Víctot Terradellas i Maré, és un patriota català que treballa des de fa força anys en el camp de la cooperació al desenvolupament. En concret és un dels impulsors d’Igman-Acció Solidària i de la revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals “ONGC” on, en el número 36, corresponent a l’hivern 2008-2009, va publicar aquest article per a la reflexió col·lectiva:
“D’entre les obres del magnífic poeta alemany Bertolt Brecht destaca, especialment, el seu poemari “Cartilla militar alemanya”. Uns versos que el van condemnar a l’exili i que, com acostuma a passar amb la poesia, tenen avui lectures vàlides tot i els gairebé vuitanta anys que han passat des de la seva escriptura. Perquè més enllà del desig de pau i la clara premonició de Brecht sobre la guerra i la destrucció a què s’abocava el seu país, Alemanya, l’autor no deixa de parlar ni de preocupar-se del patir de la gent del carrer, del poble.
La guerra que vindrà
no és la primera. Abans
hi ha hagut altres guerres.
Quan la darrera va acabar,
hi va haver vencedors i vençuts.
Entre els vençuts, el poble
passava fam. Entre els vencedors,
el poble passava fam també.
He manllevat el títol d’aquest article d’un poema de Brecht “La guerra que vindrà” perquè tot i que Brecht es referia a una guerra clàssica d’exèrcits enfrontats atrinxerats, hi ha força paral·lelismes entre els temps en què ho va escriure i els actuals. En aquell moment, com ara, els lideratges polítics febles es van veure sorpresos, en la seva por, per lideratges populistes que van arrossegar al desastre majories socials mancades de referents. També, com ara, els governs que haurien tingut la responsabilitat de proposar alternatives de progrés i benestar en moments de crisi política, econòmica i social van ser incapaços d’interpretar els signes del temps i es van limitar a mirar cap a una altra banda sense adonar-se del túnel llarg i fosc on abocaven les societats respectives. I també com ara, els principals damnificats de les males arts polítiques, i dels conflictes que van generar, van ser els més febles de cada societat, sense distingir guanyadors o perdedors.
Els superiors diuen:
anem cap a la glòria.
Els inferiors diuen:
anem cap a la tomba.
En tot cas, i eludint discursos catastrofistes, crec que és imprescindible anar més enllà de les notícies concretes de daltabaixos financers i centrar-nos a reconduir la crisi autèntica que patim: la crisi de valors. Una crisi profunda i de llarg recorregut que ens afecta com a societat i que ens deshumanitza com a persones. Una crisi amb transcendència molt més enllà de la crisi financera perquè ens anorrea com a col·lectiu en el moment en què perdem el sentit humà que ens permetria posar-hi remei. La crisi no és als bancs ni a les immobiliàries. La crisi la vivim al carrer, a l’escola, al si dels partits i als parlaments. El discurs del deixar fer, el proteccionisme excessiu als més joves, la por als grans conceptes com “superació”, “pàtria” i “aposta col·lectiva” ens tornen porucs i ens aboquen a la pitjor pobresa possible: la pobresa d’esperit. I el que és més perillós: ens deixen a mercè del més fort, el més boig o el més il·luminat. La crisi és un terreny adobat per als oportunistes si cadascú no fa la feina des d’on pertoca.
No es tracta, doncs, d’un clam als líders polítics, que també, sinó que es tracta que tots ens qüestionem la nostra actitud i responsabilitat col·lectives en el moment en què ens ha tocat viure. Més enllà de la hipoteca i el cotxe hi ha el repte pendent de reprendre el fil de la història per no repetir-la mai més. Per accedir, si volem, a nous escenaris de llibertat col·lectiva o abocar-nos a la lenta desaparició. Hi som a temps. Ens calen unes orelles ben obertes, un cor decidit, un cervell despert i les mans preparades per treballar com segurament no ho hem fet mai fins ara.”
Post Scriptum, 8 de setembre del 2025.
Arran de la mort sobtada de Víctor Tarradellas he rellegit aqueix escrit seu, breu, lúcid i premonitori que contrasta amb la foscor mediàtica que desorienta el poble català. Qualitat intel·lectual, sense pedantismes estúpids, qualitat humana, qualitat patriòtica.
Comparteixo l’article d’Hèctor López Bofill, abans d’ahir al Punt/Avui: “Víctor Terradellas en el record”.
Tal vegada és a causa de la situació estructural de dominació que patim com a nació que els catalans ens hem acostumat a conviure en una espessa capa de silencis i d’autoenganys especialment cridaners si tenim en compte que en el fons tothom sap perfectament allò que ens passa i, sobretot, allò que ens manca per assolir la llibertat col·lectiva. L’independentisme contemporani havia vingut marcat per un reguitzell d’eufemismes (“la plenitud nacional”, “l’estat propi”, “el dret de decidir”) fins que ara fa uns deu anys la pressió popular va arrossegar les nostres elits polítiques a un projecte de ruptura amb Espanya sense embuts.
Víctor Terradellas, que ens va deixar la setmana passada i que, contra l’habitual cautela, per no dir espaordiment, del discurs polític català, sempre parlava clar, va ser un personatge fonamental en aquest canvi. La seva presència pública sempre fou discreta, però la seva tasca en tots els àmbits en els quals va treballar en el procés d’emancipació nacional va ser colossal i decisiva i, segurament, la circumstància que en els moments culminants del 2017 i en els anys de posterior repressió ell, allò que ell representava, i els independentistes de pedra picada que eren a prop seu, no fossin tinguts en compte explica en part el naufragi de la causa i la deplorable situació en la qual l’independentisme es troba en l’actualitat.
Quan l’extinta Convergència Democràtica del postpujolisme es trobava a l’oposició, sense discurs, i començava a ser devorada pels casos de corrupció a finals de la dècada dels 2000, Víctor Terradellas, tot i que va haver de patir el menyspreu d’una bona part de la cúpula del partit (i no cal dir per part d’Unió Democràtica), va aconseguir impulsar el complet viratge ideològic de la formació cap a un sobiranisme nítid, cosa que es va materialitzar en el 16è congrés de CDC celebrat el 2012 precisament a la ciutat de Terradellas: Reus.
Però on la seva acció va deixar l’empremta més profunda fou en l’àmbit de les relacions internacionals. De les expedicions que organitzava amb l’ONG Catmon cap a Sarajevo durant la guerra dels Balcans fins als seus projectes a l’Afganistan, a l’Iraq, la seva xarxa de relacions amb actors polítics i econòmics de diverses nacions era impressionant. I encara més impressionant era que des del principi totes les seves iniciatives es desplegaven en clau catalana, tot pensant sempre a vehicular-les en el moment que Catalunya fos l’epicentre d’un conflicte nacional respecte al qual, Tarradellas ho sabia, es requeriria un coratge i un sacrifici molt majors del que estaven disposats a oferir els polítics de primera línia que van pilotar el referèndum de l’1 d’octubre.
Si Víctor Terradellas va ser allunyat d’aquests cercles de decisió que van actuar la tardor del 2017 segurament fou perquè no estaven disposats a acollir les seves propostes de com prosseguir després de l’èxit del referèndum d’autodeterminació. En canvi, l’aparell de l’Estat espanyol sí que va tenir molt clar el perill que Terradellas significava per a la unitat de l’Estat a causa dels seus contactes internacionals i de la seva visió del que veritablement suposa un procés de secessió, i per això s’hi van acarnissar. Jo no sé si hauria vingut una brigada del grup Wagner a ajudar-nos a defensar la DUI l’octubre del 2017 tal com sostenia el jutge Joaquín Aguirre, que va processar Terradellas en la causa Volhov, però sí que sé que un cop que em vaig entrevistar amb ell en un restaurant dels afores de Reus un dia entre setmana d’hivern en què semblava que ens havien deixat el local per a nosaltres sols, a mig sopar es va presentar un agent dels serveis d’intel·ligència espanyols i es va col·locar ben a prop nostre a veure què dèiem. Certament, el gran públic català, tots aquells que participaven en les massives i fastuoses manifestacions i cridaven “Independència” potser no coneixien Terradellas, però aquells que lluitaven contra els nostres anhels de llibertat sí que sabien perfectament qui era i què feia.
Més aviat o més tard, malgrat la desorientació que ara tenalla l’independentisme i l’intent de molts dels protagonistes del 2017 d’esmorteir el record del procés per continuar en el cul-de-sac de l’autonomisme, la voluntat de fundar l’Estat de la nació catalana revifarà i aleshores potser es valorarà amb més profunditat el llegat i la visió de Víctor Terradellas. Ara mateix hi ha poca cosa més que la commoció i el dolor per la pèrdua d’un amic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!