Víctot Terradellas i Maré, és un patriota català que treballa des de fa força anys en el camp de la cooperació al desenvolupament. En concret és un dels impulsors d’Igman-Acció Solidària i de la revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals “ONGC” on, en el número 36, corresponent a l’hivern 2008-2009, va publicar aquest article per a la reflexió col·lectiva:
“D’entre les obres del magnífic poeta alemany Bertolt Brecht destaca, especialment, el seu poemari “Cartilla militar alemanya”. Uns versos que el van condemnar a l’exili i que, com acostuma a passar amb la poesia, tenen avui lectures vàlides tot i els gairebé vuitanta anys que han passat des de la seva escriptura. Perquè més enllà del desig de pau i la clara premonició de Brecht sobre la guerra i la destrucció a què s’abocava el seu país, alemanya, l’autor no deixa de parlar ni de preocupar-se del patir de la gent del carrer, del poble.
La guerra que vindrà
no és la primera. Abans
hi ha hagut altres guerres.
Quan la darrera va acabar,
hi va haver vencedors i vençuts.
Entre els vençuts, el poble
passava fam. Entre els vencedors,
el poble passava fam també.
He manllevat el títol d’aquest article d’un poema de Brecht “La guerra que vindrà” perquè tot i que Brecht es referia a una guerra clàssica d’exèrcits enfrontats atrinxerats, hi ha força paral·lelismes entre els temps en què ho va escriure i els actuals. En aquell moment, com ara, els lideratges polítics febles es van veure sorpresos, en la seva por, per lideratges populistes que van arrossegar al desastre majories socials mancades de referents. També, com ara, els governs que haurien tingut la responsabilitat de proposar alternatives de progrés i benestar en moments de crisi política, econòmica i social van ser incapaços d’interpretar els signes del temps i es van limitar a mirar cap a una altra banda sense adonar-se del túnel llarg i fosc on abocaven les societats respectives. I també com ara, els principals damnificats de les males arts polítiques, i dels conflictes que van generar, van ser els més febles de cada societat, sense distingir guanyadors o perdedors.
Els superiors diuen:
anem cap a la glòria.
Els inferiors diuen:
anem cap a la tomba.
En tot cas, i eludint discursos catastrofistes, crec que és imprescindible anar més enllà de les notícies concretes de daltabaixos financers i centrar-nos a reconduir la crisi autèntica que patim: la crisi de valors. Una crisi profunda i de llarg recorregut que ens afecta com a societat i que ens deshumanitza com a persones. Una crisi amb transcendència molt més enllà de la crisi financera perquè ens anorrea com a col·lectiu en el moment en què perdem el sentit humà que ens permetria posar-hi remei. La crisi no és als bancs ni a les immobiliàries. La crisi la vivim al carrer, a l’escola, al si dels partits i als parlaments. El discurs del deixar fer, el proteccionisme excessiu als més joves, la por als grans conceptes com “superació”, “pàtria” i “aposta col·lectiva” ens tornen porucs i ens aboquen a la pitjor pobresa possible: la pobresa d’esperit. I el que és més perillós: ens deixen a mercè del més fort, el més boig o el més il·luminat. La crisi és un terreny adobat per als oportunistes si cadascú no fa la feina des d’on pertoca.
No es tracta, doncs, d’un clam als líders polítics, que també, sinó que es tracta que tots ens qüestionem la nostra actitud i responsabilitat col·lectives en el moment en què ens ha tocat viure. Més enllà de la hipoteca i el cotxe hi ha el repte pendent de reprendre el fil de la història per no repetir-la mai més. Per accedir, si volem, a nous escenaris de llibertat col·lectiva o abocar-nos a la lenta desaparició. Hi som a temps. Ens calen unes orelles ben obertes, un cor decidit, un cervell despert i les mans preparades per treballar com segurament no ho hem fet mai fins ara.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!