Fa més de tres mesos que ha començat l’Operació Espases de Ferro de les Forces de Defensa d’Israel en resposta a la massacre perpetrada pel jihadisme palestí el proppassat 7 d’octubre. He anat seguint diàriament els esdeveniments en contacte amb els amics residents a Israel, estant jo a Catalunya i també tres setmanes a Corea. Aqueixes són les meves percepcions al moment actual del conflicte:
La primera, resulta frapant que un país -el nostre- que és incapaç de lluitar per la pròpia independència s’inhibeixi de la guerra que ha de suportar el poble d’Ucraïna i es decanti abraonadament en contra d’Israel en un conflicte sobre el qual hom n’ignora deliberadament les causes i les conseqüències. A Catalunya campa impunement un pacifisme abstracte i estèril, irrellevant més enllà de l’alienació de la població autòctona, que ofusca la percepció real del que suposa viure en estat de guerra.
He estat tres setmanes a Corea, un país resilient davant les amenaces constants del règim comunista que ocupa la part nord de la nació, i que -essent-ne conscient de la gravetat- tot i això avança en llibertat i prosperitat. Corea del Nord és un aliat declarat de Rússia, Iran i Hamàs, perquè sintonitza amb el tipus d’estat totalitari que plegats propugnen en detriment de les societats obertes occidentals. Els dirigents polítics i els mitjans de comunicació de Corea del Sud en són conscients i reflecteixen en els seus actes la defensa de les conviccions democràtiques del món lliure.
L’ambient social que he percebut allà contrasta amb el pànic generalitzat i soterrat (entre els mentiders i mesells que figura ens lideren) a un conflicte real per la causa nacional catalana que s’emmascara rere el rebuig absolut a la guerra (com si així se n’evitessin) i l’adopció d’un victimisme malaltís que empatitza amb el palestinisme mític que s’ha globalitzat monopolitzant aqueix rol.
La segona, la facilitat amb la que s’ha divulgat per mitjans públics (TV3) i privats (Vilaweb) un relat que inverteix els termes reals del conflicte àrabs-israelià: la consigna “del riu al mar” no respon a cap nació palestina pre-existent, l’apel·lació a la tercera intifada és la legitimació del genocidi contra els jueus d’arreu, Israel no és un estat colonial sinó l’evolució de la comunitat jueva autòctona que la component àrab no ha volgut fer, i l’acusació d’apartheid i genocidi contra Israel és la projecció inversa dels propòsits dels totalitarismes que en propugnen la “solució final” definitiva.
La tercera, la inconsciència -derivada de la pròpia insignificància catalana- dels conflictes globals que marquen el segle XXI, de l‘eix totalitari Iran-Rússia-Xina contra Occident, és a dir, Israel, Ucraïna i Taiwan. Els amics jueus, ucraïnesos i coreans (no conec taiwanesos) amb qui mantinc realació són conscients del context històric i polític en el que els respectius països estan immersos. Quin contrast amb la banalitat i l’estultícia que percebo majoritàriament al meu voltant. Les guerres contra Israel i contra Ucraïna duraran anys, i comportaran un costos humans immensos, mentre que els catalans no som conscients que lluiten per defensar-nos.
La quarta, concretada en el cas d’Israel, la guerra a Gaza durarà tot aqueix any, com a mínim, perquè no és possible una victòria militar clara contra un enemic com Hamàs que és ideològicament hegemònic entre la població palestina. La perpetuació de les hostilitats i la seva extensió al Líban són desitjables per l’eix jihadista/iranià i difícilment suportables per Israel, pressionat per un context internacional majoritàriament advers.
Post Scriptum, 4 de febrer del 2024.
Fa quatre dies David Horovitz es demanava des de The Times of Israel: Peut-on obtenir la libération des otages sans compromettre la guerre contre le Hamas ? Avui Freddy Eytan advertia des del CAPE de Jerusalem: La vision américaine est-elle une illusion d’optique ?
Post Scriptum, 15 de febrer del 2024.
Comparteixo plenament el parer de Jeremy Stubbs expressat ahir a Causeur: “Le Hamas contre Israël, ce n’est pas David contre Goliath!. És evident que Israel ha de fer front a l’atac combinat del jihadisme palestí, l’eix iranià (amb el suport logístic de Rússia en matèria d’intel·ligència), i malgrat això la percepció global és favorable a la victimització del palestins i la desfiguració d’Israel com un estat opressor. Les FDI estan guanyant militarment en tots els fronts, com explicà a Tablet el proppassat 9 un dels més eminents experts en qüestions bèl·liques, Edward Luttwak: “Why Israel Is Winning in Gaza”, però políticament Israel està sent forçat a la derrota pels seus propis aliats. Reconèixer l’estat de Palestina en un context de guerra d’extermini contra els jueus és estèril i contraproduent, com adverteix avui The Times of Israel:” US, Arab announcement on peace framework, Palestinian state could come in weeks”.
Post Scriptum, 25 de febrer del 2024.
Aqueix editorial del Jerusalem Post de fa tres dies cal llegir-lo amb atenció: “It is time to talk about a new solution for the Israeli-Palestinian conflict“. Sobretot aqueixos paràgrafs:
Among those reviving the push for a two-state solution are former zealous adherents of the Oslo process. They are true believers in the idea, despite abundant evidence that Israel’s enemies will not see a Palestinian state as the end of the Arab-Israeli conflict but, rather, as an improved position from which to keep the battle against the Jewish state going.
Does anyone believe that Iran will give up its designs to destroy Israel if a Palestinian state is created? Or that Hezbollah will cease to be a threat? Or that Islamist extremists will give up their dream to destroy the Jewish state?
Does that mean, then, that we are doomed to perpetual conflict and war?
Not necessarily, but we need to be realistic, and a realistic view acknowledges that a Palestinian state is not in the immediate offing. Israelis, including left-wing Israelis, are in no mood to entertain the idea so soon after the October 7 atrocities. And, whether the world likes it or not, Israel is going to have to agree to a Palestinian state for it to come into being.
What is needed, therefore, is some out-of-the-box thinking, a creative alternative to the two-state solution. It became axiomatic over the years to believe the only answer to the Israeli-Palestinian conundrum is either a two-state solution or a binational state, both of which could endanger Israel as a Jewish state.
After October 7, it’s time for politicians, security experts, and think tanks to offer new, creative suggestions, since the ones that have circulated until now have failed. What might these look like? Former National Security Council head Giora Eiland presented some ideas in 2010.
One idea could be called the United States of Jordan, a new twist on the old Jordan-Palestinian confederation plan. Under this proposal, Jordan would include three states: Jordan, the West Bank, and the Gaza Strip, all governed by a federal government in Amman. The West Bank and Gaza would have a budget, government institutions, laws, and a police force, just like the US states, but they would not have responsibility for foreign policy or the military, which would remain in the hands of the federal government in Amman.
Another idea proposed by Eiland is a two-state solution not based on the paradigm of an Israeli return to the 1967 borders. Rather, it would involve a land swap between Egypt, Israel, Jordan, Saudi Arabia, and a future Palestinian entity that would significantly expand the size of Gaza, allowing Israel to retain 12% of the West Bank and providing Egypt with a land link to Jordan.
This is not meant as an endorsement of either plan. It is merely an example of how, with some unconventional thinking, other ideas can be introduced to replace the classic two-state mirage that most Israelis no longer see as a path to peace.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!