Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de setembre de 2021
0 comentaris

El factor Puigdemont

L’episodi de l’Alguer en la llarga persecució del poder espanyol contra el president Carles Puigdemont ha estat un revulsiu puntual pel moviment independentista afectat pel procés de desconstrucció promogut per ERC i al qual ni la CUP, ni Junts per Catalunya han sabut fins ara donar resposta. Josep-Lluís Carod-Rovira, en aqueix article d’ahir al vespre a Nació Digital, exposa encertadament la seva significació estratègica, “Puigdemont, una pedra a l’estany”, del qual val la pena destacar-ne aqueixos paràgrafs:

“De cara al món, garantida l’estabilitat governamental, gràcies al suport parlamentari d’independentistes catalans, el tema ja apareix com a, si no resolt del tot, si encarrilat i desactivat. Ja fa temps que del país i de la seva causa emancipadora, no se’n parla fora d’aquí, ni ocupa portades de diari, ni entrades de telenotícies, com abans. Catalunya és un estany plàcid d’aigües calmades, per on fa de bon navegar sense por de cap tràngol sobtat o una maregassa inesperada. Però hi ha un factor que desmenteix el relat oficial, el desmunta i té la capacitat, en pocs segons, de fer aflorar una causa que semblava, si no perduda, sí esmorteïda. I aquest factor, l’únic capaç ara mateix de generar aquests canvis imprevistos i retornar una certa vitalitat i esperit de lluita a la voluntat emancipadora, es diu Carles Puigdemont, una pedra a l’estany, que en mou totes les aigües, el factor de resistència i rebel·lia no controlable per Espanya, que s’hi enfronta, a més, amb optimisme, coratge i encomana moral de victòria.”

I afegeix: “En realitat, als que manen no els interessa que l’extradeixin per les conseqüències imprevisibles que això provocaria: ressò internacional majúscul, inestabilitat parlamentària allà i aquí, crisi de govern a tots dos llocs, defunció de la taula de diàleg, ingovernabilitat i milers de persones al carrer que no farien altra cosa que enfortir el personatge proscrit com a líder nacional, aquí, a Espanya, a Europa i al món. I prou que ho saben i ho temen.” Per cloure la seva reflexió, sempre constructiva, amb una crida a la complementarietat estratègica entre taula de diàleg i unilateralitat, entre ERC i Junts per Catalunya, entre Puigdemont i Junqueras.”

Dissortadament, la realitat és ben bé una altra, com percep Francesc Abad en un apunt al seu bloc de fa quatre dies: “Finalment, fins i tot amb un treball de camp de l’enquesta fet abans de la detenció del President Puigdemont a l’Alguer, i de tot el que l’ha seguida, d’aquesta nova victòria de l’exili sobre la repressió de l’estat espanyol, el lideratge del President Puigdemont en l’espai de Junts és extraordinari. Cap líder de cap altre partit té, entre els seus votants, la valoració que té el MHP CP entre els votants de Junts. Una dada curiosa és que KRLS és el millor valorat pels votants de la CUP, fins i tot per sobre de la candidata de la CUP, de la Dolors. I evidentment KRLS és l’enemic a batre per a l’espanyolisme, que és al líder que puntua pitjor. I lamentablement el sectarisme de la política de la direcció i dels voceros d’ERC té aquí un impacte clar. Els votants d’ERC només valoren KRLS amb un 5,2, mentre els de Junts valoren Oriol Junqueras amb un 6,9. El sectarisme de l’aparell d’ERC i l’impacte que està tenint en el seu electorat el veiem molt clar aquí, quan valoren a l’Illa amb un 5,3, pel damunt del President Puigdemont. En fi. ERC està recollint el que fa tant de temps sembra, i no és una bona notícia, perquè està impactant en el seu electorat, i l’està arrossegant als posicionaments tan sectaris i divisius de la seva direcció i del seu cor d’opinadors. És una pena, perquè és el mateix sectarisme que sembla portar una part no negligible del seu electorat, de l’electorat d’ERC, a rebutjar la independència.

Com sempre dic, ens necessitem a tots per fer la independència. Em fa mal que el partidisme esgarrifós de la direcció d’ERC i dels seus opinadors arrossegui el seu electorat a valorar millor a Salvador Illa que a Carles Puigdemont. Fa molt mal. I tots hi hauríem de pensar i rectificar. D’alguna manera aquest cap de setmana, amb tot el que ha passat a l’Alguer, crec que s’estaria en la direcció correcta, i que cal valorar molt positivament el paper i la reacció lleial del President Pere Aragonès.”

Les apel·lacions a Esquerra per tal que rectifiqui el seu capteniment sectari són estèrils, l’actual direcció amb Junqueras al capdavant no creu ni en la unitat, ni en la unilateralitat, ni en la independència. Neguen que el conflicte sigui entre l’estat espanyol i el poble català, fugen de la confrontació entre dos nacionalismes, el dominant i el d’alliberament, que apleguen els interessos socials contraposats entre els que es beneficien -efectivament o simbòlicament-, de l’ordre estatal espanyol i els que en són perjudicats sistemàticament.

Esquerra considera el PSOE (i els Comuns) com a aliats, no com l’enemic que realment són, i subordina l’autodeterminació de Catalunya a la reforma del sistema polític espanyol. Com pot ser que la negociació entre governs no incorpori el compromís de mantenir la mateixa representació nacional a les Corts espanyoles i al Parlament europeu i Esquerra tingui mans lliures per actuar com a partit ? Com poden aprovar els pressupostos del govern del PSOE a canvi de res, contravenint la proposta d’Heribert Barrera de fer ingovernable l’Estat espanyol mentre no reconegui el dret d’autodeterminació del poble català ?

Per tots aqueixos motius la seva prioritat és liquidar el factor Puigdemont, bloquejar el Consell per la República, i desactivar l’independentisme. Gestionar la dependència, participant de les elits subalternes, és la prioritat d’ERC. Aqueixa realitat aboca a l’independentisme subsistent a una llarga travesia del desert estratègic en el qual està ara instal·lat, mancat d’alternativa immediata a la taula de diàleg indefinida a la qual Junts per Catalunya també s’ha afegit. Només la persistència de l’ANC, l’activació efectiva del Consell per la República, el lideratge de Carles Puigdemont a l’exili i a l’interior, desvinculat de la presidència de Junts, poden permetre un capgirament a mig termini, si a més la CUP també hi participa.

Post Scriptum, 2 d’octubre del 2021.

El president Puigdemont reivindica el mandat de l’1-O en un discurs institucional emès el proppassat 30 de setembre amb un contingut propi d’un home d’estat, català evidentment, que contrasta amb el to mesell del que ha pronunciat el president Aragonès.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2021.

Vicent Partal assenyala a l’editorial d’abans d’ahir l’objectiu estratègic independentista que contradiu l’operació d’estat de retorn a l’autonomia via taula de diàleg, “Després de l’Alguer: l’hora d’atacar i revertir el cop d’estat del 155. L’objectiu fixat per Puigdemont a l’Alguer és la reversió del cop d’estat i el retorn al 27 d’octubre de 2017.”

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2021.

Les declaracions de qui fou president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero són una oferta implícita a trobar una solució personal a l’assetjamet judicial a canvi de liquidar el referent de l’independentisme: “Zapatero diu que la situació de Puigdemont és un factor important per a la negociació. L’ex-president espanyol ha considerat evident que la solució político-judicial de Puigdemont és clau perquè prosperi el diàleg.”

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2021.

Puigdemont reclama a Aragonès que no tracti de l’exili a la taula de diàleg, “No volem un indult anticipat”, ha deixat clar en aqueix article al Punt Avui titulat: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult. Les maniobres del tàndem ERC/PSOE per liquidar el procés independentista català passa per neutralitzar qui n’és el principal referent, Carles Puigdemont encara que l’hagin d’indultar contra la seva voluntat.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2021.

Avui fa quatre anys de la victòria de Junts per Catalunya a les eleccions al Parlament i de la confirmació de Carles Puigdemont com a principal referent independentista. Francesc Abad, en l’anàlisi del proppassat 2 d’aqueix mes, de l“Enquesta ICPS 2021: anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC“, concloïa amb aqueixa reflexió: “Per acabar aquest apartat, una última dada que evidencia aquesta estratègia divisiva d’ERC, de reduir l’independentisme i de situar Junts, amb el President Puigdemont al capdavant, com a objectiu a batre al cost que sigui. Aquesta estratègia que la direcció junquerista d’ERC alimenta incessantment dirigits pel sergisolisme, ha calat clarament entre el seu electorat, fins a nivells esgarrifosos.

En la valoració dels líders polítics un 35,8% dels votants d’ERC suspenen, amb valoracions d’entre 0 a 4 al President Puigdemont. Aquest mateix electorat d’ERC només un 18,9% suspenen la Jèssica Albiach, amb puntuacions d’entre 0 i 4. Sí, el president Puigdemont, el president a l’exili, el president de l’1-O, un 35,8% dels votants d’ERC el suspenen (un 9,1% amb un ZERO, sí amb un 0), però a la Jèssica Albiach, la que al Parlament exhibia davant totes les càmeres el seu vot NO per tal de delatar i incriminar els seus companys, la Jèssica Albiach que només destil·la bilis contra l’independentisme, demagògia repugnant, aquesta delatora, és molt més estimada i valorada pels votants d’ERC que el President Puigdemont. Per cert, que entre els votants de Junts només un 17,5% suspenen Junqueres. Una altra dada que contrasta i explica moltes coses amb el 35,8% de votants ERC que suspenen Puigdemont.”

Post Scriptum, 13 de gener del 2022.

El factor Puigdemont, sense projecte polític, pot acabar diluït, com adverteix Vicent Partal fa tres dies a Vilaweb: “Fer trampa amb el que passarà quan torne Puigdemont. No sé si tots, però la majoria dels polítics catalans actuals no són de cap manera partidaris de l’enfrontament i per tant el 2017, encara que tornem al 2017, no serà el 2017″.

Post Scriptum, 1 d’octubre del 2022.

Carles Puigdemont ha estat l’únic orador a l’acte d’avui, commemoratiu del cinquè aniversari del referèndum del Primer d’Octubre, que ha demostrat sentit d’estat i ha merescut el respecte dels asssitents, com assenyala la crònica de Vilaweb: “Que parli el president!”, se sentia de tant en tant. I el 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha parlat per cloure l’acte. Una gran ovació l’ha rebut quan ha aparegut en pantalla en connexió des de Bèlgica, i el silenci que havia mancat durant la resta de l’acte l’ha acompanyat quan parlava. Puigdemont no només era el president que va guiar el govern fins al referèndum, sinó que és qui diu allò que volen sentir els que s’entossudeixen a no girar full. “Que abandonin tota esperança tots els que tant des de Madrid estat com des de casa nostra ens diuen que ho hem de deixar córrer. Avisem a tots els il·lusos enterradors que el seu dol es dóna per acomiadat”, ha dit, i el públic ho ha celebrat amb aplaudiments, com també ho ha fet quan ha reivindicat que la taula de diàleg a la qual cal encadenar-se és la que serveixi per debatre entre ERC, Junts, la CUP, Òmnium i l’ANC.”

Post Scriptum, 29 de gener del 2023.

Josep-Lluís Carod-Rovira, el proppassat 25 a Nació Digital, “El trofeu Puigdemont“, conclou així: “Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional”.

Post Scriptum, 30 de setembre del 2023.

Josep Casulleras, publicà el 6 de març d’enguany a Vilaweb: “Puigdemont contra Espanya”. La demanda a l’ONU que més preocupa la Moncloa. El Comitè de Drets Humans de l’ONU té pendent de resoldre la demanda del president a l’exili, on feia valer la defensa del dret d’autodeterminació”. Si les negociacions sobre l’amnistia prosperen segons les condicions del PSOE aqueixa demanda i totes les altres hauran de ser retirades, a més de renunciar explícitament a la unilateralitat i a l’autodeterminació. ER, ja es va rendir fa anys, Junts en segueix les passes i presiona Puigdemont perquè claudiqui, fins i tot el mal pas de la dissolució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República és un senyal de l’autodesactivació. Només el sentit d’estat català del president Puigdemont pot evitar una desfeta general de l’independentisme, i no sabem si podrà resistir les enormes pressions per tal que ho faci.

Post Scriptum, 21 de març del 2024.

Discurs íntegre del president Puigdemont anunciant que es presentarà a les eleccions al Parlament de  Catalunya: està per veure amb quines sigles ho fa i  amb quina estratègia, si de restabliment autonòmic o de ruptura institucional.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!