“L’ANC reivindicarà el referèndum amb una doble convocatòria per la Diada i l’1-O”, informa avui Vilaweb. És una iniciativa encertada per capgirar l’operació d’estat espanyol (amb complicitat nostrada) que cerca justament el contri liquidar el procés independentista i pactar el retorn a l’ordre autonòmic.
Post Scriptum, 28 de juliol del 2021.
L’ANC reivindicarà l’1-O amb un acte a Catalunya Nord i marxes al Principat, el País Valencià i la Franja. El 3 d’octubre s’organitzarà un gran acte polític a Barcelona amb la voluntat que hi participin totes les entitats i organitzacions que van fer possible la vaga del 3-O, i fa una crida frapant contra els liquidadors del procés independentista: “La independència és a les nostres mans”.
Post Scriptum, 9 d’agost del 2021.
Ahir, Vilaweb entrevistà a la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, per a parlar sobre com l’independentisme encara l’Onze de Setembre i el Primer d’Octubre: “Sense lluitar la independència, no la guanyarem”.
Post Scriptum, 31 d’agost del 2021.
El discurs derrotista respecte de la causa nacional catalana ha esdevingut hegemònic entre els dirigents independentistes que la donen per perduda i malgrat això en lloc de fer autocrítica i dimitir, s’instal·len en la gestió autonòmica exclusivament defensiva. Aqueix discurs és una interpretació distorsionada que no suporta el contrast amb la vitalitat de mobilització i de lluita del poble català, ni amb l’argumentació jurídica de la validesa del referèndum d'autodeterminació, ni amb les potencialitats que comporten. Dissortadament, dirigents rellevant d’ERC, (com Oriol Junqueras), Junts per Catalunya, (com Jordi Sànchez), qualsevol dels de la CUP i Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural, de paraula o amb fets i actituds, adopten decisions obertament contràries a la persistència en el conflicte que el poder estatal espanyol imposa al poble català, i desmenteixen a la pràctica les possibilitats d'actuació que permeten els resultats electorals del 14 de febrer. Ni la submissió negociada, ni la unilateralitat fictícia són permissibles per més temps.
L’únic camí viable per sortir de l'atzucac actual és el de la mobilització social, (com fa l'ANC), la lluita sindical, (com fa la CSC), l'acció internacional, (com fan els membres del Govern català a l’exili i com vol fer el Consell per la República) i el boicot parlamentari sistemàtic a tots els
governs que no reconeguin i respectin, amb actes, el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya (defensat per Heribert Barrera i Lluís Maria Xirinacs a les Corts espanyoles durant el procés constituent del 1978). Aqueixa Diada, recau sobre l’ANC la responsabilitat de capgirar la dinàmica claudicant que es promou dels dels oders fàctics polítics, econòmics i mediàtics. Que la manifestació d’enguany, malgrat les restriccions imposades per la Covid, sigui un èxit relatiu és fonamental per la continuïtat del procés independentista. Per això, els liquidadors nostrats que ens volem condemnar a picar pedra sota les condicions de dominació espanyola intensifiquen la campanya de descrèdit contra Elisenda Paluzie i l’ANC.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.
Missatge del president Carles Puigdemont fet públic abans d’ahir en vistes a la Diada: Enfortim el Consell: #PreparemNos per guanyar!
“La repressió ha esdevingut permanent”
En poques setmanes commemorarem el quart aniversari del referèndum i la declaració d’independència de Catalunya, l’1 i el 27 d’octubre de 2017. Quatre anys després, el moviment independentista ha lluitat perquè la dura repressió de l’Estat espanyol no desdibuixés ni aigualís el que van representar aquelles fites i el caràcter fundacional de la república catalana que representen. Hem hagut de combatre la repressió de manera permanent, perquè la repressió ha esdevingut permanent; però hem hagut de dedicar molts esforços perquè aquella gran obra col·lectiva i que dóna sentit a les lluites que protagonitza la societat catalana des de fa anys es mantingués com el que és: una obra de tot el país, no pas de cap partit; una victòria rotunda i intel·ligent d’un poble organitzat i mobilitzat sobre un Estat violent i condicionat per l’herència franquista; l’inici del procés que ha de culminar amb el reconeixement de la república catalana.
“Amb el Consell, vam decidir que la lluita havia de continuar”
El Consell per la República és la institució republicana que recull aquella legitimitat, la manté, la protegeix i la posa al servei del conjunt d’actors del moviment independentista per poder completar la tasca iniciada ara farà quatre anys. Vam decidir que la lluita havia de continuar, no pas aturar-se; vam decidir que faríem d’aquella victòria la base sobre la qual prepararíem les passes següents en el camí per al ple reconeixement internacional de la república catalana. És cert que en aquests quatre anys, sigui pels efectes de la repressió, pels càlculs partidistes o pels nostres desencerts, hi ha qui projecta sobre l’1 d’octubre i els seus efectes polítics una visió molt allunyada del que va ser i del que compartíem col·lectivament.
“Sabem millor que mai quin és el camí per al reconeixement internacional de la República Catalana”
Hem fet un camí molt difícil i tanmateix necessari. Incomplet, és clar. Però indiscutiblement transcendent, amb capacitat determinant per al futur del país. I gràcies a tot el que hem fet, gràcies a tot el que hem pogut preservar malgrat la repressió, avui sabem millor que mai quin és el camí per al reconeixement internacional de la república catalana. Sabem, amb la claredat que dóna la història de les relacions pretèrites i recents entre Catalunya i Espanya, que només hi ha un camí per aconseguir-ho. I que no hi ha dreceres edulcorades, suaus, innòcues. Al davant hi tenim Espanya, no el Canadà ni el Regne Unit. I l’Espanya d’avui, en la relació amb Catalunya, s’assembla a l’Espanya de sempre. Negació i càstig; amenaça i punició. Sabem que en aquest cas no existeix, lamentablement, el camí que les democràcies sempre haurien de tenir per a la resolució dels conflictes polítics, i que la independència és una conquesta que s’ha de mantenir i defensar durant molt de temps. Mantenir i defensar per tots els mitjans possibles, amb el benentès que ni volem ni ens cal tampoc cap drecera que posi en dubte la radicalitat democràtica del país que volem bastir, el compromís insubornable amb els Drets Humans i, per tant, amb la pau.
“La confrontació amb l’Estat és una realitat inevitable si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació”
Des del Consell per la República hem anat acumulant coneixement i anàlisi del procés d’independència que vam començar ara farà quatre anys. En la síntesi que vam compartir a través del document “Preparem-nos” dibuixem el fil per on cal continuar el camí per tal de culminar-lo amb èxit. El moviment independentista s’ha de preparar per a la fase en què la resposta de l’Estat torni a ser un “no” a tot, i mantingui la repressió i l’amenaça sobre milers de ciutadans de Catalunya. No podem dedicar més temps del que ja s’ha dedicat discutint banalitats partidistes: la confrontació amb l’Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent. No podem fer creure a la ciutadania catalana que, per alguna raó que desconeixem, vindrà un moment en què ens serà reconeguda la nació sense haver-la de lluitar des dels carrers, places i institucions del país. Pensem el que pensem i votem el que votem, les coses sabem que són d’aquesta manera. Els quatre anys que ens precedeixen ens han ensenyat moltes coses, algunes que intuíem i d’altres que desconeixíem. Avui tenim el deure de posar tot aquest aprenentatge en l’organització de la defensa de la independència de Catalunya per tots els mitjans democràtics i no-violents possibles. No ens en regalaran cap, i per això ens els hem de construir. El Consell és la peça fonamental de la construcció d’aquests mitjans.
“Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú”
Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú. Ni els qui ja ens van apallissar amb extrema violència el dia del referèndum ni els qui, quatre anys després, actuen com si aquella victòria els fes nosa. Potser per això cal combatre també un cert corrent narratiu que intenta desconstruir l’enorme gesta de l’1 d’octubre i estendre un biaix derrotista d’un capítol sobre el qual la història en farà un judici unànime: vam votar i vam guanyar, malgrat la guerra repressiva desfermada per l’Estat. El record de l’odi que ens van dedicar amb aquell crit de guerra “¡a por ellos!” i el miserable discurs del rei espanyol no s’esborraran mai de la memòria col·lectiva.
“Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar”
Fer-se del Consell, reforçar el Consell, ajuda a mantenir la dignitat de l’1 d’octubre davant de tots aquells que voldrien girar full. Ajuda a recordar a l’Estat espanyol les seves vergonyes democràtiques, i que té un cap d’Estat que va criminalitzar i excloure milions de ciutadans. I permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar la propera confrontació amb l’Estat. Perquè si volem la independència, l’Estat s’ha encarregat de fer que la confrontació sigui inevitable.
Post Scriptum, 12 de setembre del 2021.
A l’editorial de Vicent Partal, ahir al vespre mateix, valorant la Diada d’enguany encertava a assenyalar: Diada 2021: “La gent heu donat un colp de puny magnífic sobre la taula. L’ANC no s’ha doblegat a fer una manifestació còmoda per al govern ni per als partits. Ha mantingut la convocatòria per la independència i no ha acceptat de posar-se al servei de rebaixes”. Efectivament, malgrat la intensa campanya derrotista encapçala per ERC i els gregaris mediàtics del règim, la base independentista que voldrien reduir a la submissió ha persistit en la reivindicació independentista. Això no farà canviar pas de capteniment ni Oriol Junqueras -més cínic que mai-, ni Jordi Sànchez, ni el Jordi Cuixart que inisteix a abraçar-se a Ada Colau i Miquel Iceta. La farsa de la negociació continuarà els dos anys pactats entre ERC+CUP+Junts, i això paralitzarà el Consell per la República (la inoperància del qual va ser ahir manifesta). Dissortadament, la figura de Carles Puigdemont com a referent de la persistència va ser absent també ahir malgrat el missatge llençat uns dies abans de la Diada. Sortosament, l’ANC ha sortit reforçada en la seva legitimitat política davant la inhibició dels partits falsament unilateralistes. També l’AMI sembla reviscolar superant la desactivació promoguda per ERC. Les setmanes vinents, fins arribar a l’1 d’octubre seran claus per comprovar si el capgirament de l’operació d’estat per liquidar l’independentisme català es confirma amb noves mobilitzacions, reivindicacions i lideratges.
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2021.
Vilaweb: “El discurs encès de la batllessa dels Banys d’Arles que reivindica el paper de Catalunya Nord en la lluita per la sobirania: Marie Costa ha reivindicat el referèndum del Primer d’Octubre en l’acte de commemoració del quart aniversari que s’ha fet a Illa (Rosselló).”
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2021.
Les mobilitzacions convocades aqueix cap de setmana per l’ANC només han aconseguit mobilitzar alguns milers de persones arreu del país atesa la desmobilització atiada des dels mitjans del règim i el discurs derrotista d’ERC, (significativament els seus dirigents n’han estat absents). El parlament d’Elisenda Paluzie criticant el pactisme estèril que només propicia derrotes a l’independentisme ha estat punyent i encertat al moment actual, però el poc èxit de la manifestació d’ahir a Barcelona serà emprat per ocultar-lo. Vicent Partal valorava així la situació ahir al vespre a Vilaweb: “Els carrers, l’exili i el “putiferi” del govern ERC-Junts. Si hi ha res que vaja quedant clar aquests dies és que, gràcies a l’acció de l’exili i el carrer, aquell intent de pacificació i endormiscament del conflicte català, pactat per dalt amb Madrid, ja s’ha fet miques, completament.”
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2021.
Veient que ERC no ha donat suport a les mobilitzacions convocades per l’ANC aqueix 3 d’octubre, i que alguns dels seus gregaris mediàtics fins i tot se n’han alegrat públicament del poc suport assolit, cal rellegir l’argument de Pere Aragonès fa uns mesos quan es postulava com a president d’un govern representatiu de l’esperit del 3 d’octubre del 2017, contraposant-lo al Primer d’Octubre. Vicent Partal va publicar queix editorial a Vilaweb el 4 de març d’enguany: “Es pot alçar el Tres d’Octubre com un obstacle contra el Primer d’Octubre? El Tres d’Octubre és la conseqüència directa del Primer d’Octubre. Tan sols va existir, exclusivament, perquè va existir el Primer d’Octubre.”
Val la pena retenir aqueixos paràgrafs:
“Ahir Pere Aragonès, més que probable nou president de la Generalitat, al final de la conferència que féu (i que podeu escoltar íntegra ací), va resumir la seua proposta dient que volia fer “el govern del Tres d’Octubre” –frase que ja havíem sentit alguna vegada abans. La frase és ben trobada, resulta molt aclaridora i és brillant en termes de màrqueting. Veurem, en tot cas, si es pot negociar un govern com aquest perquè els altres tres partits han de dir-hi la seua. Però, siga com siga, d’entrada, resulta preocupant que aquest anunciat govern del Tres d’Octubre es puga voler contraposar com a idea i projecte –cosa que no costa gaire d’interpretar així, vistes les reaccions al discurs– a la idea d’un govern del Primer d’Octubre. I no és pas una simple qüestió nominal, ni cap anècdota circumstancial.
Sobretot perquè no es pot passar per alt que el Tres d’Octubre és la conseqüència directa del Primer d’Octubre. I que el Tres d’Octubre va existir, exclusivament, perquè havia existit el Primer d’Octubre. I solament va ser possible en la mesura que el Primer d’Octubre va ser fet, va ser tirat endavant, lluitat i guanyat pel conjunt del moviment independentista, per tots els seus actors.
La reinterpretació històrica que alguns sectors han volgut fer a posteriori, segons la qual la força del país es va expressar més i millor en aquesta històrica jornada de la vaga del dia 3 que no pas el dia del referèndum d’autodeterminació, no té solta ni volta. Perquè el Tres d’Octubre és important per si mateix, com tantes altres dates de la nostra història recent, però no té el valor de data seminal, de punt d’arrancada, de tall epistemològic, que en canvi sí que té el Primer d’Octubre. I solament té el Primer d’Octubre.”
Mig any després, ERC renega tant de l’1 d’Octubre com del 3 d’Octubre.
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2021.
Entrevista a la batllessa dels Banys d’Arles (Vallespir), avui a Vilaweb: “Marie Costa: “Que el nostre pactisme no ens mati una altra vegada”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!