Els Comuns són els abanderats de la tercera via adoptant una postura equidistant (diuen) entre els partits defensors de l’ordre estatal espanyol via 155 CE i els partits republicans catalans. La seva aposta és retornar a l’autonomisme i a la subordinació a la dominació espanyola disfressant-ho a base de fer demagògia amb les polítiques socials contraposant-les a l’alliberament nacional. Concretament es postulen per integrar un tripartit amb un component del bloc independentista (ERC) i un altre de l’espanyolista (PSC) però les baixes expectatives electorals no els situen en condicions de liderar aqueixa entesa.
El PSC ja ha dit que no farà presidenta la candidata de Ciudadanos ja que aspira a liderar el bloc del 155 CE confiant amb l’atracció dels desertors de CIU (Duran, Guardans i els que vindran) sense descartar ni concretar en quines condicions estaria disposat a pactar eventualment amb Comuns i ERC.
ERC vol presidir la Generalitat sorgida de les eleccions del 21-D si és la força independentista més votada desbancant a la pràctica el president Puigdemont i la legitimitat que representa. No ha volgut repetir una candidatura unitària independentista ampliant la fórmula de Junt pels Sí i llença contínuament el missatge de renúncia a la via unilateral per brandar una negociació bilateral amb l’Estat que hores d’ara no té cap possibilitat atesa la posició de força adquirida pel bloc del 155 CE bloquejant la República catalana proclamada el 27 d’octubre. L’excusa d’ampliar a base social de l’independentisme per atreure-hi els Comuns i “acumular forces” són la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble. Si ERC és la força més votada el 21-D un tripartit d’esquerres podria ser el succedani d’una via bilateral de negociació amb l’Estat avalada amb la presència del PSC.
Evidentment, Esquerra no admet obertament aqueixa possibilitat en campanya però hi ha prou precedents en la trajectòria de l’actual direcció republicana (Junqueras és el continuador del fallit Puigcercós) per qüestionar la credibilitat de les seves propostes. Només cal recordar com l’executiva d’ERC volia votar sí al referèndum de l’Estatut del 2006 mentre la militància va imposar el no: resultat, els dirigents van fer una falsa campanya mentre preparaven el segon tripartit que havia de fer José Montilla president de la Generalitat (el més nefast des del restabliment de l’any 1977).
ERC va estar al marge de la consulta d’Arenys de Munt l’any 2009 i de les iniciatives legislatives populars que volien promoure un referèndum d’autodeterminació que van ésser rebutjades reiteradament per la mesa del Parlament quan n’era president Ernest Benach. Durant el procés sobiranista encetat el 2010 Esquerra ha estat un actor secundari que s’ha anat revaloritzant (sense augmentar proporcionalment el nombre de la seva militància) a mesura que CIU, i després el PDECat, s’ha anat desgastant en la seva particular transició nacional de l’autonomisme a l’independentisme. Però, significativament, ERC no ha fet propostes concretes més enllà de les que adoptaven Mas i Puigdemont, ni arran del 9-N, ni entre l’1 d’octubre i el 27 de setembre d’enguany, abonant sempre l’entesa amb els Comuns i Podemos. Cal recordar també que l’any 2015 van preferir donar suport a Ada Colau en detriment de Xavier Trias, amb el resultats nefastos que aqueixa demagoga ha consumat al capdavant del cap i casal de Catalunya en contra sempre de la causa independentista.
Junts per Catalunya és la candidatura més integradora del conjunt de l’independentisme sense arribar a ser la llista del front patriòtic que Carles Puigdemont estava disposat a liderar com a president legítim del Govern de la Generalitat. La República catalana només es podrà implantar amb una majoria electoral i social independentista i després de culminar exitosament un llarg conflicte jurídic i polític amb les forces de l’ordre estatal. Per poder reeixir en aqueix propòsit la primera condició és tenir la ferma voluntat d’assolir-lo, i conseqüentment bastir una direcció col·legiada amb capacitat d’assumir aqueix repte integrant un govern tripartit independentista, evidentment amb la CUP inclosa. Per això és fonamental que Junts per Catalunya sigui la candidatura més votada el proper 21-D i el bloc republicà guanyi al del 155 CE i la seva marca blanca amb un missatge congruent i creïble.
Post Scriptum, 27 de novembre del 2017.
Aqueix matí Marta Rovira ha declarat segons informa Vilaweb estar disposada a presidir un govern de concentració amb PDECat (ignora maliciosament la candidatura Junts per Catalunya), CUP i Comuns. La resposta dels Comuns ha estat immediata: cap pacte amb Junts per Catalunya amb l’excusa del PDECat i predisposició a fer president Miquel Iceta, però els previsibles mals resultats de socialistes i podemites ho fan poc probable.
Post Scriptum, 11 de novembre del 2017.
Avui ERC ha respost als Comuns que no pactaran amb “carcellers i espliadors” referint-se al PSC. Una posició clarificadora que redueix els pactes postelectorals al bloc independentista sigui quina sigui la formació més votada.
Post Scriptum, 3 de març del 2018.
El resultat de les eleccions del 21-D no van ser els que esperva ERC, victòria clara sobre el PDECat i així liderar l’independentisme per reconduir-lo a l’estadi autonòmic amb un tercer tripartit. Des d’allavòrens el sectarisme d’Esquerra s’ha desfermat contra el president Puigdemont fent el joc al poder espanyol per desbancar-lo a qualsevol preu. Van camí d’aconseguir-ho atès el pas al costat que ha fet des de Brussel·les creient que així salva la unitat independentista, però s’equivoca. Dissortadament, Esquerra està disposada a trencar la majoria amb CUP i Junts per Catalunya per fer Junqueras president, per això no negocien lleialment i incompleixen els principis d’acords als que fan veure que arriben.
Ahir, Agustí Colomines ho explicava detalladament al Nacional: “L’adulació que encobreix una traïció”. El president, Junts per Catalunya i la CUP no poden continuar cedint al xantatge permanent d’Oriol Junqueras i ERC, cal anar a noves eleccions malgrat que es perdi la majoria parlamentària independentista, ja que no podem continuar comptant a ERC (i tampoc a bona part dels dirigents del PDECat) com a tals després de les declaracions banalitzant l’1 d’octubre, la proclamació de la República i el conflicte amb l’ordre estatal. Sense dir la realitat no hi ha credibilitat, com està passant hores d’ara.
Post Scriptum, 4 de març del 2018.
Joan Tardà avança -com d’altres vegades- en un article al Periódico (Ni astucias ni huida hacuia adelante, ahora toca ser más) allò que la direcció d’ERC pensa fer: “sacrificar Puigdemont”, va ser el primer pas, ara tornar a la fórmula del tripartit amb PSC i Comuns, negociar amb el govern espanyol i participar en una eventual reforma constitucional. Dir això és legítim, però després del primer d’octubre, de proclamar la República catalana i d’anar a les eleccions del 21-D contra el bloc del 155 per ara pactar amb els que han empresonat, entre d’altres, al president del seu propi partit és una impostura.
Post Scriptum, 20 de gener del 2020.
Pere Martí descriu encertadament avui a Vilaweb la crònica anunciada d’una impostura volguda per ERC i consentida pels sociovergents que paralitzen Puigdemont: “El pressupost del tercer tripartit”.
Post Scriptum, 3 de febrer del 2020.
Només dugues setmanes després de l’anterior article de Pere Martí, avui aqueix: “La maledicció del tripartit” retrata la impostura dels plantejaments d’ERC.
Post Scriptum, 24 de maig del 2020.
L’entrevista de Vilaweb a Joan Puigcercós omet totes les qüestions essencials del moment i tampoc fa cap autocrítica del passat, una mostra de la buidor ideològica i política de l’actual ERC, hereva de l’etapa fallida que va liderar aqueix predecessor d’Oriol Junqueras.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2020.
Mentre avui mateix, Laura Vilagrà, afirma Vilaweb que no veu factible un govern amb els Comuns després del 14-F i és desautoritzada immediatament per Joan Tardà, ERC aprova el pressupost d’Ada Colau i el PSC a l’Ajuntament de Barcelona.
Post Scriptum, 26 de març del 2022.
El pacte de la vergonya entre PSC/Comuns/ERC/Junts per acatar el 25% de castellà a l’escola és el preludi del nou govern que realment funciona al capdavant de la Catalunya autònoma, on Junts serà cada cop més irrellevant, un vegada consumada la inhabilitació de Laura Borràs i la desconnexió de Carles Puigdemont respecte d’un partit que queda en mans de Jordi Sánchez, o sigui, res.
Post Scriptum, 13 de maig del 2023.
Ernet Maragall “s’avergonyeix” dels comuns: “Només són dogmatisme, màrqueting electoral i abús de poder”.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2024.
Xavier Diez, ahir, a la revista Mirall hi publica aqueixa reflexió punyent “Tripartit 2.0″, de la qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “Avui ERC, que va fer tot el possible per trencar el govern amb Junts (tardor de 2022, i ja de pas, trencar Junts) fa tot el possible per fotografiar-se al costat de l’univers socialista, des de Pedro Sánchez a Salvador Illa.”
I sobretot aqueix: “Com explicar que un partit que ni tan sols va ser legalitzat durant la Transició, que va saber transformar-se de partit nostàlgic de la República dels anys 80 a organitzar políticament l’independentisme durant els anys 90 i ser un malson per a la monarquia espanyola els anys 2000? Podria ser la síndrome Estocolm, quan a partir del primer tripartit 2003-2006/10, va saber-se acomodar al règim del 78. Podria ser a partir del lideratge messiànic d’Oriol Junqueras. Podria ser, molt especial, per la reconversió ideològica d’un partit caracteritzat per la indefinició (que podria recordar, per exemple, l’experiència del Partit Radical italià d’Emma Bonino o d’Ilona Staller “Cicciollina”) i que finalment ha assumit amb entusiasme el wokisme de procedència nord-americana, amb exponents com la Tània Verge, probablement una de les ideòlogues més influents en el partit. En qualsevol cas, si bé l’antiga ERC (no oblidem, una formació que es va formar improvisadament a partir de la fusió de diversos ateneus i revistes republicans) responia a la lògica política d’allò que podríem considerar petita burgesia de comarques i professionals urbans, avui és obvi que ha abraçat el neoliberalisme contemporani. Un neoliberalisme d’impostos baixos, de drets laborals relatius (només cal la incomoditat i desconfiança que expressen davant el món del treball), i multicolor. El color del pinkwashing, el greenwashing, l’elogi LGTBI+, el multiculturalisme i el cercle irisat de la sostenibilitat de la (cada vegada més polèmica) Agenda 2030. És a dir, aquelles polítiques innòcues, que busquen projectar una imatge progressista en un país que se’ns desfà a les mans, una nació atacada per la llengua, la cultura, l’educació, la sanitat, els serveis públics i qualsevol cosa que implica la mediocratització del nostre present, i que esdevé un útil col·laborador per destenyir el nostre futur.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Luis Martínez Garate ha traduït l’article de Xavier Diez. Tripartito 2.0
No revelaré ningún secreto de Estado si afirmo que se está preparando un tripartito 2.0. Puede intuirse en algunos pactos sindicales con la administración, en los pactos para los presupuestos, en las insinuaciones políticas, en las votaciones en el Parlamento y en el Congreso español, en las declaraciones periodísticas, en el ‘entre líneas’ de los medios controlados por los partidos, y en las caras de enamoramiento, donde llego a concluir que hay más amor ciego que interés frío. Hoy ERC, que hizo todo lo posible por romper el gobierno con Junts (otoño de 2022, y ya de paso, romper Junts) hace todo lo posible por fotografiarse junto al universo socialista, desde Pedro Sánchez a Salvador Illa.
Antes hablaba del amor y del interés. En mi opinión, en política, la segunda categoría siempre es más interesante y estable que la primera. El amor, en política, es voluble, como escribía Maquiavelo hace ya más de medio milenio. Sin embargo, quien siga la actualidad política (¡y mira que cuesta!, teniendo en cuenta el bajón de nivel), podría llegar a pensar que hay una verdadera devoción. Si me permiten el riesgo de las metáforas de cama, siempre he creído lícito que en política siempre es preferible el sexo ocasional al matrimonio. Ahora bien, cuando veo a los dirigentes republicanos los veo con cara de pasar las noches haciendo lista de bodas.
Dentro de la irracionalidad que representa el amor, sea personal, sea político, trato de comprender su lógica. Es obvio que la única posibilidad que tiene ERC de mantenerse en el poder (y por tanto, preservar una parte sustancial de los 4.000 cargos públicos [lo siento, no puedo contrastar la cifra, aunque es la que más suena] es abrazarse a un socio ganador, en este caso el PSC, es lo que ha pasado con los Comunes una vez Collboni ha desplazado a Colau, con el apoyo de todo el ‘establishment’ hipánico-upperDiagonal. de sobrevivir en las amplias estructuras del poder (y TMB es un clásico, donde, si nos acordamos de la huelga de autobuses, los sindicatos se quejaban de que la masa salarial de los directivos nombrados a dedo equivalía a la de unos conductores que no tenían ni derecho a dos días libres).
Si no cae algún meteorito político antes, todo apunta a que las próximas elecciones catalanas (a más tardar, en febrero del próximo año) el PSC se las llevará con mayoría relativa. Habiendo absorbido el voto de Ciutadans y con la fama de ser un partido de orden (y con cierta experiencia de gestión y bastante capacidad de no montar grandes espectáculos), estará en disposición de presidir la Generalitat. Y los republicanos harán todo lo posible (ya lo están haciendo cada día con el apoyo incondicional en el Congreso y en la Moncloa) para hacer de socios preferentes. En los últimos años han dado muestras de abjurar de todo independentismo, con la tibieza que les caracteriza con las agresiones cotidianas contra el país, su lengua, y la mínima decencia que implica los principios democráticos o judiciales. Y poniendo distancia ante la posibilidad de reeditar un gobierno independentista (y mucho menos hacer políticas que lo parecieran). En otras palabras, ERC ha hecho una gran apuesta por alejarse de Joan Maragall “¡Adiós, España!”, y asumir a Palau i Fabre: “Yo me daría a quien me quisiera / como si ni yo me diera cuenta / como una limosna que se me hiciera”.
¿Cómo explicar que un partido que ni siquiera fue legalizado durante la Transición, que supo transformarse de partido nostálgico de la República de los años 80 a organizar políticamente el independentismo durante los años 90 y ser una pesadilla para la monarquía española los años 2000? Podría ser el síndrome Estocolmo, cuando a partir del primer tripartito 2003-2006/10, supo acomodarse al régimen del 78. Podría ser a partir del liderazgo mesiánico de Oriol Junqueras. Podría ser, muy especial, por la reconversión ideológica de un partido caracterizado por la indefinición (que podría recordar, por ejemplo, la experiencia del Partido Radical italiano de Emma Bonino o de Ilona Staller “Cicciollina”) y que finalmente ha asumido con entusiasmo el ‘wokismo’ de procedencia norteamericana, con exponentes como Tània Verge, probablemente una de las ideólogas más influyentes en el partido. En cualquier caso, si bien la antigua ERC (no olvidemos, una formación que se formó improvisadamente a partir de la fusión de varios ateneos y revistas republicanos) respondía a la lógica política de lo que podríamos considerar pequeña burguesía de comarcas y profesionales urbanos, hoy es obvio que ha abrazado el neoliberalismo contemporáneo. Un neoliberalismo de impuestos bajos, de derechos laborales relativos (solo es necesaria la incomodidad y desconfianza que expresan ante el mundo del trabajo), y multicolor. El color del ‘pinkwashing’ (1), el ‘greenwashing’ (2), el elogio LGTBI+, el multiculturalismo y el círculo irisado de la sostenibilidad de la (cada vez más polémica) Agenda 2030. Es decir, aquellas políticas inocuas, que buscan proyectar una imagen progresista en un país que se nos deshace en las manos, una nación atacada por la lengua, la cultura, la educación, la sanidad, los servicios públicos y cualquier cosa que implica la mediocratización de nuestro presente, y que se convierte en un útil colaborador para desteñir nuestro futuro.
Y, efectivamente, un tripartito 2.0, una segunda parte, que como establecen los tópicos suelen ser peores que la primera, y como recordaba Marx corre el riesgo de convertirse en la farsa que pretendía emular la tragedia de hace dos décadas, es lo que se nos dibuja a un horizonte donde los partidos políticos han sido reconquistados por los poderes fácticos. Porque, al fin y al cabo, el Proceso fue eso, una revuelta popular que obligó a los partidos (y a su patriciado) a hacer cosas que no querían, o que no estaban dispuestas a hacer. Y esto ocurre porque los partidos, como organizaciones políticas e institucionales, tienen como instinto primigenio el principio de conservación. Y una vez has probado poder, aunque sea desde la subordinación colonial, es difícil tomar riesgos.
Sería injusto acusar a ERC de ser la única organización que realiza estas prácticas. Junts, un intento interesante de reconstruir un espacio central, políticamente plural, está protagonizando un procedimiento similar, buscando “Masear” un partido que querría volver a la Convergencia más ramplona y neoliberal del “gobierno de los mejores”. Por eso los francotiradores institucionales han ido abatiendo uno a uno aquellas promesas, surgidas de la vida civil, con voluntad de convertir ese heterogéneo partido en un movimiento transversal. De hecho, la salida del govern de octubre de 2021, cuando la afiliación decidió alejarse de la estrategia del ‘appaesement’ (‘apaciguamiento’) con el Estado profundo español, desató esta guerra civil en la que los Andreotti de turno han ido reconquistando terreno para crear unos Junts separados y reducidos. Y qué decir del espacio post-Iniciativa, que al más puro estilo Son-Woku, ha ido experimentando mutaciones diversas para volver al mismo lugar de siempre: el complemento progresista, nuestro ‘buen-buenismo’, que se esfuerza en regar con sal los campos de la larga historia obrera y trabajadora de nuestro país.
Un nuevo tripartito, (y recordemos que el primero fue un desastre de gestión, caracterizado por la prepotencia y la incompetencia) probablemente se acabe pareciendo al tipo de políticas que implementa Macron allá al norte. Retórica de sostenibilidad 2030 mientras crecen las desigualdades, se multiplican los antagonismo sociales, y la nación es abandonada a su suerte. Impuestos bajos para los ricos, empobrecimiento para los pobres, precariedad y atomización para la mayoría. Eso sí, todo ello muy sostenible.
A menos que caiga un meteorito político, evidentemente. Y haya algunos candidatos. Una lista cívica, unas colas inmensas por la ILP para hacer efectiva la declaración de independencia, alguna nueva idea, o una combinación de todo. La ventaja que tenemos los historiadores es que ya conocemos que los mejores planes, por muy bien diseñados que estén, no suelen funcionar cuando las corrientes telúricas de una sociedad van en dirección contraria a la que se empeñan en llevarnos sus dirigentes. Y Cataluña no es una excepción.
(1) https://mynews.es/que-es-el-pinkwashing-y-como-identificarlo/
(2) https://climate.selectra.com/es/que-es/greenwashing