Jaume Renyer

Marc Bloch, l’eminent historiador francès, combatent voluntari a la Segona Guerra Mundial, va deixar escrites les seves reflexions sobre la desfeta de l’estiu del 1940 en un assaig titulat “L’Étrange Défaite”, editat pòstumament a la seva execució a mans dels col·laboracionistes que no suportaven la seva condició d’actiu resistent i de jueu. Fou el primer analista a assenyalar la responsabilitat de les elits franceses que feia temps anhelaven un règim com el de l’Alemanya nazi o l’Itàlia feixista i, abocats a una guerra que no volien de cap manera, van preferir la victòria del nazisme abans que un eventual triomf del front popular. El resultat fou que el règim de Vichy encapçalat per Petain va rebre el suport majoritari, no solament de la burgesia, sinó d’un ampli ventall de la classe política que optar per la rendició i l’adopció d’un feixisme a la francesa tot col·laborant activament amb els ocupants alemanys a combatre la resistència i els aliats.

Salvant les distàncies, les deduccions de Marc Bloch són aplicables a la recerca d’una explicació a la sobtada i majoritària claudicació dels dirigents independentista al mateix octubre del 2017 divulgant, immediatament, la brama que el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre havia estat una desfeta nacional catalana. Sense autocrítica per la manca de preparació d’estructures d’estat durant els anys de procés independentista, ni reflexió honesta i oberta a partir de la realitat dels fets, jurídica i política, el discurs propagandista de la derrota ha esdevingut hegemònic al cap de quatre anys amb la complicitat del poder espanyol i els subalterns nostrats.

L’explicació rau en el fet que molts dels que aparentment tenien pressa per fer la independència amb 68 diputats, realment no la desitjaven perquè el seu projecte veritable era assolir la gestió autonòmica dels interessos de les elits autòctones de les quals aspiren a formar part. La llarga i minuciosa desconstrucció del procés independentista menada per ERC ha culminat reeixidament per aqueix partit amb la constitució del govern presidit per Pere Aragonès, amb la connivència plena de Jordi Sànchez, i beneït pels assistents a l’acte del Liceu convocat per Pedro Sánchez. L’actitud d’Esquerra té una explicitació, hi ha una ruptura entre les etapes en que Àngel Colom i, posteriorment, Josep-LLuís Carod-Rovira, dirigien el partit tenint ambdós com a prioritat la causa independentista, i els lideratges de Joan Puigcercós i Oriol Junqueras que la subordinen a pactes amb el PSOE com van fer durant els segon tripartit i reincideixen del 2017 ençà. L’actual ERC ha fet seu el model de partit dels capitans del PSC i s’ofereix de franc al PSOE per a la reforma del marc institucional estatal (com van fer amb el finançament autonòmic de Rodríguez Zapatero). Alhora que no tenen cap projecte de transformació de la situació estructural de dependència política i espoli econòmic, ans al contrari, malden per formar part dels gestors que la perpetuen (així cal interpretar, per exemple, el suport preferent a la UGT en detriment del sindicalisme nacional català).

L’actitud d’ERC té precedents, Josep Tarradellas fou un veritable Petain en el moment de restablir la Generalitat, com encertadament va assenyalar Josep Rahola, senador d’Esquerra, en l’article que li va dedicar quan encara era president de la Generalitat, “D’un petit De Gaulle a un Petain”. Avui, però no hi ha ningú dins del partit capaç de denunciar els nous petains que el comanden. Cal dir, però, que “l’estranya desfeta” nostrada no és responsabilitat només de Junqueras i els seus acòlits, el PDECat plenament, i en menor mesura la CUP i Junts per Catalunya, són còmplices d’aqueix aplanament vergonyós, de paraula o amb fets, com la ridícula abraçada de Jordi Cuixart a Miquel Iceta o l’amonestació als qui escridassen Ada Colau. El progressisme abstracte i banal de les “lluites compartides” és transversal des del PSC a la CUP, passant pels Comuns i Òmnium, que assenyalen l’extrema dreta com a enemic ocultant que el conflicte real és entre l’independentisme i el poder espanyol.

La cobertura mediàtica a aqueixa operació d’estat per liquidar (ajornar, diuen els polítics mesells catalans) l’independentisme és tan aclaparadora com ficticis són els arguments dels gregaris que divulguen impostures a mida que no resisteixen la crítica raonada. Un mostra n’és l’article “Paisatge basc després de la batalla“, del reputat periodista especialitzat en ETA, Antoni Batista, el proppassat 10 a l’Ara, on equipara, “la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic”. Per concloure -erròniament- que “l’Estat s’ha imposat als dos sobiranismes nacionals més potents, i ara, l’un i l’altre, es veuen abocats a una llarga travessia d’autonomia encara més restringida que quan van començar les seves respectives lluites, i a veure-les venir encara molt pitjor si a Espanya governa l’extrema dreta”.

En primer lloc, l’autonomia basca i navarresa ha incrementat competències, en bona part a les esquenes dels catalans que, efectivament, som castigats col·lectivament per haver gosar desafiar l’ordre establert. En segon lloc, el final de la lluita d’ETA no hauria de suposat necessàriament la derrota de l’independentisme basc si, posem per cas, la dissolució unilateral s’hagués adoptat arran dels acords de Lizarra/Garazi l’any 1998, com el final unilateral de Terra LLiure entre el 1991 i el 1995 no va ser una derrota de l’independentisme català malgrat les detencions de l’operació Garzón. Ans al contrari, el creixement d’ERC i del sobiranisme en general, fou espectacular a partir d’aquell gest i d’aquell moment. El discurs derrotista, doncs, és una interpretació distorsionada que no suporta el contrast amb l’argumentació jurídica de la validesa del referèndum de l’1 d’octubre (que va fer, entre altres, el Col·lectiu Maspons i Anglasell), ni la validesa política que reiteradament sustenta, entre d’altres, Vicent Partal als editorials de Vilaweb. Mai el poble català havia arribat efectivament tan lluny, ni al 14 d’abril del 1931, ni al 6 d’octubre del 1934, i mai com ara té les condicions internes i internacionals per persistir amb expectatives reals d’èxit a mig termini.

Dissortadament, no tenim encara un Marc Bloch que escrigui “L’estranya desfeta” nostrada, tenim aspirants a Petain que s’ufanen del pas donat del (fals) conflicte al (real) col·laboracionisme amb el poder espanyol, el botiflerisme dels quals s’anirà fent més agressiu a mesura que fracassi la taula de diàleg i deixin al descobert la seva actitud claudicant, com va fer Pierre Laval (qui serà ?). Hores d’ara, els còmplices de la dependència són políticament majoritaris, mentre que els resistents són clarament minoritaris. Qui serà el De Gaulle que capgiri la correlació de forces ? Només pot ser-ho al capdavant d’un Consell per la República efectiu el president Carles Puigdemont, com es va atrevir a dir Júlia Taurinyà a Vilaweb el 28 de gener del 2020: “Cal apostar pel govern a l’exili, Puigdemont fa pensar en De Gaulle“, unes paraules que li van comportar plegar com a delegada a la Catalunya Nord d’aqueix organisme a instàncies del seu partit. Per això, ERC contribueix a l’assetjament espanyol Puigdemont boicotejant el Consell per la República.

Post Scriptum, 20 d’agost del 2021.

Aqueix editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb confirma, pel que fa a la llengua, el capgirament pro-espanyol que ha liderat ERC amb el seguidisme habitual de Junts per Catalunya i la CUP: La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana. “L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua”.

Post Scriptum, 30 d’agost del 2021.

L’article de Joan Ramon Resina, ahir, a Vilaweb: “Potser sí que Barcelona era el Titànic? Fa molt que els catalans s’han resignat a desaparèixer com a personalitat històrica”, aporta uns raonaments que expliquen les causes profundes de la fàcil i ràpida desconstrucció nacional en la qual estem immersos com a poble. Per la seva part, Lluis Vila aporta idees per capgirar el fals derrotisme imperant en aqueix article d’avui a Llibertat.cat: “La importància del relat per generar canvis en l’actitud dels catalans davant de la independència“.

Post Scriptum, 6 de setembre del 2021.

El Consell per la República resta paralitzat a l’espera de la incorporació efectiva d’ERC, que no es produirà a no ser que el CxR s’autodestrueixi per deixar pista lliure al col·laboracionisme. Per això comparteixo plenament el parer de Joan Ramon Resina expressat ahir a Vilaweb: “La resistència, encara. El Consell per la República s’hauria d’abstenir de cercar una transversalitat fictícia amb l’ajuda dels partits. De Gaulle no pot col·laborar amb Vichy”. El missatge del president Carles Puigdemont fet públic avui en vistes a la Diada Nacional, “Enfortim el Consell: #PreparemNos per guanyar!“, no és prou contundent en aqueix aspecte.

Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.

Vicent Partal, avui a Vilaweb, novament encerta a desmuntar l’argumentari del derrotisme que escampen els col·laboracionistes nostrats: “Cinc obvietats contra l’intent de reescriure el Primer d’Octubre. La intenció política és evident: el Primer d’Octubre és un esdeveniment massa gran per a deixar fer res a ningú políticament parlant a Catalunya sense esborrar-lo primer. O sense difuminar-lo”.

Post Scriptum, 3 d’octubre del 2021.

L’article d’avui d’Andreu Barnils a Vilaweb exemplifica com es pot fer una interpretació del conflicte català tenint en compte les febleses de l’enemic i no només les pròpies: “Estat feble. Quatre anys després del Primer d’Octubre podem insistir en la cara repressora de l’estat, o il·luminar-ne la cara feble.”

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2021.

El punyent article d’Ot Bou, ahir a Vilaweb,”El complex d’autodestrucció”, exposa com: “La cruesa de la desfeta independentista ha servit per a amagar una altra desfeta encara molt més incontestable, molt més dura i molt més definitiva moralment: la dels comuns a Catalunya i la d’Unides Podem a Espanya.”

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2021.

Encertat editorial de Vicent Partal a Vilaweb arran del segon aniversari de la sentència del TS contra els membres del Govern empresonats i els Jordis: “Per entendre que la victòria és a l’abast, primer cal saber on mirar. Si he de triar, preferesc un poble sense dirigents que dirigents sense poble.”

Post Scriptum, 3 de novembre del 2021.

Ahir, a Vilaweb: Valtònyc: “El govern de Catalunya hauria de gestionar una victòria i no demanar engrunes de pa”.

Post Scriptum, 8 de novembre del 2021.

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “L’Assemblea de Catalunya, Clara Ponsatí i l’anomalia catalana”, encaixa amb el contingut d’aqueix apunt: “En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.”

Post Scriptum, 2 de desembre del 2021.

Ot Bou, el proppassat 29 de novembre, a Vilaweb: “Esquerra i l’efecte Camilla: “A Catalunya, Camilla Parker Bowles és Esquerra Republicana. És el partit de la por i de la resignació, l’ase dels cops, la diana de les crítiques, la viva imatge del cinisme. Però mana. I manarà més. Aquests dies ho hem constatat, amb l’ínfima quota del 6% que el PSOE ha regalat a Esquerra en canvi del pressupost espanyol, i amb el ridícul per la sentència del TSJC que liquida la immersió lingüística tot i que Esquerra va dir que l’havia blindada. Els decebuts i desenganyats podem burxar la carn viva tant com ens plagui, que la ferida ja no els fa mal. Els darrers mesos recordo haver pensat sovint que la reculada era tan clamorosa que semblava que volguessin condemnar-nos a l’agror, a la inestabilitat emocional. Va ser especialment groller durant els dies en què es van donar els indults: tot era tan fort, tan descarat, que hi havia moments que tan sols venien ganes d’insultar. Però Oriol Junqueras no pagava cap preu, amb la indignació que causà el seu article: la indignació era l’objectiu en si. La hipocresia d’Esquerra és tan descoberta que s’ha neutralitzat per extenuació. Per això ha mantingut Junqueras al capdavant: no calia dissimular el tomb, calia fer-lo tan extrem, tan vistós, que la crítica esdevingués inútil, innòcua, inhàbil.

Com que no hi ha alternativa a Esquerra, el partit s’ha immunitzat contra l’atac continuat. Van ser més ràpids que Junts i que la CUP i van veure que en la nova era autonomista seria molt més fàcil prostituir la repressió i recular que no pas continuar insistint a fer la independència. Feia molts anys que cercaven l’hegemonia i allò era una escletxa daurada. Junqueras, que sempre es va voler inspirar en Pujol, va veure que calia fer rendir el país, i que per a tal fi ell havia de ser el primer rendit: perquè el seu objectiu era construir la nova arquitectura moral d’un país arrasat políticament –d’ací ve que el junquerisme sigui amor–, i que d’aquesta manera el partit i el país s’anessin assemblant cada vegada més, fins al punt que es confonguessin, fins al punt que ja no es distingís què era abans i què era després. Encara falta molt de temps, però ara com ara els sondatges ho demostren. Tot i que hagi deixat caure Barcelona, Esquerra manté còmodament la Generalitat i Madrid, que és on el miratge del poder importa més que no el poder.

Esquerra ja no es defineix en contraposició de res: els valors junqueristes de la derrota ja són imperants. I si dins de l’independentisme ningú no endreça sengles jardins i tot es continua definint per contraposició amb Esquerra, la bossa més grossa dels votants s’acabarà identificant amb el partit perquè el veuran com el més acostat al país. Suposo que sí, que podem dir-ne institucionalització. Esquerra ja és la corona de Camilla. De mentida. Però corona.”

Post Scriptum, 4 de desembre del 2021.

Punyent, Ot Bou, novament ahir a Vilaweb: “El no-camí de Jordi Sànchez“.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.

Novament, Ot Bou, ahir a Vilaweb: “El malalt imaginari. Cambray ni tan sols està espantat per la repressió, és una cosa molt anterior: creu de debò que no hi ha opcions de guanyar res”, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:

“Potser sembla una síndrome nova, però només ho sembla, perquè és precisament una cosa molt antiga, molt catalana, que la il·lusió del procés va semblar que demoliria per sempre. Hem de creure’ns que Espanya és molt més forta que no és en realitat, que no hi ha solució, que és impossible. Que pensem que no podem guanyar és un element fundacional de l’autonomisme. Pujol partia precisament d’aquesta base quan va dissenyar el seu discurs polític i moral: com que no podrem guanyar un torcebraç contra l’estat, és millor que ho disposem tot de la millor manera possible dins d’aquesta fantasia, i que mirem de no fixar-nos gaire en les coses que trontollen. Per això la major part del pujolisme es va fer independentista quan va intuir que podíem guanyar. Per això Oriol Junqueras, en un vídeo vell, del principi del procés, alertava que en aquest país “n’hi ha que ens venem abans que ens comprin” –la primera persona és d’ell. Es referia exactament a això. Hem permès que aquesta idea cristal·litzi. És així com hem deixat que funcioni aquest país, i per això no som lliures encara.”

Post Scriptum, 17 de desembre del 2021.

La dinàmica de renúncies continuades d’ençà l’octubre del 2017 ens han dut acceleradament a una situació límit existencial per a la llengua i la nació catalana que no tenen solució a curt termini perquè les causes d’aqueixa iniquitat venen de lluny. En el fons el que hi ha és una reticència a afrontar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol, assenyalant-lo com l’element cohesionador dels sectors socials que exerceixen l’hegemonia política i econòmica, i el nacionalisme català, l’únic projecte capaç d’aplegar les reivindicacions de la majoria poblacional contradictòries amb les prioritats imposades per l’ordre establert. Des d’ERC, principalment, però també des de la CUP, s’ha contraposat absurdament independentisme i nacionalisme, de forma que negant el segon s’ha acabat per banalitzar el primer.

Hom ha acabat amagant el lema “Espanya ens roba” per substituir-lo per un forçat “I Love Spain”, tot plegat per no plantejar un procés real d’alliberament nacional contra un estat ocupant i subvertir les condicions de dominació política i espoliació econòmica internes a la societat catalana. Conseqüentment, no s’han bastit les estructures d’estat emergent (sindicals, municipals, empresarials, administratives, de seguretat) per substituir les que exerceixen l’opressió nacional sobre el poble català i s’ha fet creure que les autonòmiques (Mossos, TV3, Agència Tributària de Catalunya) podrien transformar-se sense problemes en les pròpies d’un estat català. I, en resum, tot el procés entre el 2021 i el 2017 ha estat una constant petició de negociació al govern espanyol sense la determinació unilateral d’assolir els propis objectius al marge de que es produeixi o no. No hi ha hagut entre els dirigents la força moral i psicològica de confiar prioritàriament en les energies del propi poble al qual hom apel·la com a fonament i destinatari de la causa de la independència.

S’han fet passos en fals com assumir el castellà com a llengua pròpia de Catalunya i cooficial en un eventual estat independent. Oriol Junqueras va ser el primer a proposar-ho l’octubre del 2012, però poc després Artur Mas s’hi va mostrar d’acord i Òmnium Cultural va fer una solemne declaració a Santa Coloma de Gramenet en aqueix mateix sentit. Així, s’establí la conveniència de postergar la llengua pròpia i normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol, fins al punt de creure’s que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Aquesta rebaixa del valor del català deu anys després té com a conseqüència el retrocés de l’ús social de la llengua, especialment greu entre el jovent, i la pèrdua del sentit d’identificador comunitari que sempre havia tingut. ERC, Òmnium, Junts, han acabat interioritzant el discurs del bilingüisme i ara no hi ha capacitat de reacció. Assumint les cabòries del progressisme abstracte i pseudocosmopolita s’ha promogut un discurs contra-identitari banalitzant la catalanitat i el sentiment de pertinença. Perquè, doncs, un nouvingut ha d’aprendre la llengua si no hi ha una identitat col·lectiva en la qual integrar-se ?

Per capgirar la tendència claudicant i fer front a l’amenaça existencial que el poder espanyol -l’institucional i el fàctic- està menant contra la catalanitat en tots els àmbits i arreu dels Països Catalans cal en primer lloc prendre consciència d’aqueixa realitat i recuperar les nocions essencials que han estat abandonades per uns dirigents incompetents (Junqueras, Sánchez, Cuixart, entre els més destacats) causant el col·lapse del procés independentista. Cal tornar a recuperar els noms de cada cosa: la llengua, la identitat i el nacionalisme. Dissortadament, no hi ha reacció immediata a l’alçada de l’embat, els mateixos partits es neguen a canviar de dirigents, i el temps corre en contra nostra. I l’enemic és cruel. L’única actitud responsable és resistir personal i col·lectivament mentre no recomposem les forces disponibles per a sostenir el conflicte que ens és imposat. Altrament, el resultat de la passivitat actual és la nostra extinció com a poble.

Post Scriptum, 9 de febrer del 2022.

Comparteixo plenament l’article de Julià de Jòdar ahir a Vilaweb: Vençuts o perdedors?

Post Scriptum, 20 de març del 2022.

Francesc Abad analitza abans d’ahir “l’Enquesta ÒMNIBUS 2022 del CEO: anàlisi d’uns resultats condicionats per errors mostrals, però també pels errors polítics“: “L’evidència de les conseqüències tan negatives que té per a l’independentisme l’estratègia d’ERC d’eixamplament de base i tot el que l’acompanya ja no es pot amagar, ja la veiem tots. I és l’evidència d’uns errors polítics letals per a l’independentisme. I això ho podem veure, per acabar, comparant una mateixa dada en uns anys diferents, i contextualitzant-t’ho.La vegada que a les enquestes CEO el Sí a la independència ha tingut més suport i amb més distància en relació al no fou al BOP del tercer trimestre del 2017, en plena determinació política i social de l’1-O: 48,7% Sí i 43,6% No. Cinc punts de diferència. En aquesta enquesta Òmnibus del CEO 38,8% Sí i 53,3% No”.

Post Scriptum, 26 de maig del 2022.

Clara Ponsatí, ahir a Vilaweb ho resumeix cruament: “Els nostres dirigents s’han rendit”.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2022.

L’article d’Arnaldo Otegi al diari espanyol Público la vigília de la commemoració de la Constitució  del 1978, “Construir otro horizonte”, és equiparable a la declaració que Kepa Aulestia, secretari general d’Euzkadiko Ezkerra, va promoure la mateixa data però de l’any 1988 rectificant el NO a la Constitució de deu anys abans i apostant per la reforma estatutària i l’estat federal. Aqueix article confirma, dissortadament, el canvi estratègic profund menat per  l’actual direcció d’EH BILDU envers l’ordre estatal, passant d’una posició  tàctica a una opció estratègica d’integració en el sistema constitucional espanyol, el qual aspira a reformar tot abandonant tota mena de projectes  de construcció   nacional euskaldun.

Sobta l’absència de reaccions crítiques al si de l’esquerra abertzale i clama al cel la seva coincidència amb ERC, farcida d’impostures com la d’equiparar el pla Ibarretxe al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. Únicament Joan Puig des de La República.cat ha respost a la maniobra: “Otegi vol canviar la independència per una hipotètica República Federal Espanyola“.

Post Scriptum, 27 de març del 2023.

Vicent Partal, ahir, a Vilaweb: “Al final tot depèn de si us la creieu o no, a Marta Rovira. Convertir el Primer d’Octubre en un acte opressiu o en un fracàs va molt en contra de la visió que en té la immensa majoria de la població. I aquest és el problema que té ERC”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!