Post Scriptum, 2 de març del 2018.
Dissortadament, sis anys després aqueix apunt és plenament actual: existeix una majoria parlamentària independentista després del 21-D però no hi ha estratègia col·legiada entre els partits que la integren apreciant-se dues tendències. Per una banda, ERC i PDECat insisteixen a eludir el conflicte amb el poder espanyol, mentre que per altra banda, Junts per Catalunya i la CUP estan en disposició d’assumir aqueixa responsabilitat. Els primer han forçat el pas al costat de Carles Puigdemont i semblen estar disposats a fer passos enrere, malgrat la interpretació, sempre constructiva en moments crítics com els actuals, de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant ?”.
Post Scriptum, 25 de març del 2019.
El director adjunt de l’Ara, Igansi Aragay, va publicar-hi abans d’ahir l’article “Vull guanyar” que és una impostura des del títol mateix, una mostra de pensament invertit d’allò que hom exterioritza. L’escrit repon a la trajectòria tardoautonomista del diari, però allò rellevant és que els gregaris mediàtics d’ERC el repiulen així: “Cal explicar sense embuts que hem perdut aqueix xoc amb l’estat i assumir-ho sense complexos. I, sobretot preparar millor el proper assalt: sent molts més, amb més forces acumulades, amb més uports interns i externs, amb més realisme i complicitats”.
Aqueix raonament és impropi d’algu amb sentit de la responsabilitat enmig del judici contra els membres de l’anterior Govern de la Generalitat i amb la creixent bel·ligerància de l’espanyolisme. Els qui el fan seu haurien de dimitir dels seus càrrec i fer autocrítica pública dels seus errors, si fossin honestos, però només pretenen retornar (temporalment) a l’autonomisme, com si això fos possible a aqueixes alçades del conflicte. Desconeixen, tot i patir-ne alguns les conseqüències, la mentalitat genocida del supremacisme espanyol aplicada històricament al poble català entre d’altres. Aqueix esperit mesell d’Aragay implica malbaratar el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017 que és el fonament de tota estratègia per sostenir el conflicte -i guanyar-lo a mig termini- amb el poder espanyol. Qui full de ruta proposa Aragay (i ERC) ? De fet, només claudicar.
Post Scriptum, 8 de juliol del 2019.
Aqueixos dies, en plena trifulca per la Diputació de Barcelona i els pactes post-electorals entre independentistes i PSC, hi ha pobles en lluita per la seva llibertat que ens poden servir d’exemple: Hong Kong i Algèria, pacíficament fa mesos que es manifesten per la democràcia front a règims totalitaris molt més agressius que l’espanyol. A Catalunya, havent arribant de manera sostinguda a tocar del suport electoral del cinquanta per cent de la població, no hi ha direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat per assumir aqueix repte. Ans al contrari, presumptes líders, insisteixen a dir que el Primer d’Octubre fou un intent fallit i que toca reconèixer la derrota quan entre el juliol i l’octubre del 2017 el nostre poble va estar a l’alçada del moment històric. Som un cas insòlit arreu del món. Certament que no és fàcil, però no és impossible. Dissortadament, en lloc de patriotisme, intel·ligència i coratge (com el que demostren la majoria dels nostres presos i exiliats) no som capaços de bandejar la impostura, el sectarisme i la mediocritat quotidiana que ens paralitza per persistir en un conflicte al qual no tenim dret a renunciar per dignitat històrica. Com deia un poeta, “el poble erra perdut”.
Post Scriptum, 3 març del 2020.
El proppassat 23 de febrer Vicent Partal dedicava l’editorial de Vilaweb a definir les dues actituds polítiques que representen Puigdemont i Junqueras en aqueixos termes:
“Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’ potser els veurem en el futur com el període que necessitaven per a reestructurar-se les dues posicions lògiques que podien nàixer després d’una confrontació tan aguda com va ser el Primer d’Octubre. Parle de posicions no pas ideològiques, en el sentit restrictiu del terme, sinó vitals i que jo he vist aparèixer sempre, arreu del món, en moments com aquests: es tracta de continuar la confrontació convençuts que es pot guanyar o d’evitar la confrontació convençuts que no es pot guanyar o que no es pot guanyar així –el matís és important, però gairebé sempre es dilueix, a la fi.
La segona d’aquestes posicions, ho expliquen ells mateixos, és la que ha adoptat Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus missatges expliquen aquest convenciment i la seua pràctica és exactament aquesta. Ells han volgut capitalitzar aquest camp, que en diuen de l’independentisme pragmàtic. Actuen convençuts que així –com es va fer el 2017, hem d’entendre– no es pot guanyar i reclamen de guanyar d’una altra manera. Sobre el paper no diuen pas que no es puga guanyar, sinó tan sols que així ells creuen que no es pot guanyar. A la pràctica la cosa es complica molt perquè si hom vol enviar un missatge com aquest i no encomanar alhora derrotisme necessita molta finesa. I ERC no té ara mateix dirigents capaços d’exercir aquesta finesa.”
Abans d’ahir, en una altra editorial sintetitzava que vol dir realment voler guanyar un conflicte polític d’alliberament nacional: “Perpinyà: la convicció gunyadora de la gent”.
Post Scriptum, 10 de juny del 2021.
L’independentisme té un contingut essencial que no es pot distorsionar: la creació d’un estat propi que expressi el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Banalitzar aqueix objectiu comporta distorsionar la realitat de la dominació politica i l’espoliació econòmica que el poder estatal espanyol exerceix sobre el poble català escampant la confusió i les falses argumentacions sobre les possibilitats de reformar-lo. Les actituts de bona part dels dirigents del procés engegat al 2010 degraden amb fets, paraules i gestos la causa que aparenten servir. És el cas d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez o Jordi Cuixart, per posar només tres exemples recents de renúncia a la llibertat del nostre país a canvi d’indults i submissió a l’ordre estatal. La independència és incompatible amb la impostura: l’opressió nacional, el conflicte i la repressió persisteixen, però dissortadament no tenim direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat suficient per liderar un veritable procés d’alliberament nacional.
Post Scriptum, 4 de desembre del 2021.
I després del reconeixement de la seva incompetència no dimiteix: “El no-camí de Jordi Sànchez”.
Post Scriptum, 9 de febrer del 2022.
El cas Juvillà il·lustra fins a quin punt ha arribat la reculada posterior al 2017 dit en paraules d’Ot Bou abans d’ahir a Vilaweb: “L’espiral de frivolitat o com es degrada un país. La degradació del debat públic és el símptoma més manifest d’allò que passa en un país quan és massa evident que és ocupat però ningú no fa per a desocupar-lo”. Així les coses, l’ANC ha de convocar “una mobilització dissabte contra la falta de voluntat per a afrontar la repressió.”
Post Scriptum, 12 de maig del 2022.
Rellegint l’assaig de Raphaël Glucksmann, “Lettre à la géneration qui va tout changer“, hi trobo un capítol especialment escaient per descriure la impotència política voluntària dels governants independentistes. En diu “volonté d’impuissance”, i partint d’una conversa amb Josep Borrell fa extensiva als dirigents de la Unió Europea aqueixa reflexió: “Convaincue d’être déclinante, elle le devient. On sous-estime l’importance de la psychologie dans les relations internationales: la puissance repose en grande partie sur la croyance en sa propre puissance, et inversement. Notre maladie est d’abord mentale. Morale” (pàgina 22).
I més endavant afegeix: “Cette paradoxe me fascine: les hommes et les femmes qui sont prêts a tout pour accéder au pouvoir reculent d’effroi quand il s’agit de l’exercer. Ils préferent l’esthètique du pouvoir au pouvoir lui-même. D’où vient ce manque d’ambition des ambitieux ? pourquoi pareil consentment à l’impuissance des puissants ? (pàgina 33). La seva resposta és atribuir-ne la responsabilitat als desconstructivistes francesos (Derrida, Lyotard): “La faiblesse de nos dirigents politiques actuels est le résultat de ce long suicide intellectuel et culturel. Elle n’est que le symptôme d’une crise bien plus profonde: une crise de civilisation” (pàgina 44). Aqueixes reflexions són aplicables al cas català il·lustrat dissortdament en les actituds desconstructivistes del govern del president Pere Aragonès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!