Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de setembre de 2021
0 comentaris

Llibres (CCVII)

“La nouvelle idéologie dominante. Le post-modernisme”, Shmuel Trigano, Éditions Hermann, París, 2012.

Aqueix sociòleg i filòsof jueu francès (nascut a Blida, Algèria, al 1948), sovint esmentat en els apunts d’aqueix bloc, fa en aqueix assaig breu una anàlisi del pensament postmodern aplicat, amb la desconstrucció com a mètode, a totes les disciplines de les ciències socials i a la política del 1990 ençà. Segons Trigano, el post-modernisme és un corrent intel·lectual originat a França derivat del pan-marxisme cultural (Foucault, Derrida, Lyotard) que comença a substituir a partir dels anys 1960-1970 el marxisme polític un cop perceptible el fracàs de l’estalinisme i el maoisme.

El tret comú dels promotors d’aqueixa tendència, que acabarà esdevenint una ideologia multifome als anys 1990, és el propòsit de redefinir la modernitat bastint un nou ordre que trenqui amb l’univers del pensament heretat (que inclou el racionalisme, el cientifisme, el capitalisme i les concepcions socials derivades de la industrialització). Tot i aqueix plantejament ambiciós, Trigano creu que: “Le rapport du post-modernisme à la modernité est ambigu. Le ¨post¨indique un rapport structurel, en apparence de type contradictoire. Ainsi oppose-t-il la ¨déconstruction¨ à la ¨totalité¨, ¨l’antithèse¨à la ¨synthèse¨, le ¨rizhome¨ à la racine, le surface à la profondeur, le signifiant au signifié, la ¨petite histoire¨ à ¨la grande Histoire¨, l’androgyne au phallus, la différence à a l’origine, la trace à la cause, l’immanence à la transcendance” (pagina 10).

Ateses aqueixes característiques, el post modernisme no és una ideologia susceptible de codificació sinó més aviat un fenomen ideològic multiforme que es pot percebre, ¨a sensu contrario¨, per la capacitat de censurar allò que combat mitjançant la imposició de fórmules ¨políticament correctes¨ en l’espai mediàtic, cultural i polític envers tot plantejament estigmatitzat com a ¨neoconservador¨.

Trigano classifica la nebulosa conceptual del postmodernisme en quatre eixos: el metafísic, el físic, el teològic i l’espistemològic.

Pel que fa a la metafísica, el postmodernisme vol redefinir la realitat per bastir els fonaments d’un nou ordre social i polític, per això deslegitima la idea mateixa de poder i els valors que li són immanents (autoritat, responsabilitat, proporcionalitat, universalitat). Mentre que l’examen empíric de les coses permet verificar l’exactitud dels mots que les identifiquen, la desconstrucció redueix la realitat a un relat, inventat, desproveït d’objectivitat i de materialitat. “De cette conception du réel découle un ensemble d’effets de grande portée: il n’y a plus de fondement au discours ni à la réalité puisque le réel est évanescent; il n’y a plus de vérités ni de valeurs ultimes; il n’y a plus aucune synthèse ni vision d’ensemble possible; il n’y a plus de cohérence globale ni systémique entre les éléments de la réalité. La décomposition, la ¨dissemination¨, la ¨diaspora¨de l’Être deviennent la règle. Le ¨monde¨ n’existe plus mais à sa place trône un assemblage hétéroclite de bribes sans rapport les unes avec les autres, toujours dans la dispersion et la minorité” (pàgina 26).

La humanitat es veu reduïda a una sèrie de relats civilitzacionals sense valors universals comunament acceptats ni diàleg possible entre ells, només la tolerància mútua. Tot és fluctuant, líquid, evanescent, com prediquen Edgar Morin o Zigmund Bauman, entre d’altres. L’home sorgit de la Il·lustració és el passat, l’home nou és el que cal bastir (com projecten tots els totalitarismes del segle XX). Aqueixa nova condició humana va camí de fer-se realitat en la mesura que la tècnica científica permet l’articulació de pròtesis artificials i les funcions corporals, la manipulació genètica, el clonatge humà. “On peut dont être physiquement (sic) un mâle et opter pour la sexualité propre à aune femme, et vice-versa. L’individu est ainsi crédité d’une liberté totale quant à la construction de son identité et de sa subjectivité” (pàgina 35). La contradicció entre un subjecte que ho pot ser tot però que no és res és la característica de la metafísica de la desconstrucció.

Pel que fa al vessant físic del postmodernisme, Trigano assenyala la immediatesa, el ¨temps real¨ derivat de la revolució de les telecomunicacions, la deslocalització territorial de la sobirania sobre les decisions polítiques i econòmiques comporta la fi de les nacions i dels estats que les preserven (l’estat-nació és una pura invenció, un relat imaginari). La noció de governança ha substituït la de govern, el procés de la presa de decisió ha diluït l’acte de decidir, ineludiblement vinculat a un poder amb uns límits territorials.

Pel que fa a la dimensió teològica, Trigano observa que la negació de la identitat personal i nacional afavoreix l’emergència d’abstraccions sublimes de caire para-religiós. La concepció de la humanitat com una agregació de minories abocades al mestissatge que crea una nova societat té un enllaç paradoxal: “L’attirance pour le magmatique et le fusionnel peut ainsi se cristalliser dans le néant du sujet, de la nature ou de la ¨oumma¨ islamique, autant de visages du héros du ¨grand récit¨ post-moderniste” (pàgina 74).

Finalment, la dimensió epistemològica: si tot és desconstruïble també tot és possible pel que fa a la construcció, així la nació -comunitat imaginària- pot ser desconstruïda i al seu lloc bastir una comunitat multicultural a base de minories sense nexe comú que simplement coexisten més o menys harmoniosament (el postmodernisme rebutja candorosament la teoria -i la realitat- del xoc de civilitzacions). La desconstrucció només s’aplica a la civilització occidenta, inhibint-se respecte de les altres per més totalitàries i expansionistes que siguin, ja que només Occident és culpable dels mals de la humanitat.

L’assaig acaba amb la identificació dels actors d’aqueixa tendència ideològica: les elits universitàries franco-americanes que la van concebre, els gestors mediàtics que les propaguen, els agents de l’econòmia numèrica que se’n beneficien (i les agències privades que graduen la salut financera dels estats) i les accions jurídiques de les ONG globals que interpel·len les instàncies judicials internacionals en nom dels criteris políticament correctes aplicats arbitràriament contra uns estats i no pas contra d’altres. Tots aqueixos col·lectius no actuen pas coordinadament ni responen als mateixos interessos immediats, però tenen en comú el fet de no estar sotmesos a cap mecanisme de control democràtic eficaç, a diferència dels estats occidentals que són l’objectiu convergent de la seva acció deslegitimadora. Justament ahir, a Le Figaro hom hi publicava aqueixa reflexió punyent: «Le “wokisme” prospère grâce aux failles d’un Occident mortifié».

En conclusió, analitzat el postmodernisme des de l’òptica nacional catalana el resultat és que una de les seves derivades és el postnacionalisme (com ja vaig mirar d’explicar en un apunt anterior), que desconstrueix la mateixa idea de nació, d’identitat col·lectiva rebutjant-la per etnocèntrica, i per tant és incompatible amb el procés independentista que es basa precisament en la reconstrucció social de la catalanitat com a element cohesionador. Dissortadament, la brama del postnacionalisme contra-identitari és l’opció ideològica hegemònica del progressisme abstracte i banal, trasnversal des de la CUP als Comuns, passant per ERC i Junts, i que té en la desconstrucció simbòlica promoguda pel Govern Aragonès aqueixa Diada un dels exemples més frapants enmig de l’absència de crítica (llevat de la que ha fet Joan Ramon Resina a Vilaweb).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!