Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

20 de setembre de 2021
0 comentaris

El govern de Pere Aragonès, desconstruint (simbòlicament) la nació des de la infraautonomia

Les actuacions en matèria simbòlica menades pel Govern de la Generalitat per commemorar la Diada d’enguany mereixen una reflexió aprofundida més enllà de la qualitat de cadascuna d’elles. D’entrada, cal puntualitzar que, mentre els socis de Junts per Catalunya no diguin el contrari, les crítiques que s’hi poden fer han d’anar dirigides al conjunt de l’executiu i no només al president Aragonès i ERC per més que en sigui el principal promotor per tal de marcar prefil propi. Ja ho va avançar a Vilaweb Odei A.-Etxearte: La transformació d’imatge calculada d’Aragonès per a marcar distància amb el passat. L’acte institucional de la Diada també projectarà una estètica i uns valors polítics pensats per l’equip del president”. Així ha estat, però ja fa un any, un altre article de disseny signat per Pere Aragonès a La Vanguardia ja anunciava, en aqueix cas aplicat al cap i casal de Catalunya, una voluntat de desnacionalització identitària radical: “Barcelona diversa, capital republicana“.

A diferència de Carles Puigdemont i Joaquim Torra, Pere Aragonès és un producte de l’aparell d’Esquerra, incapaç de la mínima dissidència, les seves decisions -fins i tot les simbòliques- són imputables als designis ideològics propis del post-nacionalisme que impera en aqueix partit (així ho vaig analitzar en un apunt de fa un parell d’anys).

El postnacionalisme desconstrueix la mateixa idea de nació, d’identitat col·lectiva rebutjant-la per etnocèntrica, i, per tant, és incompatible amb el procés independentista que es basa precisament en la reconstrucció social de la catalanitat com a element cohesionador. Dissortadament, la brama del postnacionalisme contra-identitari és l’opció ideològica hegemònica del progressisme abstracte i banal, transversal des de la CUP als Comuns, passant per ERC i Junts, i que té en la desconstrucció simbòlica promoguda pel Govern Aragonès aqueixa Diada un dels exemples més frapants enmig de l’absència de crítica a l’alçada del repte que representen aqueixes actituds.

L’accés d’ERC a la presidència de la Generalitat està essent aprofitada per impulsar, sense miraments, i sense debat, no solament la desconstrucció política del procés independentista, sinó la desconstrucció mateixa de la catalanitat com a identitat nacional. La distorsió dels Segadors, les revistes als Mossos d’Esquadra sense presentar armes, l’absència de la senyera i de Catalunya al cartell de la Diada (manipulant el missatge de Pau Casals), són senyals del propòsit de substituir la nació catalana com a projecte de cohesió social confrontat a l’integrisme d’estat espanyol per una diversitat multicultural sense la catalanitat com a nexe.

Ho descriu encertadament Joan Ramon Resina al seu article a Vilaweb el proppassat 12, “Aquell altre Onze de Setembre“, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs: “Irònicament, ha estat després de Torra que el simbolisme ha entrat de ple en els discursos polítics. Tret dels mots “independència” i “referèndum”, a ERC ja la separen ben poques coses del PSC, sens dubte perquè eixamplar la base vol dir que els votants no notin cap diferència substancial entre l’un partit i l’altre. Sols així es pot entendre la fidelitat a les infidelitats de Sánchez.

L’escàndol del cartell de la Diada, comes agramaticals a banda, ha estat assumir la vella tàctica socialista d’ocultar la identitat del país darrere d’un cosmopolitisme pretensiós i estèril. Aquella dèria socialista d’emulsionar la identitat contrastava amb la universalitat concreta de Pau Casals, que ara s’ha volgut posar al servei del dimissionisme. Casals encetà el seu discurs a les Nacions Unides amb un enèrgic “I am a Catalan” i no s’empegueí de declarar que Catalunya havia estat “la nació més grandiosa del món”, explicant tot seguit que la grandesa consistia a ser el bressol del parlamentarisme i de les Nacions Unides mateix. El mestre venia a dir que Catalunya existeix com a nació perquè aportà quelcom d’original al món i no pot pas existir com un espai sense caràcter travessat per les modes d’arreu.

Que Casals tingués o no la raó històrica de la seva part és indiferent. La força del discurs rau en la dignitat amb què un home universalment respectat afirmà davant el món la identitat que l’estat li negava –”today a province of Spain”– i, en conseqüència, tampoc no reconeixien aquelles Nacions Unides que, malgrat tot, l’escoltaren devotament.

“Today a province of Spain” testimoniava una sostracció, el manllevament del caràcter nacional i, doncs, de la possibilitat d’aportar res de propi al concert de les nacions. El simbolisme rau tant en els símbols que s’invoquen com en els que s’esborren. Eliminar les quatre barres del cartell de la festa nacional és un acte simbòlic de gran importància, car priva un poble del seu distintiu. L’escàndol seria ciclopi si un altre president hagués gosat suprimir les barres i estels del 4 de juliol americà o la tricolor del 14 de juliol francès. Però els catalans suporten dòcilment la castració política.

Quan la política esdevé impotent, el simbolisme senyoreja la vida pública. I què és sinó simbolisme, i simbolisme manipulador, promoure als actes de la festa nacional una rapera magribina que reivindica el vel “per raons reivindicatives més que no religioses”, és a dir, per raons performatives, per reivindicar la reivindicació? O una cantant espanyola de flamenc? O un nigerià que també canta preferentment en castellà? Aquella Catalunya que es preuava d’europea i que sentia, amb Joan Maragall, que la llum li arribava sempre del nord, s’ha anat reorientant fins a esdevenir un cafè per a tothom a l’engròs.

La diversitat té sentit com a base de la comunitat nacional. És la matèria de la voluntat formativa expressada en el lema dels Estats Units: “E pluribus unum” (‘de molts, un’). Parafrasejant-ho: per la diversitat cap a la unitat. La unitat, doncs, com a punt d’arribada de la multiplicitat d’orígens i com a convergència de tots en una cultura comuna. Sense la voluntat de resoldre la diversitat en identitat, o, si us desplau aquest mot, en una cultura plenament compartida, no hi ha comunitat política que s’aguanti. I aquest ideal integrador és exactament el contrari de la política disgregadora amb què alguns substitueixen els símbols catalans amb les restes del naufragi de la globalització.”

Tot això que s’ha pogut observar l’Onze de Setembre té el seu precedent en el linxament a Carme Junyent arran de la bestiesa de les “totis”, considerada com una anècdota quan realment és un senyal del procés de substitució fulgurant de la cultura política catalana tal com ha arribat fins a l’actual generació. Cal citar un altre cop Joan Ramon Resina en aqueix article a Vilaweb el primer d’agost d’enguany: Quan no puguis canviar la realitat, emprèn-la amb la gramàtica. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa”.

La taula de diàleg és una impostura que ens distreu de la veritable desfeta nacional a la qual ens aboquen els qui aparenten voler donar lliçons de pragmatisme renunciant vergonyosament no solament a la independència sinó a la catalanitat mateixa.

Post Scriptum, 21 de setembre del 2021.

La concessió, a títol pòstum, de la medalla d’or de la Generalitat a Arcadi Oliveras forma part del bonisme estèril que aqueix personatge, insubstancial pel que fa a la seva obra però rellevant per l’acollida del seu missatge confusionari, ha escampat per Catalunya. El desarmament dels Mossos i el pacifisme abstracte i irrellevant que el Govern de la Generalitat projecta arreu són imputables a la seva influència, diguem-ne ideològica. A banda d’un anticapitalisme abstracte (el mal absolut que s’ha de destruir) i un antisionisme d’arrel catòlica igualment dogmàtic, Oliveras va acabar assumint un independentisme sense exèrcit, sense capitalisme, amb papers per a tothom que vulgui venir a Catalunya, sense fronteres, sense conflicte amb el poder ocupant espanyol. Resseguint la seva trajectòria hom pot comprovar fins a quin punt ha estat incapaç de concretar cap proposta específica per ser aplicada en pro de la llibertat i la prosperitat del nostre poble. Ha obtingut la notorietat entre el progressisme mesell que l’honora amb distincions immerescudes, però estarà per sempre mancat d’autoritat moral pel que fa a l’independentisme.

Post Scriptum, 4 d’octubre del 2021.

ERC ha estat absent de les mobilitzacions comvocades per l’ANC aqueix cap de setmana per reivindicar el Primer d’Octubre, però el president Pere Aragonès és capaç de piular això ahir a twitter, segons reprodueix El Nacional.cat: “A través de la xarxa, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat el 3-O assegurant que “plegats som imparables”. “Quin orgull pertànyer a un poble que es rebel·la, sempre ferm i amb determinació, contra la injustícia. El 3-O vam aturar el país, vam sortir als carrers d’arreu contra la repressió, per la llibertat i la democràcia. Plegats som imparables. Per una Catalunya pròspera i lliure!”, ha assenyalat el president.”

Aqueixa distència entre la paruala i el fet la reflecteix encertadament aqueix editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “Els carrers, l’exili i el “putiferi” del govern ERC-Junts. Si hi ha res que vaja quedant clar aquests dies és que, gràcies a l’acció de l’exili i el carrer, aquell intent de pacificació i endormiscament del conflicte català, pactat per dalt amb Madrid, ja s’ha fet miques, completament.”

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2021.

Trobo que aqueix editorial de Vicent Partal a Vilaweb del proppassat 25 de maig és un precedent que encaixa amb el contingut del present apunt: “La polèmica per l’himne com a retrat d’una societat intel·lectualment desarmada. Crec que un país no pot anar mai bé si resta tan desarmat intel·lectualment com aparenta estar-ho el nostre i si acaba per sistema a les mans de xarlatans descarats que no tenen ni tan sols la decència de callar quan no entenen en una cosa.”

Post Scriptum, 11 d’octubre del 2021.

El Nacional.cat reprodueix un extracte de l’entrevista del president Pere Aragonès al diari argentí La Nación on diu que el procés de negociació, o taula de diàleg, entre Generalitat i Estat “culminarà en una Catalunya independent”, a més, reconeguda tant per “la Unió Europea, com per l’Estat espanyol”. Cal interpretar aqueixes paraules que contradiuen els fets quotidians d’ERC com un intent de no deixar l’estratègia del president Carles Puigdemont i el Consell per la República catalana com l’únic referent de l’independentisme.

Post Scriptum, 3 de novembre del 2021.

Ahir, a Vilaweb: Valtònyc: “El govern de Catalunya hauria de gestionar una victòria i no demanar engrunes de pa”.

Post Scriptum, 17 de novembre del 2021.

Ot Bou, avui a Vilaweb: “Aragonès a Google, val la pena retenir-ne aqueix paràgraf:

“La Generalitat té dificultats arran de la negativa de la CUP al pressupost, però he hagut de fer una cerca específica a Google per saber què n’ha dit el president Pere Aragonès. Què en pensa, com es mou. Aquests últims dies no me n’han arribat ni entrevistes, ni declaracions, ni res que s’hi assembli. És precisament per això que dèiem: perquè el contenidor del seu projecte és buit, i no cal ni tan sols que cremi. Aragonès no sap exactament de què té dret i, per tant, no sap què defensa, ni què vol. És un polític buit que algú altre l’ha d’omplir. Per això sempre va a remolc i no és ell que tingui primer un discurs i després tot un partit al darrere, sinó que és el partit –el pinyol del partit– que més aviat l’ha situat allí, al mig, i el fan anar darrere de la maquinària. Aragonès no sap quin president vol ser, ni quina obra de govern vol desplegar. Tan sols avui, quan ja era tot al límit i la decisió ja era presa per extenuació, s’ha atrevit a dir a Salvador Illa que tenen models de país no compatibles. La grisor d’Aragonès és el símptoma que avui a Catalunya no hi ha un debat d’idees, perquè són totes congelades, ni un sistema d’incentius que faci que guanyin els millors, ni eines de control i fiscalització, ni mecanismes perquè la ciutadania passi comptes amb els polítics. I tot s’estanca.”

Post Scriptum, 26 de novembre del 2021.

Ot Bou, la torna a clavar avui a Vilaweb, “Donar l’espasa als mestres i quedar-se l’armadura. Cambray és un símptoma de com el valor de la jerarquia s’ha perdut quan s’ha esvaït el poder per por d’agafar-lo”, sobretot en aqueix paràgraf final:

“Cambray és un símptoma de com l’apatia dels votants ha estat l’objectiu d’aquests darrers quatre anys: volien arribar a un punt en què fos més gran el desinterès com més escandalós fos l’error, perquè així el cost de cometre’n s’esvaís, també. Ara que ja és tard, el govern farà el número: posarà ara els recursos, farà molts parlaments en favor del català, allò que sigui. Però no servirà de res. Amb el mateix desistiment de funcions amb què han aconseguit que la supervivència de la immersió recaigui a partir d’ara en mans dels mestres, han aconseguit també que la supervivència del país sigui en mans dels ciutadans, que hàgim de fer-nos càrrec nosaltres del poder que ells defugen, temorosos que la força de manar tingui també, de vegades, un preu a pagar.”

Post Scriptum, 27 de desembre del 2021.

El discurs de Sant Esteve del president Pere Aragonès és un altre exemple de banalització sistemàtica de símbols i continguts: triar una escola per fer un discurs quan el Govern no és capaç de defensar la immersió i els centres que la practiquen és una impostura més del pseudoindependnetisme autonomista (la definició és de Carles Castellanos) que té la barra de proclamat: “No estem disposats a renunciar a la independència de Catalunya”. ERC ha liderat la rendició, només cal llegir les declaracions de Joan Puigcercós a l’ABC: “Ni la CUP se cree que lo volverán a hacer“. I a més banalitzen allò que han abandonat, la independència, amb proclames buides com la d’ahir.

Post Scriptum, 14 de gener del 2022.

Punyent retrat d’Odei A.-Etxearte, ahir a Vilaweb: “Quan el president a Madrid no és cap maldecap per a la Moncloa. Sánchez no es mou i és Illa qui replica a Aragonès, proposant un nou estatut”.

Post Scriptum, 19 de febrer del 2022.

El president Aragonès aplica escrupulosament les cabòries del desconstructuvisme simbòlic que també fa els discursos institucionals fora del palau de la Generalitat, on aparentment rau la legitimitat del seu Govern. El de dilluns va anar en la mateixa línia que el de la Diada, buidor conceptual i impostura política, com dibuixa encertadament Andreu Barnils a Vilaweb: “Pere sense llop. Crònica del discurs del president Pere Aragonès al MNAC“. Únicament percebo una novetat, i dissortadament no pas positiva, la contraposició de “la Catalunya sencera” a l’indepedentisme, com si aqueix darrer no tingués la voluntat de governar pel conjunt de la ciutadania. És una altra fal·làcia del tipus “la Catalunya pura és l’enemic de la Catalunya lliure”, que feien córrer fapocs anys els seus capitostos. Tot plegat, un nou subterfugi per eludir el conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català, i assumir que al si de la població catalana hi ha sectors que per interès, por ignorància o per por seran sempre al costat de l’ordre espanyol.

Post Scriptum, 28 de febrer del 2022.

Els resultats de la “normalització” autonòmica i la “taula de diàleg”, resumida ahir a Vilaweb: “El rei d’Espanya inaugura el Mobile sense protestes per la seva presència”.

Post Scriptum, 28 de març del 2022.

Punyent editorial de Joan Puig ahir a La República.cat, “En camí d’espanyolitzar Catalunya. Per tal d’organitzar uns jocs olímpics per al nacionalisme espanyol, l’actual govern autonòmic català ha renunciat que els esportistes catalans puguin participar sota bandera catalana”. Aqueixos paràgrafs finals són decebedors però certs:

L’acord per ensorrar la normalització lingüística, signat aquesta setmana per Junts i ERC amb el partit del 155 (de nom, PSC) i amb els comuns (els que volen que el català a les illes s’anomeni balear) és la prova evident d’una classe política que assumeix la derrota i que desesperadament busca un “pacte per la llengua” que el que farà és acabar amb la normalització lingüística. És la victòria de l’Ulster amb què ens va amenaçar Ciudadanos, en la veu d’en Jordi Cañas. Malgrat que aquest partit estigui en vies de desaparició, haurà aconseguit els seus objectius i desapareixerà ben satisfet de la feina feta.

Ahir mateix TV3, la nostra, feia un reportatge de la festa que significava la tornada de la Selecció espanyola a Catalunya, una autèntica promoció de Vox i tot el seu entorn que va omplir l’estadi del RCD Espanyol de feixisme i de catalanofòbia amb crits contra Catalunya i alguns dels seus líders polítics. Una vergonya d’espectacle bastit amb la complicitat de la Federació Catalana de Futbol i de la directiva de l’Espanyol i amb el silenci dels socis més coneguts del club. L’espanyolització vista a l’Espanya-Albània és l’avantsala del que seran els Jocs Olímpics espanyols d’hivern del 2030, si malauradament s’organitzen, amb l’Aragó del nostre estimat Lamban, l’usurpador de l’art del Museu de Lleida. Per cert, solament recordar que la Plataforma pro Seleccions catalanes està en fase de liquidació i per això el seu actual silenci. Que lluny que queden aquells dies de celebrar i exigir les seleccions catalanes, en contrast amb veure el nostre país ple del nacionalisme espanyol més ranci i convertit en un espai de publicitat immillorable per a l’extrema dreta de Vox!

Per tal d’organitzar uns jocs olímpics per al nacionalisme espanyol, l’actual govern autonòmic català ha renunciat que els esportistes catalans puguin participar sota bandera catalana i, no cal dir, organitzar aquests jocs també vol dir renunciar a l’ús preponderant de la pobra llengua catalana que, si es fan aquests maleïts jocs, sens dubte en serà apartada dràsticament. L’espanyolisme no admetrà que es repeteixi la igualtat de llengües que va haver-hi a Barcelona 92. Estem molt pitjor que aleshores.”

Post Scriptum, 29 de maig del 2022.

Andreu Barnils escriu avui a Vilaweb: “Aragonès i el principi de realitat. El govern Aragonès compleix un any amb el no a la independència enfilat com mai, i el sí molt baix” i Joan Vall Clara al Punt/Avui rebla el clau: “Ens normalitza la vida. Ni amnistia. Ni autodeterminació. Ni pacte fiscal. Ni referèndum. Ni immersió”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!