“Lettre à la Génération qui va tout changer”, Raphaël Glucksmann, Allary Éditions, 2021.
Raphaël Glucksmann (Boulogne-Billancourt, 15 octubre 1979) és un politòleg i eurodiputat francès, fill del finat filòsof i escriptor André Glucksmann. El maig de 2019, va ser elegit membre del Parlament europeu al capdavant d’una candidatura conjunta entre el partit polític de centre-esquerra Place Publique (fundat per ell l’any anterior) i el Partit Socialista francès amb el lema “Envie d’Europa, écologique et sociale”. La llista va aconseguir sis escons. Glucksmann ha enfocat la seva atenció a denunciar els campaments d’internament i “re-educació” de uigurs al Xinjiang, fet pel qual ha estat sancionat pel ministeri d’afers estrangers de la Xina. El maig de 2021, Glucksmann es va unir a un grup de 39 eurodiputats, sobretot del Grup Verd, que instaven per carta els dirigents d’Alemanya, França i Itàlia a no donar suport al projecte Àrtic LNG 2, un pla de 20 bilions d’euros per a portar gas natural liquat (LNG) de l’àrtic rus. Des del setembre del 2020, Raphaël Glucksmann és president de la comissió especial sobre la ingerència estrangera en els processos democràtics de la Unió Europea. Com a assagista polític ha publicat “Génération gueule de bois. Manuel de lutte contre les réacs” (2015), “Notre France. Dire et aimer ce que nous sommes”, (2016), “Les Enfants du vide. De l’impasse individualiste au réveil citoyen”, (2018), i enguany “Lettre à la génération qui va tout changer”.
Aqueix darrer és alhora un manifest i un programa polític amb pretensió renovadora de les formes d’acció i la mentalitat de la generació del jovent de menys de quaranta anys. Comença diagnosticant la impotència consentida de la classe política francesa i europea exemplificada amb una conversa amb Josep Borrell a propòsit de la passivitat de l’Alt Representant d’Afers Exteriors de la UE davant el genocidi dels uigurs. El politicastre nostrat, fatxenda amb els catalans expressa la feblesa i resignació davant la prepotència del gegant comunista xinès no solament amb les minories nacionals sinó davant el món eludint la seva responsabilitat en l’origen del coronavirus.
“L’Union européenne reste pourtant le premier marché de monde, la zone la plus riche du globe, la plus stable et la plus éduquée aussi: elle pourrait être forte. Mais elle décide d’être faible. Convaincue d’être déclinante, elle le devient. On sous-estime l’importance de la psychologie dans les relations internationales: la puissance repose en grande partie sur la croyance en sa propre puissance, et inversement. Notre maladie est d’abord mentale. Morale” (pàgina 22).
Home d’una erudició intel·lectual constatable coincideix amb Shmuel Trigano en la crítica al postmodernisme com a causant de l’afebliment moral i polític d’Occident: “Ce sont les French Studies qui imposèrent le post-modernisme dans les universités occidentales. C’est Jacques Derrida qui apprit aux étudiants américains à déconstruire les concepts clés et les récits fondateurs de la modernité européenne” (pàgina 43). L’esquerra francesa blasma la revolució neoliberal encetada fa quaranta anys per Ronald Reagan i Margaret Thatcher però amaguen que han estat els hereus de François Mitterrand que l’han consagrat als tractats internacionals de lliure comerç de la darrera dècada del segle XX. Assumint la impotència política front a les normes comercials els dirigents francesos han deconstruit la història de les idees polítiques abans que ho proclamés Francis Fukuyama. La feblesa dels governants -francesos i europeus- és el resultat d’un suïcidi intel·lectual i cultural llargament covat que ha esclatat enguany amb una crisi de civilització galopant.
A partir d’aqueixa constatació, Glucksmann proposa un mètode d’empoderament ciutadà a partir de la convicció moral en causes justes i concretes que poden posar en qüestió el poder de les multinacionals còmplices (Adidas, Lacoste) dels estats totalitaris, com ell fa solidaritzant-se amb el poble uigur i esbombant arreu el capteniment genocida de la Xina comunista. Sense dogmatismes, fent que els receptors dels missatges de denúncia n’esdevinguin ells mateixos retransmisors, evitant els lideratges personalistes en pro dels actors col·lectius per convenciment, posant com a exemple el moviment serbi d’oposició a la dictadura de Milosevic als anys noranta del segle passat. Reclama tornar a parlar clar (le franc-parler, pàgines 81 a 91) en política front a la manca de sinceritat i de convicció de la classe política instal·lada en les versions oficials escaients a l’ordre establert.
Assenyala la manca de lleialtat de les elits polítiques i tecnocràtiques que es posen al servei de multinacionals i estats depredadors com la Xina i Rússia, citant els casos Gerhard Schröeder o de Jacques Biot i el model de col·lusió entre la patronal alemanya i els governants de tots colors que han imposat a la Unió Europea un acord d’inversions amb el règim de Pequín favorable a les grans empreses germàniques que han desindustrialitzat Europa. Els grans patrons europeus fan de lobby xinès a Brussel·les i evitent el mínim conflicte amb els interessos estratègics respectius. La feblesa de França s’ha fet evident fent veure que està d’acord amb aqueixa situació quan realment és la causa del declivi francès a tots nivells, sense que aparegui ni a França ni enlloc cap mena de resistència organitzada políticament. Promnostica que el candidat que encarni la ruptura amb quaranta anys de lliurecanvisme obtindrà l’adhesió populars dels desfavorits si es compromet a fer primar la voluntat política per sobre dels interessos econòmics i financers. Cal estar disposat, però, a pagar el preu del conflicte.
A mig termini, proposa una sèrie de mesures estratègiques: control de les fronteres europees, protecció de la producció autòctona, moratòria pels tractats de lliurecanvi, fer valdre la potència nuclear francesa com arma disuassoria, promoure el republicanisme i la laïcitat front al totalitarisme islamista, crear un servei cívic universal i obligatori com a eina de cohesió social intercassista i interètnica. Acaba el llibre amb una frase que no difereix gaire del lema d’Éric Zemmour, tot i que Gluksmann hi dona un contingut essencialment diferent: “Étonnez la France et elle étonnera le monde” (pàgina 176).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!