Avui fa cent set anys de la mort de Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe de Vic i eminent intel·lectual, conegut sobretot per l’obra “La tradició catalana” (1913), un text de referència per tothom que s’interessi pel pensament nacional català. Des de la perspectiva ideològica del tradicionalisme catòlic participa del corrent cultural compartit amb Antoni Rovira i Virgili o Francesc Maspons i Anglasell que considera la llengua i el dret les dues expressions fonamentals de la identitat i la mentalitat del poble català. Ell mateix afirma: “rebutjar l’existència de l’esperit nacional és menysprear la nació, és destruir la història, la literatura i la filosofia d’un poble, i fins sa legislació ” (pàgina 31, de l’edició d’Editorial Selecta, 1966) i conclou, “si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor, morirà ella mateixa” (pàgina 33).
La dimensió espiritual col·lectiva forjada al llarg dels segles és un patrimoni immaterial de la qual cap poble pot prescindir, i menys el català, si vol persistir i sobreviure a l’alienació i assimilació que exerceixen els estats espanyol i francès mitjançant els respectius ordres estatals. Del darrer quart del segle passat ençà impera al nostre país un progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat que en prescindeix expressament en nom d’un cosmopolitisme superficial que tot just encobreix un hispanocentrisme real. Aqueixa ideologia de substitució de tota forma de pensament català autocentrat abraça causes fictícies que sovint són també estèrils i contraproduents per la veritable causa nacional catalana (el wokisme i les “lluites compartides“, a les quals és inconscientment addicte el govern presidit per Pere Aragonès).
Rellegir, doncs, aqueix llibre de Josep Torras i Bages és una font de reflexió encara vàlida avui dia, (relativitzant les al·lusions crítiques de l’autor al parlamentarisme o la maçoneria), per contribuir a capgirar la tendència hegemònica que redueix la interpretació política i econòmica conjuntural de la realitat a uns nivells superficials que obstaculitzen tot plantejament de reconstrucció social de la nació catalana. “L’acció vital o moviment lliure d’un poble s’encamina a un fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional, el qual no és altra cosa que el pensament de tots els ciutadans que coincideixen entre si. Quan no hi ha aquesta harmonia de pensaments, no hi ha esperit nacional, ni vida nacional tampoc; perquè l’acció del cos social és nul·la, l’esperit pugna amb si mateix; les divisions, veritable senyal de mort, gasten l’energia individual, i el poble ja no és poble, sinó turba” (pàgina 32). Aqueixa unitat finalista que propugna pel poble català la contrasta amb aqueixa constatació avui encara dissortadament certa escrita a la mateixa pàgina: “Tota l’acció pública dels ciutadans espanyols consisteix a batre’s per poder arreplegar la poma suculenta de l’arbre del poder, plantat a la capital de la monarquia”.
Torras i Bages analitza les tendències reconstructives de la nació catalana: la dels poetes, la dels arqueòlegs i la dels legistes i para compte en la concepció del dret autòcton al qual dedica el capítol VIIè: “Les lleis són la defensa de la pàtria, les formes de l’estructura de son cos vivent; qui amb violència les toca ataca la vida social, per la qual cosa, llengua i lleis formen part de l’existència personal de la nació (pàgina 33). L’escola jurídica “és la més esplèndida manifestació del caràcter nacional i la demostració més tangible del tremp de l’esperit català” (pàgina 386). I en destaca aqueixa singularitat referida al Codi de les Decretals promogut per Jaume I amb l’assistència de Ramon de Penyafort: “en establir com a supletori del nostre dret civil el bon sentit i la raó natural, no es feia altra cosa que aplicar al dret civil la regla d’interpretació que els doctors escolàstics anomenaven epiqueia, i que consisteix a estendre la llei escrita fins a aquells casos que en realitat no conté, més que per raó d’equitat deu emparar” (pàgina 386).
Clou el capítol amb un repàs a les aportacions dels grans juristes cristians a la conformació del dret català, des de Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Lluís Vives, Jaume Callís i tants altres, però especialment suggerents m’han semblat les referències als homes de lleis que van haver d’exercir un cop dictats els Decrets de Nova Planta. Sobre la Universitat de Cervera diu: “conservà un catalanisme que tant de bo trobéssim en la present Universitat” (pàgina 406) i en destaca les figures de Josep Finestres i Ramon Llàtzer de Dou els quals “treballaren a favor de Catalunya segons les circumstàncies permetien” (pàgina 418). Del segon, que presidí l’obertura de les sessions de les Corts de Cadis, afirma que “sa voluminosa obra de Dret públic és com una transacció entre l’antiga manera d’ésser, que en realitat tenia defectes, i l’esperit nou, que tenia dominades, en gran part, les classes il·lustrades” (pàgina 419). Certament, la seva monumental “Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado” (publicada al 1800), fa un balanç sistemàtic dels furs catalans que no havien estat suprimits per Felip V.
Per acabar el llibre tria una cita de Jaume Balmes i un consell de collita pròpia “dient que la constitució espanyola deuria de poder-se incloure en les dues cares d’una moneda, i afegeix les següents típiques paraules: “Aunque sea con pérdida de noventa por ciento sobre el valor nominal, no queremos más papel, queremos metalico sonante”. Sentència a què convé que s’atenguin els joves catalanistes, si volen servar i restaurar el vell i robust esperit de la terra, i no construir una Catalunya de paper” (pàgina 425).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!