Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 d'octubre de 2016
1 comentari

L’única “lluita compartida” és per la independència

M’ha sorprès -per desencertada- la campanya d’Òmnium “lluites  compartides” abonant la confusió de projectes -legítims, però secundaris- quan som, com a poble, davant el repte d’un conflicte frontal amb l’ordre estatal i ens manca una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per prioritzar la independència com a objectiu ineludible per fer viable qualsevol altra aspiració posterior.

Justament és la contraposició entre reivindicacions socials i nacionals, tot prioritzant la pugna esquerra/dreta, l’argument preferit de tots els sectors interessats a mantenir inalterable l’actual sistema de dominació política i espoliació econòmica sobre el poble català. La rèplica a aqueixa maniobra de diversió no és l’aiguabarreig de les “lluites compartides” sinó prioritzar la lluita per la independència, precisament perquè engloba totes les altres possibles i viables.  I hi ha algunes de les campanyes que s’inclouen com a compartides que no són ni una cosa ni l’altra, per exemple l’antimilitarisme dels pacifistes nostrats ignorant l’entorn geoestratègic cada cop més conflictiu de la Mediterrània o el potencial del gihadisme que cova al nostre país.

Finalment, aqueixa cabòria per “canviar-ho tot” simultàniament amb la independència és, a més dels arguments anteriors, un error estratègics que afebleix el suport social a la causa independentista enlloc de sumar adeptes perquè no tothom compateix totes les aspiracions sectorials i ideològiques que s’amalgamen a la campanya d’Òmnium. Teòricament, si és això possible, serà un procés deliberatiu posterior a l’assoliment d’un estat català reconegut internacionalment que hom podrà destriar les opcions més convenients pel país. La tradició jurídica i política anterior a 1714 era la modificació progressiva i pragmàtica de les constitucions catalanes a les necessitats canviants de la vida social no pas la imposició codificada d’un sistema omnicomprensiu, això és propi de la forma de govern castellana i francesa, no pas la nostra.

Però en aqueix procés (sobiranista?) de canvi de cultura política, irreflexiu i poc madur, impulsat des dels plantejaments del progressisme abstracte i banal hegemònic a Catalunya des de fa mig segle, d’arrels més totalitàries que no pas liberals, el pactisme ancestral propi de la mentalitat catalana ( i de tots els pobles pirinenc) no hi és comptat. Hom sembla promoure des dels mateixos cercles dirigents del procés (ERC, CUP, ara Òmnium) una mena d’independència sense patriotisme  i sense identitat (fa vergonya llegir el què pensa Santi Vila o Anna Gabriel) que traslladen reiteradament a la ciutadania la confusió del debat permanent (i superficial): independència….. per a què ?

Finalment, enllaço amb l’apunt d’avui de Francesc Abad “De la “República catalana” a les “truites compartides”: viatge per l’avantatgisme ideològic contra la majoria social indy“, que comparteixo plenament.

Post Scriptum, 29 d’octubre del 2016.

Avui, l’amic Luis Martínez Garate ha traduït al castellà aqueix apunt per publicar-lo al web de Nabarralde.

Post Scriptum, 3 de novembre del 2016.

Avui, el president d’Òmnium Cultural, publica un article a Vilaweb titulat “La tasca col·lectiva de construir un país” on malgrat l’enunciat el contingut del seu escrit inclou el 15-M com un exemple de “lluita compartida”, quan aqueix moviment va protagonitzar un acte clarament destructiu com fou assetjar el Parlament de Catalunya.

Pitjor encara, aqueix vespre Xavier Domènech ha anunciat solemnement en un acte a l’Ateneu Bareclonès que el nou partit sorgit de la confluència dels Comuns i Podemos serà favorable a tote sles sobiranies i contrari al PDECat. És a dir, contra-independentista, diluint l’única sobirania d’un poble, que és la nacional, en múltiples reivindicacions sectorials amb l’objectiu de defugir el conflicte amb l’ordre estatal espanyol. Felicitats Òmnium per legitimar la impostura de Podemos.

Post Scriptum, 6 de novembre del 2016.

La crònica del Punt/Avui sobre l’acte d’ahir al paraninf de la Universitat de Barcelona escenificant la posada en marxa del fòrum promogut per Òmnium Cultural parla per si sol de les intencions desencertades de l’acte del qual ni se n’han extret conclusions ni se n’espera cap resultat concret:

“Hi ha una tendència estesa entre el progressisme català que renega del fet nacional que sosté que el debat identitari té com a únic motiu amagar els problemes socials del país. Contra aquest corrent d’opinió, que ara ja defensen també formacions com Ciutadans, l’entitat Òmnium Cultural ha posat en marxa la campanya Lluites compartides amb l’objectiu de sumar al debat sobiranista les lluites de caràcter social que duen a terme diversos moviments del país.

Amb aquest objectiu l’edifici històric de la Universitat de Barcelona va ser ahir l’escenari d’una jornada de debats sobre el dret a l’habitatge digne, el conflicte internacional dels refugiats, els moviments per la pau, la integració de les persones immigrades i els problemes dels discapacitats, el medi ambient, la cooperació, la llengua i la llibertat d’expressió. La jornada també va tenir temps per analitzar les lluites antifranquistes i les resistències veïnals i sindicals dels setanta.

Tot plegat va confluir en una taula rodona en què es va analitzar quina és l’estratègia a seguir per fer de la lluita pels drets nacionals i els drets socials una sola causa. La taula, amb la presència dels consellers Neus Munté i Toni Comín, Anna Gabriel i Jaume Asens, i els líders sindicals Joan Carles Gallego i Camil Ros, va concloure que la unitat d’acció és elemental i bàsica per tirar endavant el procés, que la societat civil com a element cohesionador ha de continuar jugant-hi un paper fonamental i que la lluita i el combat contra les desigualtats socials s’ha de posar al mateix nivell que la reivindicació sobiranista.”

Post Scriptum, 26 d’octubre del 2017.

Arribat al punt que la proclamació de la República de Catalunya sembla imminent veurem si efectivament les lluites compartides responen a la causa que les engloba totes i les ha de fer possible. Sí és així no me’n estaré de fer autocrítica.

Post Scriptum, 25 d’octubre del 2019.

Avui, Jordi Cuixart ha fet unes declaracions en les quals afirma que és a la presó per defensar els drets humans, no pas per la independència, quan és evident que no és així: és un patriota català en presó espanyola per defensar la independència de Catalunya. Missatges confusionaris com aqueix per part dels qui són referents polítics de l’independentisme no ajuden gens a eixamplar internament la base social ni a prestigiar internacionalment la causa catalana.

Post Scriptum, 16 d’agost del 2021.

Abraçant-se a Miquel Iceta com un foll o fer callar els qui protesten contra l’espanyolista inèpta que tenim per alcaldessa del cap i casal de Catalunya, demostra que Jordi Cuixart no sap distingir qui forma part de l’ordre espanyol establert i qui és independentista. Un altre que hauria de fer un pas al costat, com Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i els altres responsables d’haver dut el procés independentista a un atzucac com l’actual.

  1. Un apunt gairebé toponímic (per no tornar a entrar ara en debats sobre els «progressismes», les «abstraccions» o les «banalitats»): si entenem Catalunya com la terra que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó (o l’Alguer), el nom del possible estat independent que neixi de l’actual Comunitat Autònoma hauria de ser «República Catalana». Així Catalunya continuarà essent la suma de diversos territoris: Andorra, la República Catalana i les terres encara sotmeses als Estats espanyol i francès (i italià).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!