Antoni Rovira i Virgili va publicar al número 196-197 de la Revista de Catalunya, corresponent als mesos de març-abril del 1947 aquest article panoràmic sobre la visió que tenia de la Catalunya del seu temps. Unes reflexions a tenir en compte a l’hora de repensar la catalanitat contemporània.
I.- Terra pobra i poble ric
Catalunya, des de fa segles, té fama d’ésser rica. Aquesta fama la té sobretot Barcelona, i s’estén a una gran part del país català. Hi ha la idea corrent que Catalunya és el país més ric de l’Estat espanyol. La riquesa, relativa però efectiva, de Catalunya, és una imatge inseparable de la visió que se’n formen els no catalans. I els estrangers acostumen a veure la península ibèrica com un país en conjunt pobre i endarrerit, amb algunes excepcions, entre les quals es destaca en primer terme el Principat de Catalunya amb la seva capital populosa i opulenta.
Aquesta fama respon a un fet real. En les seves millors èpoques, Catalunya va assolir, al costat de la seva puixança política i de la seva florida cultural, una remarcable prosperitat econòmica. Àdhuc en les èpoques de depressió i de dissort, ha mantingut, parcialment almenys, el seu patrimoni col·lectiu i el seu esforç de treball. D’on ve la riquesa de Catalunya ?. No ve pas de la terra. La terra catalana és pobra. No és d’aquelles terres que posseeixen la riquesa com un do natural i en fan ofrena generosa als que hi viuen o hi passen. Les condicions de la natura no expliquen, en el país català, la prosperitat que és una de les seves característiques. Si Catalunya és rica -relativament rica- ho deu als seus fills. Són els catalans els qui han fet rica Catalunya; no és Catalunya la qui ha fet rics els catalans. La riquesa catalana és obra de l’home, no pas de la natura. És filla de l’esforç, no pas de la sort. Allò que els catalans posseeixen, ningú no els ho ha donat, ni ho han pres de ningú. Ho han guanyat ells amb llur voluntat tenaç, voluntat que és una de les més fecundes energies de l’ànima racial.
En el connubi entre l’home i la terra, els catalans hi han posat més cabal que la natura de llur espai geogràfic. Catalunya, econòmicament, és una creació dels catalans. Si aquests l’haguessin presa tal com ella és naturalment, i si així l’haguessin mantinguda, Catalunya seria quasi tota un país aspre, un esquerp feix de muntanyes vora la mar, que no tindria una població gaire densa ni un patrimoni gaire important. Només d’una manera ha intervingut la natura en la creació de la riquesa de Catalunya: donant a la psicologia catalana alguns elements que han tingut una influència estimulant. La terra amorosa i el bell paisatge, l’acció de la muntanya i de la mar, la claror i la tebior de l’ambient, han contribuït a fer la raça catalana tal com és i li han inspirat l’alegria de viure, el daler del treball i l’ambició de benestar que són els fonaments d ela seva puixança econòmica.
II.- Equilibri entre l’agricultura i la indústria
Si la idea corrent d’una Catalunya rica correspon, en la seva versió moderada i matisada, a la realitat, no hi correspon gaire la idea, també molt estesa, que la seva riquesa més important és, de molt, la indústria. Quan hom parla, sobretot fora de Catalunya, d’una Catalunya rica, hom hi veu la imaginació, gairebé exclusivament, fàbriques i obradors, maquinària i altres fumeres. Cert que Catalunya és un país industrial i que la seva industrialització s’ha accentuat fortament en l’època contemporània. Cert que també és avui el país més industrial de la península ibèrica. Però l’agricultura catalana, lluny de fer figura d’activitat secundària, té en l’economia moderna del país una importància que iguala, si fa o no fa, la de la indústria i que no va pas pel camí de minvar.
La producció agrícola i la producció industrial de Catalunya s’anivellen per llur valor. Tot essent industrial, Catalunya no és preferentment industrial. Tot essent agrícola, no és preferentment agrícola. Aquestes dues activitats afavoreixen els interessos de l’altra en una proporció que no es troba en gaires països. I no sols s’equilibren i s’harmonitzen, ans s’ajuden eficaçment. Aquest entreajut seria encara més íntim i més profitós dins d’un règim d’ampla llibertat que permetés els catalans d’exercir, en l’era de l’economia dirigida, el governament del propi país. Si la indústria catalana ha pres braços a l’agricultura, li ha donat, en canvi, avantatjosament, els enginys mecànics i els adobs químics que fan més fàcil i més remunerador el conreu. L’oposició entre els interessos industrials i els interessos agrícoles no existeix verament a Catalunya. I l’equilibri d’aquestes dues fonts de riquesa, equilibri que és el resultat espontani d’una evolució multisecular, estableix una base sòlida per al progrés de l’economia catalana. La gleva i la fàbrica, a Catalunya, són amigues lleials.
III.- Predomini de les empreses mitjanes i petites
No és Catalunya un país de grans empreses econòmiques, ni en l’explotació d ela terra, ni en la fabricació industrial, ni en les activitats comercials i financeres. Hi predominen marcadament les empreses mitjanes i petites, i hi ha una proporció considerable de treball individual i familiar. Allò respon, indubtablement, a un aspecte del caràcter català. Senten els catalans, pregonerament, el valor de la persona humana, i no s’avenen amb allò que l’atenua i la dissol. Les formes col·lectives i absorvents de l’activitats econòmica, quan s’accentuen molt, els desplauen. Una empresa, una explotació o una feina, la veuen sobretot com a obra d’una homes concrets, coneguts, amb faç pròpia i amb nom propi. No els plau de perdre la individualitat dins la col·lectivitat, Es resisteixen a sacrificar l’home a l’associació. D’ací ve que els trusts, els càrtels, els combinats, els consorcis, les anònimes multitudinàries, les grans concentracions tentaculars i gegantines, no siguin coses fetes per a ells.
Limitació d’horitzonts ? Mediocritat de concepció ? Casolanisme d’una raça de botiguers ? Aquests retrets, adreçats de vegades als catalans, són la traducció agressiva i injuriosa d’una qualitat noble: l’amor al treball directe i personal. Altres homes estan sens dubte més ben dotats que els catalans per a les formes impersonals i colossals de la indústria i el comerç. La vocació més forta del català és per les formes que, sense mancar d’amplitud ni de modernitat, són compatibles amb el paper destacat de l’individu. El català, sigui patró o obrer, posa la seva ànima en el treball i aspira a fer-hi sentir la seva presència concreta i distinta, a controlar-lo, a dominar-lo, a mantenir-hi la seva supremacia humana.
Aquesta qualitat es converteix en defecte quan es tracta de seguir el corrent de concentració que ha imperat en l’organització econòmica del món contemporani. Han estat sens dubte creades a Catalunya algunes grans empreses , i en molts casos llur natura ha determinat llur magnitud; però en els casos de tria possible, allí on les inclinacions humanes prevalen sobre les exigències objectives, s’ha mantingut en proporcions altes el tipus d’empresa mitjana o petita, més aviat avingut amb les condicions dels catalans i dins el qual donen aquests llur rendiment màxim.
Una tal preferència ha estat un element desfavorable per a l’economia catalana en el període de puja i predomini del tipus de gran empresa, en el temps dels agabellaments nacionals i internacionals. Per això aquells observadors que han cregut en la persistència i en la progressiva creixença del corrent de concentració i macrofília han mirat amb un cert pessimisme l’esdevenidor de l’economia catalana. Però heu-vos aquí que en el camp econòmic mundial s’ha produït una certa reacció contra l’avenç excessiu del tipus de gran empresa i concentració industrial. Hom ha comprovat que aquest té, al costat d’avantatges palesos, inconvenients innegables. La generalització del tipus de gran empresa és és avui considerada com un perill a evitar més que com un objectiu a assolir. El tipus d’empresa mitjana o petita, en determinades condicions, torna a estar en favor entre els economistes i entre els homes de negocis. D’altra banda, algunes de les causes de la concentració industrial i financera són contrarrestades per l’evolució de la tècnica i pels nous aspectes de l’aprofitament de les forces naturals. Àdhuc hi ha un augment de les facilitats per al treball a domicili i una renaixença de la menestralia.
Aquestes orientacions són encoratjadores per a Catalunya. S’avenen amb el caràcter català i li donen l’oportunitat de desplegar les seves millors qualitats en el treball noble, que és el treball ben fet i fet a gust. Hom concep difícilment una economia catalana alçada damunt la base de les formes col·lectives d’aglutinació i absorció. Allò que més li escau i més li convé, és una sèrie de denses constel·lacions d’empreses especials que relacionin i coordinin tot el sistema de la producció i de la circulació. La garba ben lligada és, per al treball català, un millor símbol que el bloc massís.
IV.- La repartició social de la riquesa
En consonància amb el predomini de les empreses mitjanes i petites, hom troba a Catalunya una riquesa repartida. Són molts els catalans que posseeixen poc, i pocs els que posseeixen molt i els que no posseeixen res. Els graus superlatius no tenen gaire ús en la repartició de la riquesa catalana. Les fortunes i els guanys mitjans predominen damunt les grans fortunes i damunt la misèria. El nivell de vida mitjà és el propi de Catalunya. Els benestants hi són més nombrosos que els opulents i que els indigents.
Aquest caràcter de la riquesa catalana existia ja en l’època medieval. Ramon Muntaner la consigna en la seva Crònica amb mots ben explícits i expressius. Catalunya és, afirma, el país més ric que ell coneix, encara que la major part de la gent del món el tenen per pobre, i és que no hi ha aquelles grans riqueses de moneda acumulades per certs homes assenyalats, com hi ha en altres terres; però la comunitat del poble és més benestant que cap altra del món. Amb aquesta forma ponderativa, habitual en el seu estil, el cronista posa de relleu el moderat benestar general degut a la repartició de la riquesa catalana. En lloc de contrast entre un grup reduït de gent opulentíssima i una multitud miserable, Catalunya ofereix un amitjanament característic. La seva pagesia, la seva menestralia i una gran part del seu proletariat, entren en aquest quadre general de benestar modest.
V.- La preponderància moderna de la indústria i l’agricultura sobre el comerç
La prosperitat de la Catalunya antiga va arribar històricament al seu punt més alt en el període de l’expansió mediterrània, i va ésser principalment deguda al comerç. El gran ascens econòmic de Catalunya coincideix amb el seu ascens imperial. A l’exterior, però, hom va trigar una mica a adonar-se, primer, de la riquesa catalana i, després, de la seva minva. Mentre que en el primer terç del segle XIVè, Muntaner declara que la majoria de les gents estrangeres creuen que els catalans són pobres, a despit de no ésser-ho verament, en el segle XVè trobem ja força estesa la fama de riquesa que els volta, comprovada per nombrosos documents i textos de propis i estranys. En cent o cent cinquanta anys, doncs, l’augment de la prosperitat catalana va ésser tan notable, que la fama de pobresa més o menys avara es va transformar en fama d’ostensible riquesa. El gros augment venia ja del segle XIIIè i la forta disminució va començar en el segle XVè. La Catalunya nacional arriba, en aquest darrer segle, al punt més alt de la seva maturitat social, literària, artística, política i econòmica. però en el fruit madur ja hi ha els gèrmens de la descomposició.
La mar, les drassanes, les naus, els mariners i els mercaders -ajudats decisivament pels ballesters de la marina militar, pels almogàvers de l’exèrcit de terra i sobretot pel bons polítics i els bons diplomàtics- són els cercadors de la puja magnífica. I tots aquests elements van poder actuar amb eficàcia perquè hi havia un poble vigorós, un Estat fort, un aptriotisme viu, una ambició de progrés. Podem creure que el patriotisme de Muntaner, manifestat sovint en belles frases i les ponderacions ingènues de la seva Crònica, era molt més estès en els catalans de la catozena centúria. Aquell catalanisme veia en la riquesa un atribut de grandesa. El principal factor de la puixança catalana va ésser el comerç, i sobretot el comerç marítim.
En la moderna economia catalana la indústria i l’agricultura han passat al davant del comerç. La importància del comerç català és encara considerable. Però ara ocupa el tercer lloc. I si l’agricultura l’havia sobrepassat ja en períodes anteriors de l’edat mitjana i en l’edat moderna, fins a l’època contemporània no comprovem a Catalunya la primacia d ela indústria sobre el comerç. en això Catalunya ha seguit la mateixa evolució econòmica que una gran part de l’Europa occidental. El ritme d ela industrialització, a partir de mitjan segle passat, ha creat aquesta moderna característica de l’economia catalana. I mentre que l’agricultura ha anat posant-se a l’alçada de l’avanç industrial, el comerç ha quedat una mica enrere.
Per què ? Perquè Catalunya, després del segle XVè, no ha pogut renovar, per raons econòmiques i polítiques, la seva antiga aliança amb la mar i no ha retrobat la senyoria blava dels seus millors temps. La política econòmica de Catalunya -i àdhuc la seva política, en el sentit ample del mot- ha de tenir en compte aquest fet i ha d’esforçar-se a corregir-lo. El comerç català, sobretot el comerç marítim, hauria de posar-se, com l’agricultura, al nivell de la indústria. D’aquesta manera els catalans farien honor a llur tradició i prepararien amb l’equilibri i l’entreajut de les tres activitats, un nou ascens i una major fermesa de l’economia nacional. D’altra banda, la renaixença marítima de Catalunya tindria una venturosa influència moral. En retrobar la mar, la nació retrobaria la plenitud de la seva ànima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Rovira i Virgili es fa ressó de la tesi defensada per Carles Pi i Sunyer al seu llibre L’Aptitud Econòmica de Catalunya (1929). El factor humà, determinat per les característiques psicològiques dels catalans, era l’únic que podia explicar la prosperitat de Catalunya al llarg dels segles. El republicanisme català va donar una bona escola econòmica. Pere Coromines també va donar classes d’economia, així com Joaquim Ventalló.
Aquest corrent de pensament va ser substituït pel determinisme socio-econòmic, tant dels corrents de la teoria econòmica clàssica com dels corrents marxistes, com Pierre Vilar. En aquesta darrera línia Jordi Solé-Tura, al seu llibre Catalanisme i Revolució Burgesa” va sostenir que la prosperitat catalana era una creació de la burgesia catalana, seguint les lleis ineluctables de la dialèctica històrica, que tant mateix no poden explicar que el mercat espanyol unificat no generés una burgesia totalment espanyolitzada.