Entrevista publicada abans d’ahir a Llibertat.cat a ROBERT SURROCA I TALLAFERRO, VETERÀ INDEPENDENTISTA DEL FNC HISTÒRIC, DOCUMENTALISTA I HISTORIADOR DEL MOVIMENT D’ALLIBERAMENT NACIONAL.
-Ben aviat faràs 90 anys… Tota una vida viscuda a cavall de la resistència independentista. No comptem amb lluitadors per la pàtria tan longeus. Com vas començar a militar en la resistència del catalanisme ?
El 1962 vaig ingressar al Front Nacional de Catalunya, però, abans, havia fet activitats pel meu compte sobretot en la campanya Catalunya-Pujol.
-Vas ser militant del FNC. Quins records en conserves ?
Dins el Front portava el control de les multicopistes i la distribució del material clandestí, organitzava les accions al carrer, feia les xerrades sobre normes de seguretat, vaig organitzar els passos clandestins de frontera el 1965, que van funcionar durant tretze anys, passant de tot: documents, gent nostra, portuguesos, etarres, armes, etc.
-Aquesta militància va implicar molt treball clandestí, compromès. Vas participar en l’acció de l’Hotel Dubal, per exemple.
La gravació va fer-se a casa meva; la veu d’home es la meva, vaig fer un viatge exprés a Andorra per buscar el disc amb Els Segadors.
-Com eren aquells veterans del FNC precedent (Jaume Martínez Vendrell, Magí Colet, Josep Tramunt, etc.) ?
D’aquest que m’anomenes al que vaig tractar molt va ser el Jaume Martinez que em feia servir de comodí quan el d’EPOCA. Eren persones molt entregades d’un patriotisme sense fissures amb cap ambició personal.
-I dels teus companys de viatge, alguns ja absents i altres, com l’Agustí Barrera, presents, quins records conserves ?
Amb l’Agustí, tot i la seva marxa del Front el 1969 per formar el PSAN, sempre ens hem entès molt bé i col·laborat en un munt de batalletes. Amb els altres companys del Front amb molts, a causa de les meves responsabilitats, va fer que s’establís una relació d’amistat molt estreta; hi ha una dita que fa “qui té un amic és un home ric”, en aquest aspecte puc afirmar que soc milionari. La llista seria inacabable.
-També vas impulsar diverses iniciatives per mantenir el record del President Lluís Companys…
Sí, el 1983 vaig ser membre fundador del “Grup per a l’anul·lació del procés al president Companys” i, amb l’Agustí Barrera, vam escriure Homenatge a Companys, President de Catalunya
-I un cop va arribar l’anomenada Transició, quin paper vas prendre?
Vaig mantenir activitats culturals organitzant, amb la meva documentació, exposicions sobre La Diada, el President Companys, L’exili català, l’Assemblea de Catalunya, el 6 d’octubre, etc. Això a part vaig continuar amb les meves activitats militants.
-Podem dir que encavalques la lluita independentista d’abans i després de la mort del dictador Franco?
Això ve de més lluny; la lluita pel nostre alliberament no s’ha aturat mai. Ara bé, modernament, efectivament hi ha una continuïtat.
-Quin va ser el paper del FNC durant aquests anys d’eleccions i desencisos ?
El Front era una organització de resistència; la política i els interessos personals d’alguns dirigents -molt legítims- van provocar continuades escissions i marxa de gent fins que, el 1990, vam decidir auto dissoldre’ns en una assemblea de militants es van presentar tres propostes: els antics deien de congelar les sigles, els Joves amb Antoni Turró i jo volien continuar amb Catalunya Lliure i, els de comarques optaven per ERC; feta la votació va guanyar l’opció d’anar a Esquerra.
-Cap a 1989 vas formar part de la candidatura Catalunya Lliure, una plataforma electoral independentista que va quedar marginada amb l’aparició d’ERC. Com valores aquella experiència ?
Positivament, era una plataforma de Països Catalans amb gent molt significada en els seus indrets
-Ets un documentalista del moviment resistent i col·labores a diversos mitjans que promouen la memòria independentista. Hem perdut els orígens ?
NO els hem perdut, però s’estan diluint; recordem la dita pujolista “Som sis milions,” Doncs bé, ara en som vuit, però de gent forana, que sense independència costarà molt que s’hi integrin.
-I has rebut diverses distincions, com el Premi Memorial Francesc Macià el 2009. Creus que hi ha hagut un reconeixement com cal a aquella generació de lluitadors? Per exemple, Manuel Viusà
No, de cap de les maneres; veient a quins personatges s’ha donat la Creu de Sant Jordi, cal preguntar-se quin reconeixement s’ha de fer a gent que va emprendre situacions de risc molt importants per recuperar les nostres llibertats i els drets de les classes populars.
-Per acabar: quan el 2017 vam tenir la República Catalana a tocar, quins pensaments i sensacions vas tenir ?
Jo estava a la Pla de Sant Jaume quan es va proclamar la independència, i el primer que vaig dir, en veu alta, és perquè no s’arriava la bandera espanyola de la Generalitat. La sensació va ser de fracàs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!