Entrevista publicada abans d’ahir a Llibertat.cat a ROBERT SURROCA I TALLAFERRO, VETERÀ INDEPENDENTISTA DEL FNC HISTÒRIC, DOCUMENTALISTA I HISTORIADOR DEL MOVIMENT D’ALLIBERAMENT NACIONAL.
-Ben aviat faràs 90 anys… Tota una vida viscuda a cavall de la resistència independentista. No comptem amb lluitadors per la pàtria tan longeus. Com vas començar a militar en la resistència del catalanisme ?
El 1962 vaig ingressar al Front Nacional de Catalunya, però, abans, havia fet activitats pel meu compte sobretot en la campanya Catalunya-Pujol.
-Vas ser militant del FNC. Quins records en conserves ?
Dins el Front portava el control de les multicopistes i la distribució del material clandestí, organitzava les accions al carrer, feia les xerrades sobre normes de seguretat, vaig organitzar els passos clandestins de frontera el 1965, que van funcionar durant tretze anys, passant de tot: documents, gent nostra, portuguesos, etarres, armes, etc.
-Aquesta militància va implicar molt treball clandestí, compromès. Vas participar en l’acció de l’Hotel Dubal, per exemple.
La gravació va fer-se a casa meva; la veu d’home es la meva, vaig fer un viatge exprés a Andorra per buscar el disc amb Els Segadors.
-Com eren aquells veterans del FNC precedent (Jaume Martínez Vendrell, Magí Colet, Josep Tramunt, etc.) ?
D’aquest que m’anomenes al que vaig tractar molt va ser el Jaume Martinez que em feia servir de comodí quan el d’EPOCA. Eren persones molt entregades d’un patriotisme sense fissures amb cap ambició personal.
-I dels teus companys de viatge, alguns ja absents i altres, com l’Agustí Barrera, presents, quins records conserves ?
Amb l’Agustí, tot i la seva marxa del Front el 1969 per formar el PSAN, sempre ens hem entès molt bé i col·laborat en un munt de batalletes. Amb els altres companys del Front amb molts, a causa de les meves responsabilitats, va fer que s’establís una relació d’amistat molt estreta; hi ha una dita que fa “qui té un amic és un home ric”, en aquest aspecte puc afirmar que soc milionari. La llista seria inacabable.
-També vas impulsar diverses iniciatives per mantenir el record del President Lluís Companys…
Sí, el 1983 vaig ser membre fundador del “Grup per a l’anul·lació del procés al president Companys” i, amb l’Agustí Barrera, vam escriure Homenatge a Companys, President de Catalunya
-I un cop va arribar l’anomenada Transició, quin paper vas prendre?
Vaig mantenir activitats culturals organitzant, amb la meva documentació, exposicions sobre La Diada, el President Companys, L’exili català, l’Assemblea de Catalunya, el 6 d’octubre, etc. Això a part vaig continuar amb les meves activitats militants.
-Podem dir que encavalques la lluita independentista d’abans i després de la mort del dictador Franco?
Això ve de més lluny; la lluita pel nostre alliberament no s’ha aturat mai. Ara bé, modernament, efectivament hi ha una continuïtat.
-Quin va ser el paper del FNC durant aquests anys d’eleccions i desencisos ?
El Front era una organització de resistència; la política i els interessos personals d’alguns dirigents -molt legítims- van provocar continuades escissions i marxa de gent fins que, el 1990, vam decidir auto dissoldre’ns en una assemblea de militants es van presentar tres propostes: els antics deien de congelar les sigles, els Joves amb Antoni Turró i jo volien continuar amb Catalunya Lliure i, els de comarques optaven per ERC; feta la votació va guanyar l’opció d’anar a Esquerra.
-Cap a 1989 vas formar part de la candidatura Catalunya Lliure, una plataforma electoral independentista que va quedar marginada amb l’aparició d’ERC. Com valores aquella experiència ?
Positivament, era una plataforma de Països Catalans amb gent molt significada en els seus indrets
-Ets un documentalista del moviment resistent i col·labores a diversos mitjans que promouen la memòria independentista. Hem perdut els orígens ?
NO els hem perdut, però s’estan diluint; recordem la dita pujolista “Som sis milions,” Doncs bé, ara en som vuit, però de gent forana, que sense independència costarà molt que s’hi integrin.
-I has rebut diverses distincions, com el Premi Memorial Francesc Macià el 2009. Creus que hi ha hagut un reconeixement com cal a aquella generació de lluitadors? Per exemple, Manuel Viusà
No, de cap de les maneres; veient a quins personatges s’ha donat la Creu de Sant Jordi, cal preguntar-se quin reconeixement s’ha de fer a gent que va emprendre situacions de risc molt importants per recuperar les nostres llibertats i els drets de les classes populars.
-Per acabar: quan el 2017 vam tenir la República Catalana a tocar, quins pensaments i sensacions vas tenir ?
Jo estava a la Pla de Sant Jaume quan es va proclamar la independència, i el primer que vaig dir, en veu alta, és perquè no s’arriava la bandera espanyola de la Generalitat. La sensació va ser de fracàs.
Post Scriptum, 24 de juny del 2024.
Entrevista ahir a Vilaweb a Robert Surroca: “Per la frontera, hi vam passar de tot, des de propaganda clandestina i armes fins a membres d’ETA”.
Robert Surroca i Tallaferro va néixer a Barcelona fa noranta anys, el març de l’any 1934. Quan en tenia vint-i-vuit va entrar al Front Nacional de Catalunya, en què es va encarregar de tota mena de tasques, sovint relacionades amb la seguretat i el pas clandestí de fronteres. En aquesta entrevista explica com va començar la militància i algunes de les anècdotes d’aquella època, en què calia fermesa i valor per a implicar-se activament en la defensa de la llibertat de Catalunya. Cansalader de professió i home d’acció, va ser prou viu perquè la policia no l’enxampés mai i en canvi ell sí que va veure un comissari amb els pantalons abaixats.
Independentista de pedra picada, dels de molt abans de les consultes i el referèndum de l’1 d’octubre, es va començar a interessar per la història de Catalunya quan de jovenet va descobrir un llibre a la Biblioteca de Catalunya que en parlava. Al llarg de la seva vida ha organitzat, participat i col·laborat en diverses exposicions de caràcter històric, ha escrit llibres i articles, i ha participat en programes de ràdio i televisió. A casa disposa d’un arxiu completíssim sobre la lluita antifranquista.
Quan ens va rebre a casa seva, a l’Eixample esquerre de Barcelona, vam comprovar que és en plena forma. Els anys d’excursionisme potser hi tenen alguna cosa a veure. Té el cap claríssim i solament un parell de vegades va dubtar a l’hora de recordar algun nom. L’únic senyal que som amb un home de noranta anys és que em demana que m’assegui al seu costat en lloc de davant. Així et sentiré millor, em diu assenyalant l’audiòfon darrere l’orella. Les butaques en una sala plena de llibres, arxivadors i fotografies són de les que s’enfonsen. Durant la conversa s’aixecarà sis o set vegades per mostrar-me algun document. La primera vegada faig el gest d’ajudar-lo, però de seguida me n’adono que és més àgil que jo.
—Comencem pel començament: d’on era la vostra família?
—Els quatre avis i la mare eren de la Cerdanya, però tant el meu pare com jo vam néixer a Barcelona. I jo sempre he viscut aquí.
—I què feien, els pares? A què es dedicaven?
—La mare venia de pagès i tots dos eren cansaladers d’ofici, que també va ser el meu fins a cinquanta anys. Teníem una botiga al carrer de Rocafort i fèiem de tot, matàvem, elaboràvem, veníem… La botiga encara existeix, però ara és una sabateria.
—I com s’implica en política un cansalader? Hi devia haver coses menys arriscades a fer…
—Sí, i tant, sobretot en aquells temps. Doncs va ser d’una manera molt casual. Un dia, caminant pel carrer, vaig trobar un butlletí del Casal Català de París al peu d’un arbre. També hi havia un Terra Lliure, que era l’única publicació en català que feien els anarquistes a l’exili. Ho vaig agafar, hi havia l’adreça del Casal a París, i m’hi vaig posar en contacte. De butlletí, no me’n va arribar mai cap, perquè el correu estava molt controlat. Però ens escrivíem amb el que portava les joventuts del Casal, en Romà Planas, que després va ser l’alcalde de la Roca de Vallès amb els socialistes.
—Sí, amb Salvador Illa, precisament.
—Doncs per carta ens explicàvem coses i un dia em va aparèixer una persona a casa, en Joan Agut Rico, un escriptor, que tenia una llibreria que es deia Signe, que venia de part d’ell i que volia parlar amb mi de política. Jo li vaig dir que no sabia de què em parlava i que no coneixia ningú a París. Tot seguit vaig escriure a Romà Planas i quan em va confirmar que l’Agut era de confiança em vaig plantar a la seva llibreria i li vaig dir: “Ara sé qui ets, ja podem parlar.”
—I què volia?
—Doncs em va explicar que pertanyia a un grup independentista d’esquerres, el Front Nacional de Catalunya, i em va explicar a què es dedicaven. A mi tot allò em va sonar a música celestial i vaig ingressar-hi. Era l’any 1962.
—Per tant, la sensibilitat catalanista ja la teníeu.
—Sí, abans d’entrar al Front jo ja havia participat, per iniciativa pròpia, en la campanya a favor de Jordi Pujol, que havia estat detingut i torturat pels fets del Palau de la Música. Havíem marcat monedes amb la cara d’en Franco amb la paraula Pujol, escrivíem “Catalunya Pujol” als bitllets i coses així.
—Insisteixo, doncs: la sensibilitat catalanista us venia de casa?
—Doncs no ben bé, tampoc. El meu pare sempre deia que la política era per als que en vivien. La seva botiga la van assaltar primer els anarquistes i després els fatxes. Era català, i catalanesc, però de política, res. De fet, quan a casa van començar a veure que jo fotia unes coses que no s’adeien a fer de cansalader, no els va acabar de fer el pes. El més polititzat era un dels avis de la Cerdanya, però jo hi tenia poc contacte, perquè ell era allà dalt i jo aquí baix. Ell era catalanista i esquerranós, havia estat a la guerra de Cuba, havia patit molt i no estava per gaires romanços ni partits. Però és cert que quan al seu poble de la Cerdanya hi havia eleccions acostumaven a guanyar les esquerres i ell anava a protegir les urnes quan les baixaven a Bellver perquè es veu que els de dretes miraven d’arrabassar-les i trencar-les.
—Ací sí que hi veig un cert compromís polític, no?
—Sí, certament. Després hi ha un altre tema, que és que a mi sempre m’ha agradat molt llegir i així que vaig fer divuit anys em vaig fer soci de la Biblioteca Central, que en aquella època havia perdut el nom de Catalunya. Tot remenant fitxes un dia em va sortir una Història de Catalunya i em vaig quedar parat: no sabia que Catalunya tenia una història pròpia. La vaig demanar, me’n recordaré sempre, era de l’Antoni Aulèstia Pijoan, escrit en un català d’abans de les normes ortogràfiques. En llegia dues pàgines i m’agafava mal de cap. Però allò va ser un revulsiu per a comprovar que m’havien enganyat. A més, la Biblioteca de Catalunya tenia i deixava tots els llibres que estaven prohibits de l’etapa republicana. Tu els demanaves i te’ls deixaven. Així vaig llegir Valentí Almirall, Torres i Bages, Pi i Margall… i em vaig anar formant.
—O sigui que entre les lectures i la troballa al carrer, el 1962 acabeu entrant al Front Nacional. Què hi fèieu?
—Una mica de tot. Al començament vaig reorganitzar la tramesa de la propaganda clandestina, que es feia per correus amb remitents falsos, però comprometent els destinataris. I jo vaig dir: hem d’anar nosaltres a les bústies. Vaig buscar persones a diferents zones de Barcelona que tenien les llistes d’adreces i va funcionar. Després ja vaig començar a participar i organitzar accions, com ara pintades, fer pancartes, col·locar banderes, tallar el passeig de Gràcia amb cadenes per la Diada… La Diada de 1971 vam fer una acció força notòria, quan vam fer sonar Els Segadors per uns altaveus des d’una habitació de l’Hotel Duval, que donava al carrer de Trafalgar, a tocar de l’Arc de Triomf. Es va crear un enrenou important fins que la policia va aconseguir silenciar els altaveus i la premsa internacional se’n va fer ressò.
—Hi havia algú que us guiés i us ensenyés a fer tot això?
—Rebíem formació política, sí, però des del punt de vista de l’acció, res de res. Sempre em deien, tu fes com et sembli. Jo estava molt obsessionat amb la seguretat, entre més coses perquè la meva dona i jo teníem una botiga i dues criatures petites i si jo queia la botiga s’havia de tancar i tot allò s’enfonsava. I com que el tema m’agradava, al cap d’un temps en Jaume Martínez Vendrell em va demanar que fes xerrades. A Lleida en vaig fer unes quantes i després vaig saber que les havia fetes al que seria el nucli fundador d’EPOCA. Després, per descarregar-me de feina i de riscos, en Jaume em va dir que ho posés per escrit i és aquest text que justament la setmana passada vaig pensar que podria actualitzar.
—“El dur camí de l’alliberament (i com seguir-lo).” És com un manual, no?
—Sí, és un manual que està completament desfasat, és clar. És escrit als anys seixanta, quan no hi havia telèfons mòbils, aquest espia a la butxaca que portem tots, ni drons, ni proves d’ADN. Però aleshores ens anava bé i es feia servir. De fet, l’Àlvar Valls explica que quan el van agafar, una de les coses que la policia li va confiscar era aquest manual.
—Vau triar “Manel” de nom de guerra.
—Aquest nom me’l va posar en Joan Agut. Però en vaig fer servir molts més. Amb en Jaume Martínez Vendrell em deia Ramon. Quan anava a fer xerrades me n’inventava un de qualsevol.
—I en Manel va ser prou curós per a no caure mai en mans de la policia?
—Bé, un dia sí que em van venir a buscar a casa. Va ser per una badada d’en Joan Colomines i Puig, el qui després va ser diputat de Convergència, que aleshores era el secretari general de Front i amb qui jo tenia una relació molt estreta. L’any 1973, arran d’una caiguda de l’Assemblea de Catalunya, va haver de fugir de casa seva i jo li vaig oferir aquest pis on som ara, que en aquell moment era buit. Però va cometre una imprudència, que és que un dia que tenien una celebració familiar, es va veure amb la dona i els fills. La policia seguia la dona i darrere seu em van venir a buscar a mi. Però vaig tenir una sort, que és que a l’escala on tenia la botiga hi havia un comissari de policia, que es deia Ayora. El seu fill era advocat i membre de la Brigada Político-Social. Doncs la dona d’aquest policia, la senyora Carmen, comprava a la botiga i m’apreciava molt. Els havia fet molts favors. Fins i tot un dia em va cridar perquè el seu marit, gros com era, havia caigut al bany, i me’l vaig trobar encaixat entre la tassa del vàter i la paret amb els pantalons abaixats. Imagina-t’ho!
—És una imatge potent, certament.
—Tot això el fill ho sabia. Després vaig saber que quan m’anaven al darrere, la policia li va preguntar al fill: “Aquest, què?” I ell els va dir que jo era una mica catalanista, però molt bona persona. No tenia ni idea de les meves activitats, és clar. L’únic que van fer és retirar-me el passaport i no me’l van tornar fins sis mesos després d’haver mort Franco. Aleshores jo ja portava el pas clandestí de fronteres i si fins aleshores havia alternat el cotxe i la muntanya, a partir d’aleshores em va tocar passar sempre per la muntanya i un altre portava el cotxe.
—Vau reprendre la tradició dels passadors de frontera dels anys quaranta, que la Fundació Reeixida ha recuperat i reivindicat darrerament.
—Sí. Vaig començar el 1965. Tot va venir perquè s’esqueia el vint-i-cinquè aniversari de l’afusellament del president Companys. Ho volíem commemorar i sabíem que en Manuel Viusà tenia una biografia escrita sobre Companys. Calia imprimir-la i passar-la. El problema és que el 15 d’octubre de 1965 allò no era acabat. Però la coberta era molt vistosa i vam començar per aquí. Més endavant es va fer la publicació. Penseu que en aquella època la gent no sabia qui eren Companys ni Macià. Jo tampoc no ho sabia, me’n vaig informar després. Hi havia por. El franquisme s’ha d’haver viscut per entendre-ho. El dia de l’aniversari hi havia cartells de Companys enganxats per tot Catalunya i la cola francesa que vam fer servir era tan bona que en alguns llocs es veu que van haver de fer servir l’escarpa per treure’ls!
—O sigui que primer passàveu la frontera amb cotxe?
—Al principi, sí. Recordo que una vegada vam anar a Perpinyà amb un company del Front, més gran i expert que jo, i allà ens esperava en Jaume Cornudella, cosí d’en Joan Cornudella. Vam amagar el material que havíem de passar sota les catifes del cotxe, al forat dels vidres, a tot arreu, i vam tornar per Portbou. Quan vam ser a la frontera vam tenir sort que el Guàrdia Civil que ens va tocar era aficionat a la fotografia i es va distreure amb la meva Canon, que era una molt bona càmera, i no va mirar gaire el cotxe, però aquell dia vam dir que allò no ho podíem continuar fent, era una ruleta russa. Aleshores vam començar a estudiar determinats punts de la muntanya, amb l’Iridi Casanova, que també era excursionista, i vam canviar el sistema. Totes les publicacions, com aquesta biografia d’en Macià, ja les vam passar per la muntanya.
—Solament passàveu material, o també gent?
—Vam passar de tot. Al començament només passàvem materials que s’imprimien a França i publicacions. Recordo que l’any 1969 em va venir a veure en Joan Armet, que després aniria a Iniciativa, que sabia que nosaltres teníem un equip de fronteres que funcionava, i em va explicar que un monjo de Montserrat els havia dit que tenien amagat algú d’ETA que calia passar a França. Era Francisco Rosado, Patxi, que havia atracat un banc, li anaven al darrere, es va posar una sotana i no es va aturar fins arribar a Montserrat. Ho vaig consultar amb el Consell Executiu del Front i em van dir que endavant. El vam passar, ens vam acomiadar a la Tor de Querol, li vaig comprar un bitllet per anar a Iparralde i li vaig donar els francs que tenia, i ell eternament agraït, és clar. Tant, que al cap dels anys vaig llegir que s’havia venut a la policia espanyola, però aquest episodi no els el va explicar mai. Però va mirar d’enredar el cap d’ETA, Juan José Echave, per parar-li una trampa. I després va desaparèixer. Me’n queda una fotografia que ens vam fer, feia una fila de basc que no te l’acabes. Potser encara és viu.
—De manera que ja tenim la connexió basca…
—Sí, i continua, perquè el Patxi ens va donar una targeta escrita a mà, que encara conservo, per si volíem connectar amb uns capellans del País Basc, i vam anar-hi amb en Ton Ribas de l’Hospitalet de Llobregat i un germà meu. Vam anar a veure un capellà que era com una mena d’Abat Escarré d’allà i vam quedar que ens intercanviaríem propaganda clandestina. I un dia ens truca el capellà i ens diu que hauríem de passar un “paquet” com el que ja havíem passat una vegada. O sigui, passar gent. Vaig tornar a preguntar a l’Executiu del Front i, com sempre, tu mateix. En total en vam passar una trentena de membres d’ETA. Els darrers van ser cinc, quan hi va haver el Consell de Guerra de Burgos. Ens vam trobar a una benzinera de Montesquiu, i eren uns fatxendes, anaven exhibint la pistolera, i els vaig haver d’aturar els peus i dir que a casa nostra les coses es feien com dèiem nosaltres. I aquí es va acabar, perquè per molt que simpatitzéssim amb la seva causa, al final posàvem en risc una eina que era per a la nostra causa. A partir d’aleshores, el pas de fronteres va ser per a la gent perseguida del Front. Bé també hi ha una història rocambolesca amb uns portuguesos però no cal entrar-hi.
—Home, si és rocambolesca potser sí que podríem entrar-hi, ni que sigui una mica…
—El Cornudella pare va venir un dia a la botiga i em va dir, Robert, caldria passar una parella de portuguesos. Li vaig dir que d’acord i que diumenge fossin a tal lloc. I em va dir que no, que dijous havien de ser a Perpinyà. Ja em tens a mi trucant a l’equip de fronteres, a veure qui ho podia fer. En aquells moments érem quatre: jo, que el dirigia, l’Iridi Casanova, en Carles Alabart, que després ho va deixar, i en Xavier Margais, que va ser un dels que va treure la Mare de Déu de Núria del Santuari. Entre setmana tots treballàvem. Doncs ja em tens a mi agafant els portuguesos, deixant el cotxe enmig de la collada de Toses, buscant la ruta més curta, un dijous a la tarda laborable, no era època de bolets ni hi havia res que justifiqués que fóssim allà, els porto fins a dalt i els dic que segueixin un camí i que jo els aniré a trobar al primer poble de l’altre costat i els recolliré. Jo amb el cotxe pensava quina història els explicaria a la Guàrdia Civil si m’aturaven. Per sort no em van aturar, però al poble els portuguesos no hi eren. On s’han fotut ara aquests? Deuen haver tingut un accident? Torno enrere, vaig fins on els havia deixat, i cap rastre. Torno al poble i res. Me’n vaig a Barcelona, truco al Cornudella i li dic: “Joan, els he perdut.” I ell em diu, no, no, han arribat bé, demà et vindré a veure i t’ho explicaré. Resulta que els cabronassos en arribar al poble havien agafat un taxi i havien marxat cap a Perpinyà. Sabent que jo els anava a recollir. Els vaig dir de tot. Com que el Cornudella era francmaçó, vaig suposar que els portuguesos també ho devien ser, i per això els anaven al darrere. Els hauria afusellats.
—Les rutes de muntanya que fèieu servir eren sempre les mateixes?
—El primer equip de fronteres, que era aquest que t’he explicat abans, sempre passàvem pel Ripollès i la Cerdanya. Després, quan tots van plegar i vaig fer equip amb en Ton Ribas, acostumàvem a passar per la Garrotxa, perquè a ell li agradava més. Fèiem servir rutes establertes, els dies festius, amb motxilla i vestits d’excursionistes. Érem uns excursionistes més que passejàvem per la muntanya. Però a la motxilla no hi dúiem només la carmanyola i la cantimplora. Per la frontera hi vam passar de tot, des de propaganda clandestina i les armes del FAC i d’EPOCA fins a membres d’ETA”.
—I tot això ho fèieu per patriotisme.
—Sí, és clar, no érem pas mercenaris, ho fèiem per convicció i per sentit de la justícia. I sempre vam prioritzar el país per davant del partit. Sempre. Quan va arribar la democràcia, la cosa va canviar. Aleshores la gent, i és legítim, volia càrrecs. El Front, que va ser l’organització clandestina al marge del PSUC amb més potencial, amb la democràcia va d’Herodes a Pilat. Uns van anar a Esquerra, uns altres a Convergència, i el Front es va anar afeblint, fins que l’any 1990 hi va haver un Consell Nacional en què es van plantejar tres opcions. Una, la que defensaven els antics, els que venien de l’any 1940, que encara en quedava algun, que era congelar les sigles. Una altra, la de la gent de comarques, que volien passar a Esquerra Republicana de Catalunya. I la que defensàvem jo i els joves que s’hi havien anat incorporant, que era portar l’experiència que teníem en aquells moments a Catalunya Lliure. Va guanyar la segona opció i em van designar per anar a negociar amb Esquerra Republicana, quan jo no n’era partidari. Amb en Josep Maria Casablanca de Cadaqués ens vam reunir amb l’Àngel Colom, que ens va rebre amb els braços oberts, és clar. Ell em va preguntar si volia ingressar a Esquerra i fer política municipal o de partit, però li vaig dir que no. No sóc polític. Des que vaig deixar els estudis a catorze anys que he fet feina.
—Amb tants anys dedicats a l’activisme, quan va aparèixer Terra Lliure, hi simpatitzàveu?
—Els de Terra Lliure m’anomenaven el Gran Padre Blanco, perquè moltes vegades el Cala, des de Perpinyà, quan hi havia baralles, em demanava que hi anés a posar pau. O m’ensenyaven un text que volien publicar per veure què em semblava. Per la meva relació amb en Jaume Martínez Vendrell també coneixia EPOCA. A vegades em demanaven coses i jo les feia. Quan va caure l’advocat de seguida em va avisar, però no vaig ser mai a cap escamot. Només un cop, en Xavier Barberà ens va demanar a en Ton Ribas i a mi que busquéssim llocs on es poguessin fer proves d’explosius i d’armes. Mines, coves i tot plegat. Els explosius, ho entenia, però amb les armes li vaig dir que era millor que la gent s’apuntés a un club de tir, amb armes legals i tota la munició que vulgui, sense haver d’amagar-se en una cova. Aquesta va ser l’única vegada que teòricament vaig estar enquadrat. Però després en Jaume m’utilitzava a títol personal, quan calia amagar res o fer una cosa determinada. En Jaume és una de les persones que més m’ha influït. Tenia una visió i una clarividència increïbles. Una altra persona, més a escala política, que també tenia aquesta clarividència era en [Joan] Ballester i Canals, el de la llibreria. Jo li deia que era l’oracle de la catalanitat.
—Arribats en aquest punt, no puc estar-me de demanar-vos què us sembla que hi hagi qui ha volgut continuar usant les sigles del Front Nacional de Catalunya darrerament.
—Per un costat, m’afalaga, perquè vol dir que les sigles del Front continuen tenint un prestigi. Però, per una altra banda, no em sembla honest. Hi havia gent del Front partidària de fer sang amb aquest tema. Però jo m’hi vaig negar, i es veu que encara m’escolten. Vaig dir que jo mai promouria baralles entre independentistes. La Sílvia Orriols em va venir a veure un dia i en vam parlar. Crec que ens vam entendre. Al cap de quatre dies va fer una nota en què agraïa molt als veterans del Front la comprensió i la paciència, i es va donar de baixa del Front i va crear Aliança Catalana.
—I la resta del panorama polític actual, com el valoreu?
—Fot pena. Que la gent es mogui per interessos de partit i per les cadires fot pena. El país hauria de passar sempre per davant, sempre. Si no tenim país, no tenim res. I el país l’anem perdent. Això és fort, eh? L’única cosa important que tenim com a catalans i que ens dóna identitat és la llengua. I la llengua es va perdent. I la perdem per culpa nostra. No tenim la fermesa necessària. Els que parlem català hauríem d’exigir el català a tot arreu. Els empresaris no haurien de llogar ningú que no parli català. Som nosaltres que ho perdem, per la globalització, la immigració i el turisme, tot i que el turisme és d’entrada i sortida. Això només es pot canviar amb la independència. Amb la independència es pot revertir, però si no, no.
—Hi arribarem, a la independència?
—Vaig dir que no em volia morir fins a ser independents. És una manera de continuar vivint. I suposo que bastants anys. Les batalletes polítiques no tenen sentit. El més important, l’únic important, és disposar del país. Tenir el país. Tenir la independència, la llibertat. Després ja ens discutirem segons els interessos de cadascú, però primer, el país.
—No sou polític però no heu desconnectat de la política. I a més veig que ho teniu tot ben arxivat i endreçat.
—Uf, la casa és plena d’arxivadors. Hi tinc de tot. És un arxiu temàtic. Hi ha des de la història i les activitats del Front fins les campanyes contra el franquisme, l’arxiu del MDT de quan va plegar, objecció de consciència, Església, documentació dels llibres que he escrit, la Diada, Sant Jordi, el Primer de Maig, partits fatxes, el PSAN, Estat Català, Companys, Macià, lluita armada, Terra Lliure, EPOCA, País Basc i ETA…
—Teniu la història del país a casa vostra. Què en fareu, de tot això?
—Això acabarà a l’Arxiu Nacional de Catalunya. No crec que hi hagi cap particular que tingui tot això. Ningú. De la lluita contra el franquisme, hi és tot, totes les publicacions clandestines. Sovint vénen historiadors i estudiosos a consultar algun tema, fins i tot dels Estats Units, n’han vingut. N’hi havia uns que ho volien escanejar tot però els vaig dir que no tinc temps per a fer-ho.
—Allà, a la paret, veig que hi teniu un retrat de Josep Tarradellas acompanyant els d’Heribert Barrera, Quim Torra i Carles Puigdemont. És un personatge que alguns independentistes consideren més controvertit…
—El Tarradellas el tinc perquè va ser capaç de mantenir la Generalitat a l’exili amb prou dignitat i la va tornar com l’única institució republicana que ha tornat a l’estat espanyol. Ens vam veure mitja dotzena de vegades quan va deixar de ser president, arran d’un llibre que vaig fer sobre la premsa catalana de l’exili i la migració. És l’home més murri i més seductor que he conegut, més que en Pujol. No vull dir que sigui més bon polític que en Pujol, això és a part. Tenia una murrieria pagesívola increïble. Quan ja no era president, em deia que tota la resta eren una colla d’aprenents. I deia que en Pujol seria president perquè era l’únic que tenia ganes de ser-ho. A en Joan Reventós, li fa por ser president de la Generalitat, em deia.
—I a banda dels llibres que heu escrit, les vostres memòries on són?
—També les tinc escrites. Les té una editorial, a veure si les publica. Hi ha molta informació gràfica i això encareix molt les publicacions. Tinc tres llibres que no surten. Un sobre els casals dels Països Catalans que hi ha escampats per tot el món. Un sobre la bandera catalana, les persecucions que ha patit i els poemes que se li han dedicat. I l’altre són les memòries.
Post Scriptum, 17 de febrer del 2025.
Abans d’ahir, el Món entrevistà Robert Surroca: “Quan em van fitxar al FNC, em van preguntar si seria capaç de matar per Catalunya”:
Robert Surroca i Tallaferro (Barcelona, 1934) és un escriptor i activista polític independentista català, que durant els anys 60 es va especialitzar a passar material clandestí i gent perseguida per la frontera, recuperant així la tradició dels passadors dels anys 40 que actualment reivindica la Fundació Reeixida, que impulsa la senyalització dels passos de frontera traçats per independentistes catalans. Surroca és un dels últims tres passadors vius i militant de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC), i a finals de gener va ser homenatjat per Reeixida. Rep El Món el seu pis de l’Eixample i, tot i que el pròxim mes de març complirà 91 anys, té un cap claríssim i una memòria de ferro. En aquesta entrevista ens explica la seva trajectòria al Front Nacional fil per randa, i com eren les accions que es duien a terme en els passos fronterers, on van passar, com diu ell, de tot. Material, armes i persones. Entre els guiats hi havia membres d’ETA que van ajudar a travessar la frontera perquè l’organització armada, en aquell temps, encara no tenia estructura per fer-ho. Ell, que es defineix més com a activista que com a polític, també recorda com va viure el Procés i la desil·lusió que va sentir quan no es va abaixar la bandera espanyola amb la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. I, actualment, veu molt complicat assolir la independència perquè Espanya és “un enemic molt dolent”.
Vostè té 90 anys… d’on prové la seva família?
De la Cerdanya. Menys el meu pare, que va néixer a Barcelona. Els quatre avis i la mare són de la Cerdanya.
I ha viscut sempre a Barcelona?
Jo sí, he nascut a Barcelona i sempre he viscut al barri de l’Eixample. Tenia, i encara és nostra, una cansaladeria, l’ofici familiar, al carrer Rocafort amb Argó. I llavors, quan el lloc es va fer petit, perquè vivíem a la botiga, vam comprar aquest pis.
I vostè va treballar a la cansaladeria?
I tant, fins als 50 anys. Vaig tenir la sort que els fills no van voler seguir l’ofici. Si no encara estaria allà ajudant-los. L’època en què jo treballava no era com ara. Anaves a l’escorxador, mataves, elaboraves els embotits… Tot t’ho feies tu, perquè no hi havia grans indústries que et servien gènere, com hi ha avui dia.
Hi havia tradició política a casa vostra?
No, no. Més aviat el contrari, hi havia prevenció. A casa, als meus pares els hi van entrar els de la FAI a fer un registre i els hi van saquejar la botiga, i quan van entrar els nacionals van fer el mateix. I a més a més, el meu pare tenia un cosí germà que era policia de la Generalitat, d’Estat Català i francmaçó. Ho tenia tot. I els hi van fer diversos registres buscant-lo, pensant que s’amagava allà. El meu pare deia que eren catalans, catalanets, però des del punt de vista de la política, al contrari. Deien que la política és per qui viu d’ella. Jo he mamat la por a casa. I amb els pares he mamat la por del sistema.
I com li sorgeix l’espurna per iniciar-se en la política?
Tot va venir d’una manera molt simple. A mi sempre m’agrada llegir molt. I quan vaig fer 18 anys em va fer soci de la Biblioteca Central. Es deia així perquè li va treure el nom de Catalunya. Fins i tot el nom de Catalunya els hi molestava. I un dia buscant fitxes, perquè em duia els llibres a casa, em va sortir un llibre sobre la història de Catalunya. Em vaig quedar parat, jo no sabia que Catalunya tenia una història. A nosaltres, a l’escola franquista només ens havíem parlat de la història d’Espanya. I el vaig demanar. Era una història de Catalunya amb dos volums, només en tenien un, Història de Catalunya, d’Antoni Aulèstia i Pijoan, escrit abans de les normes ortogràfiques. Allò em va transformar perquè vaig veure que m’havien enredat. I gràcies a la Biblioteca de Catalunya vaig començar a demanar llibres. Va ser una involució, em vaig adonar que m’havien enganyat i estafat.
Quina va ser la primera actuació?
Vaig actuar durant la campanya d’en Jordi Pujol, pels fets del Palau de la Música. Vaig començar pel meu compte. Vaig fer diverses coses: monedes amb la carta de Franco amb el nom de Pujol, un timbre i un segell. També vaig fotografiar pintades i les vaig enviar a totes publicacions de l’exili, que les van reproduir. Va ser l’inici de la meva actuació política en solitari perquè ho feia pel meu compte. No tenia cap contacte.
A partir d’aquí, a poc a poc, entra en contacte amb altra gent?
Aquí, a l’avinguda Mistral, en el sòcol d’un arbre, vaig trobar la revista Caliu del Casal de Catalunya de París. I els hi vaig escriure que m’interessava rebre aquesta publicació, però en vaig rebre molt poques per correu, perquè les retenien. I interessant-me pel tema vaig connectar amb en Romà Planas, que va ser alcalde en democràcia pels socialistes a la Roca del Vallès. I a partir d’aquí, em va venir a veure en Joan Agut, que tenia una llibreria a Barcelona, que li havien escrit de París, que m’interessava per això, però jo li vaig dir que s’equivocava. L’Agut, que era llarg, em va deixar la targeta de la llibreria i em va convidar a passar-me per allà. Aleshores vaig escriure en Ramon Planes, i ell em va dir que era una persona de confiança que em presentaria altres amics seus. Llavors, vaig anar a veure’l, li vaig dir que ja sabia qui era i em va parlar del Front Nacional de Catalunya. A mi, en aquella època, sentir parlar d’independència i de l’esquerra independentista, era música celestial, i em vaig apuntar al Front Nacional de Catalunya a través d’ell.
Això va ser l’any 1962. Quines van ser les primeres funcions que va tenir al FNC?
Quan vaig entrar vaig veure que enviaven la propaganda, tot i que era escassa el 1962, per correu postal. Hi havia remitents falsos, però qui rebia la carta, que Correus podia obrir, quedava compromès, perquè es donava a entendre estava interessat en temes subversius. Així que la primera cosa que vaig organitzar, amb uns quants, va ser la distribució directa de propaganda a les bústies a Barcelona, sense passar per Correus. I a fora s’enviava per transportista. A una persona li enviaves tot el paquet i amb la llista que tenia anava deixant les cartes i no comprometia ningú. Una cosa molt simple, però que aleshores no s’havia fet. I a partir d’aquí, de mica en mica vaig anar assumint responsabilitats. Tantes com vulguis.
Tenia algun àlies?
Sí. Manel. En Joan Agut, quan em va fitxar, em va dir dues coses. Em van preguntar si seria capaç de matar per Catalunya…
I què li va dir?
Hòstia, no ho sé. No ho sé, no ho sé.
Quina va ser l’altra cosa que li va dir?
Que el meu nom seria Manel. Però vaig tenir altres noms perquè utilitzava identitats diferents quan anava fora. A EPOCA [Exèrcit Popular Català] em deien Ramon, però Manel era el nom orgànic dins el Front. Quan es van normalitzar les coses no es creien que el meu nom fos Robert Surroca.
Va tenir algun mestre quan va entrar al Front?
Et formaven políticament, però no hi havia pràctiques. De fet, una de les coses que no es formava la gent era en normes de seguretat. La gent que es dedica a una activitat d’aquest tipus, com a mínim ha de tenir unes mínimes nocions del que fa i com ho ha de fer. I d’això també me’n vaig ocupar jo. I, a partir d’un determinat moment, en Jaume Martínez Vendrell, que havia portat la secció militar de Nosaltres Sols! i després del Front Nacional de Catalunya, em va enviar a fer xerrades sobre normes de seguretat a diversos punts de Lleida.
En què consistien?
Feia les xerrades sobre normes de seguretat. Explicava qui és l’enemic, totes les mesures que s’han de prendre abans de fer una activitat, si et detenen com has d’actuar, els interrogatoris que et poden fer, les trampes que pots caure, etc. I també els ensenyava com es feien còctels molotov, artefactes incendiaris, metxes lentes. És a dir, l’ABC de la subversió. Però com que les xerrades s’allargaven molt, Martínez Vendrell em va demanar escriure un manual per distribuir-lo.
També va ser l’encarregat dels passos de frontera. Quin era el modus operandi d’aquests passos?
El pas clandestí de fronteres el vaig crear l’any 65 i era molt simple. Primer vam començar només passant papers, i després vam passar de tot. Anaves amb el cotxe, situaves la gent, passàvem tots per la frontera, es recollia el que s’havia de recollir, es posava a les motxilles i llavors passaven per la muntanya. El cotxe donava la volta i ens recollia per l’altra banda. Però a partir del 1969, va venir a veure’m el Joan Armet per a veure si podíem passar un etarra, perquè ells no tenien els passos de frontera solucionats. Jo vaig parlar amb l’executiu i ho van deixar a les meves mans. I el vam passar.
Com va anar això?
Aquesta persona vinculada a ETA es deia Francisco Rosado, àlies “Patxi”. Aquest es va vendre la policia espanyola poc temps després. Va avisar dos companys d’ETA per trobar-se en una muntanya que els hi havia de passar unes coses. Quan van arribar, els esperava la Guàrdia Civil i els van metrallar. A un el van matar. I l’altre va quedar ferit, però va poder escapar i va telefonar al Txabi Etxebarria, que aleshores era qui portava la lluita d’ETA, i li va explicar el que havia passat. El Rosado també va trucar al Txabi per dir-li que s’havien de trobar, però ell ja estava avisat i el va advertir que anirien per ell. Mai més s’ha sabut res del Patxi. Jo tinc una foto amb ell, que ha sortit publicada a diversos llocs.
En Patxi va ser l’únic?
No, en vam passar molts. L’etarra aquest ens va donar unes direccions del País Basc i hi vam anar amb l’Anton Ribas i Sala de l’Hospitalet, una persona molt coneguda també, i el meu germà. Allà vam anar a veure uns capellans d’allà, ens vam entrevistar amb una mena d’abat Escarré d’allà, i vam quedar per intercanviar en propaganda. Els capellans em van telefonar per demanar que s’havia de tornar a fer una altra operació com la que ja havíem fet. I així en van arribar a venir 30, fins que, al final, arran del Consell de Guerra de Burgos, va venir un grup de quatre per passar-los. A Montesquieu, on vam parar per posar benzina i fer un cafè, els paios es van passejar mostrant la pistola i els vaig cridar l’atenció: “Això no va així. Allà al País Basc actueu com us roti, però aquí discreció”. I quan vam tornar, vaig traslladar que no m’agradava la situació perquè, per molta simpatia que ens pugui merèixer la causa basca i la lluita d’ETA, es posava en perill institucions nostres per servir uns altres. I aquí es van acabar els bascs.
Quin va ser l’últim pas que va fer?
L’últim pas que vaig fer va ser amb l’Àlvar Valls, el Carles Sastre i Montserrat Tarragó i el Carles Sastre, quan el Martín Villa els va retirar l’amnistia i van haver de marxar una altra vegada. Aquest cop precisament vaig anar per la muntanya.
Com escollia les rutes?
Les primeres les vam fer per la Cerdanya i el Ripollès. Jo estiuejava a la Cerdanya perquè tinc casa, i me la coneixia. Després, quan van plegar els que ho feien, jo i el Ton Ribas vam agafar el relleu. Ell ens tornava el cotxe, i li feia més gràcia fer els passos per la Garrotxa.
Va tenir por?
I tant. Això que diuen que se’t posen els pèls del clatell de punta, a mi se m’havien posat més de dues vegades i de tres, eh? Però per determinades situacions concretes.
Quines?
Una d’elles va ser la primera acció que vaig fer del Front, que va ser l’any 1962 quan va venir el Franco. Tenia consignes de situar-me davant un edifici al costat de la Catedral i tirar unes ampolles de gas lacrimogen a terra coincidint amb l’arribada del dictador. Després vaig saber que érem deu. Em vaig fer un forat a la butxaca i vaig deixar relliscar l’ampolla pels pantalons, però no es va trencar. La vaig haver de trepitjar amb el peu i em vaig fer un fart de plorar. Enmig de tot això, venen tres tios, dos amb l’escut de divisionari i un altre amb el de la Falange. Els vaig veure corrent i vaig pensar que venien cap a mi, però jo em vaig quedar clavat i ells van passar pel meu costat i van avisar que havien tirat gasos. Però en veure’ls córrer cap a mi se’m van posar els pèls de punta.
El van enxampar mai?
Sí i no. Quan hi va haver la caiguda de l’Assemblea de Catalunya al 73, a l’església de Santa Maria Mitjancera, hi havia un del Front, en Joan Colomines Puig, que després va ser diputat per Convergència més tard, es va poder escapolir i la policia el buscava. Aleshores jo encara vivia a la botiga, però ja tenia el pis. I em va demanar per amagar-se aquí i li vaig dir que sí. I vam muntar una coartada, però un dia va fer la imprudència de trobar-se amb la que després seria la seva dona per dinar amb ella. La policia seguia a la dona, i darrere la dona va petar ell i en acabat vaig petar jo. Però vaig tenir la gran sort que a l’escala de la botiga, on encara vivíem, hi havia un comissari de policia normal. El seu fill era advocat i de la Brigada Político-Social. La dona del comissari, la senyora Carmen m’apreciava molt i quan tenia un problema em venia a buscar a mi sempre. Un cop vaig haver d’estirar el comissari que s’havia quedat encaixonat al vàter. La policia va preguntar al fill si sabia qui era jo i els va dir que “és un poco catalanista pero buena persona”. És clar, ell no tenia ni idea de les meves activitats. Me’n vaig sortir bé amb els Colomines. No ens vam maltractar, i ens vam mantenir amb la coartada que teníem muntada. O sigui, que me’n vaig sortir prou bé. Bé, se’m van quedar el passaport i no me’l van tornar fins mig any després de morir en Franco. Per això, a partir d’aleshores vaig haver de fer el pas de frontera amb motxilla perquè no tenia passaport.
Abans d’aquests fets que m’acaba d’esmentar, també va participar l’any 1971 en l’acció a l’hotel Duval.
En aquella època et trobaves que si feies pintades, l’esborraven; penjaves una bandera, la despenjaven. Aleshores vam dir que anés a fer una cosa que tingués ressò perquè els diaris no deien res de totes aquestes coses. I vam decidir posar uns altaveus a l’hotel Duval. Primer, els vam provar aquí a la terrassa, amb música normal naturalment. I jo vaig haver de fer un viatge a Andorra perquè allà hi havia un disc que es deia Le Chant du monde, amb cançons revolucionàries de diversos indrets i hi havia Els Segadors. Vaig comprar quatre o cinc discs. Vaig llançar una funda, vaig posar el disc subversiu, vaig llançar l’altre disc i vaig passar a la frontera. I aquí a casa es va gravar la proclama.
I quan ho va tenir tot, què va fer?
L’Antoni Malaret va reservar una habitació per a un estudiant que estava una mica afectat dels pulmons i que li interessava una habitació que donés al carrer perquè es pogués ventilar. L’Àlvar Valls i en Joan-Ramon Colomines ho van deixar tot preparat, amb un marge de cinta lliure perquè poguessin marxar, també van posar una mena d’artefacte amb cables que deien que no es toqués perquè explotaria i van omplir el pany de la porta de xiclet perquè no poguessin obrir. Però res, la policia ho va rebentar tot. A més, van deixar un sobre amb diners per les despeses que hi havia de l’hotel perquè van haver de fer malbé un endoll. Quan es va legalitzar el Front va venir el fill del propietari de l’hotel a casa i ens van dir que estaven molt contents que aquella acció es fes a casa seva i ens va explicar que la policia es va quedar els diners. Ho feien sempre. Quan registraven la casa d’una persona, si vien diners, volaven, sempre.
I durant la seva etapa al Front va tenir contacte amb altres organitzacions independentistes?
Sí, i tant. Amb Terra Lliure i amb l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), amb tots. L’última cosa que vam fer per Terra Lliure és que quan EPOCA es va dissoldre, l’equip fronterer del Front va entrar les armes –també vam entrar les armes del Front d’Alliberament de Catalunya–, i em van encarregar fer una sèrie de dipòsits d’armes en bidons de plàstic a la muntanya. Els vam fer i vam passar les dades. Jo no vaig posar les armes, se’n van cuidar uns altres, però eren per Terra Lliure. Posteriorment, vaig tenir algun contacte amb el Josep de Calassanç Serra, àlies “Cala”, que em deia el Gran Padre Blanco. Em va enviar una carta perquè l’anés a veure i volia que prengués partit pel sector de Terra lliure que ell representava, però m’hi vaig negar. Em vaig oferir a ajudar als dos, però que no em posicionaria per cap facció.
És a dir, per la frontera van passar papers, persones i armes.
Sí. En aquella època hi havia grups que tenien equips de fronteres, però eren grups més aviat com el MIL, coses així, que l’independentisme català no hi tenia una relació vinculant. Però els sectors independentistes sabien que el nostre funcionava, i algunes vegades ens havien demanat coses i les fèiem. Una d’elles va ser això de les armes del Front d’Alliberament de Catalunya. Es va fer un dipòsit a Catalunya Nord i vam passar les dades. Un dia em va trucar el Jaume Martínez Vendrell, que tenia una empresa de maquinària vinculada amb la cansaladeria, i em va dir que la seva venedora està embarassada. Això volia dir que el dipòsit estava ple. Aleshores, les vam anar a buscar. Eren mitja dotzena de Màusers del 9 curt i les vam deixar a la llibreria d’en Joan Ballester, la Públia. No les vaig deixar jo ni el Ribas, que vam fer el pas, perquè ens coneixia a tots dos. Vaig agafar un universitari, li vaig donar el paquet sense dir-li el que era i li vaig dir que el portés a la llibreria.
Després de la dissolució del Front Nacional l’any 1990, manté viu el seu activisme polític?
Vaig negociar l’ingrés del Front a Esquerra Republicana amb l’Àngel Colom, i em va demanar si ingressaria. Jo ho vaig rebutjar perquè era un resistent. Podia enganyar els altres, però no em podia enganyar a mi mateix. La política no era per a mi. Als partits has de vigilar més el que tens al costat que no pas el que tens davant.
I com va viure el Procés del 2017?
Eufòric. Home, jo que des del 62 havia fet coses i lluitat i he agafat un compromís molt fort per la independència, trobar-me una papereta a les mans em va trasbalsar. I, a més a més, el resultat va ser positiu. I aquesta gent hi continua sent. El que passa, que dissortadament, la política de partit ha fet que molta gent es desanimés. I això és vergonyós.
Recorda on era el dia de la declaració d’independència?
A la plaça de Sant Jaume esperant que traguessin la bandera espanyola, i quan vaig veure que no ho feien em van caure en l’ànima als peus.
Creu que Catalunya assolirà la independència?
Tenim un enemic molt dolent. Espanya abans trencarà tots els tractats internacionals que té amb Europa, i tot plegat, abans que atorgar la independència. Ara, pot ser que Catalunya pugui esdevenir una mena d’estat associat sota la corona espanyola. Una cosa d’aquest tipus. Però veig que és complicat i difícil, sobretot perquè Espanya és un mal enemic. I aquí, els que es declaren independentistes, moltes vegades, tenen actituds que no van pel camí, que haurien d’anar per assolir-la.
Post Scriptum, 23 de febrer del 2o25.
Avui, El Nacional.cat també publica una entrevista a Robert Surroca (antic FNC): “El 1962 vam llançar gasos lacrimògens en una visita de Franco a Barcelona”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!