Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de maig de 2020
0 comentaris

Els gregaris mediàtics contra els lliurepensadors i l’alliberament nacional

Vicent Partal va publicar el passat 24 a Vilaweb un editorial titulat “Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables“, que comparetixo atès que suggereix diverses reflexions complementàries.

La primera, els intel·lectuals en una societat com la catalana, sotmesa a un règim de dominació política que serveix els interessos de l’ordre espanyol establert pel sistema 1939/1978, tenint més que el comú de la gent la disponibilitat per discernir el sentit profund de les regles que regeixen la vida social i política poden triar: o fer-hi front o formar-ne part. Les conseqüència d’una o altra opció són determinants en termes subjectius i col·lectius, qui opta per la primera tria la llibertat d’expressió i de crítica, (que hauria d’anar acompanyada també de l’autocrítica) i assumeix la responsabilitat de ser un referent d’opinió pels ciutadans que en les seves actuacions hi veuen reflectits els propis anhels.

Mantenir al llarg dels anys aqueixa actitud pot arribar a comportar el reconeixement d’una autoritat moral digna de ser tinguda en compte a l’hora de la controvèrsia pública. Josep Benet, per exemple, es va esmerçar fa mig segle per donar una resposta contundent a les tesis de Jordi Solé Tura sobre la burgesia i el nacionalisme català partint del principi ètic que “cal servir com a intel·lectuals al nostre poble i qualsevol argument confusionari és un atac a la capacitat de reconstrucció nacional” (extret del llibre de Mariona Lladonosa, “Nosaltres els catalans“, PAM, 2019, pàgina 98). Amb el mateix esperit va fer aflorar el sentit profund de l’actuació personal del president Tarradellas a l’exili, i de retruc, la que va tenir després del restabliment de la Generalitat, hores d’ara instrumentalitzada per l’espanyolisme tot contrapoisant-la a l’independentisme.

Al meu parer, Josep Benet i Morell, és un referent intel·lectual amb compromís patriòtic plenament vigent. Malgrat els seus esforços no va aturar les conductes ni de Solé Tura, ni de Tarradellas però sortosament tenim a l’abast l’arsenal argumental aportat pels qui -com ell- les van refutar de manera solvent per poder superar els danys que van provocar a la causa nacional catalana. Aqueixa és la funció dels intel·lectuals amb consciència nacional, com reivindicava fa un anys Hèctor López Bofill. Però, dissortadament, pocs intel·lectuals catalans tenen avui aqueix capteniment i com deia Partal, els manca d’influència real sobre els partits per ajudar a superar els atzucacs del procés d’alliberament nacional.

La segona, el subsistema mediàtic català és hispanocèntric i ideològicament amarat d’un progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat en pro d’un aparent cosmopolitisme postnacional que promociona els opinadors gregaris més que els lliurepensadors amb consciència nacional. La involució de TV3 cap al reducte autonòmic prescindint de la voluntat d’esdevenir una televisió nacional catalana és perceptible pel menysteniment de la llengua i la castellanització forçada dels seus continguts. Vicent Partal, en un editorial del proppassat 10 d’abril definia encertadament la figura dels “periodistes soldats” per assenyalar el fenomen que corromp del debat públic a Catalunya.

Dissortadament, aqueix panorama sucursalitzat i mediocre dels mitjans de comunicació nostrats té poques excepcions que afavoreixin el procés deliberatiu i el paper dels intel·lectuals: El Punt/Avui, Vilaweb i els digitals autòctons, mentre que l’Ara ha esdevingut un component més de la premsa addicta al règim espanyol com es va veure al Primer d’Octubre i en la línia editorial actual obertament retro-autonomista. L’afavoriment de la confusió ideològica en termes nacionals va directament contra l’alliberament nacional, com ho prova l’insubstancial controvèrsia propagada per ERC contraposant nacionalisme i independentisme, significativament, a base monòlegs que no admeten el contrast de les seves tesis per tal d’aclarir conceptes mitjançant el debat. No hi ha a casa nostra allò que els jueus en diuen Hasbarà, discerniment sorgit del diàleg obert, honest i constructiu.

Sortosament, van sorgint nous referents intel·lectuals que amb el temps poden esdevenir veus amb autoritat moral escoltats pel poble català, un exemple al meu parer és Najat El Hachmi, que al seu assaig recent “Sempre han parlat per nosaltres” (Edicons 62, 2019) va una defensa valenta del feminisme front a l’islamisme que campa entre nosaltres amb el vist i plau del progressisme banal: “Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns” (pàgina 69).

Post Scriptum, 29 de juliol del 2021.

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “Contra l’estalinisme rampant”, és un no toc d’alerta contra els inquisidors del progressisme abstracte i banal d’arrels i comportaments autoritaris (Comuns, Cupaires, socialistes i ara també els d’Esquerra) que nega “el dret de pensar per un mateix a còpia d’anatemitzar aquell qui ho fa, identificant-lo amb l’enemic”, com s’ha fet evident contra Carme Junyent, Lluís Llach i el mateix Vicent Partal.

Post Scriptum, 2 d’agost del 2021.

Magnífic article de Joan Ramon Resina ahir a Vilaweb: “Quan no puguis canviar la realitat, emprèn-la amb la gramàtica“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: “La primera impressió d’aquesta absurda polèmica, doncs, és la de l’avanç imparable de la bestiesa en una societat que, impotent per a enfrontar-se amb les causes transcendents, es desficia per fer causa d’allò que no n’és i que per aquesta raó aguanta totes les excentricitats del radicalisme gratuït. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa”.

Post Scriptum, 21 de setembre del 2021.

L’editorial d’avui a Vilaweb hauria de fer caure la cara de vergonya als mesells de l’Ara i els seus padrins d’ERC: “La lliçó de la publicitat del referèndum del Primer d’Octubre. No som prou conscients que una part de la societat catalana ja viu instal·lada còmodament en aquell “temps accidental” en què no compta ni el passat ni el futur.”

Del qual val la pena extreure’n alguns paràgrafs: “Per això posar la memòria dels fets al centre del debat és important. Perquè vivim en un món en què la velocitat es menja la consistència. Perquè l’oblit de totes les coses ha esdevingut una rutina. No mirem mai, gairebé mai, més enllà de les darreres quaranta-vuit hores, de la darrera setmana a tot estirar. I això fa que no n’aprenguem. Penseu, si no, de quina manera es podrien sostenir avui alguns dels increïbles debats que hi ha a Catalunya si la memòria d’allò que va passar entre el 2012 i el 2017 fos viva i n’extraguéssem alguna experiència.”

I aqueixes conclusions: “Per això, com ja havia estat anunciat, l’eliminació de la crítica és això que malda per aconseguir ara aquell sector del catalanisme que s’ha aposentat en el temps accidental, de manera que retorna al discurs autonomista com si no hagués passat res. D’ací ve aquesta obsessió d’assenyalar personalment els qui discrepem, tots els crítics. Aquesta manera barroera de provar de desacreditar-nos cada dia amb mentides sobre qui som o sobre què pensem i escrivim, l’intent de silenciar-nos en l’esfera pública.

Fa quatre anys el compromís de VilaWeb va ser, entre més coses, publicar un anunci que no era tan sols un anunci, fos quin fos el preu que ens pogués costar. Avui el nostre compromís, tinga el cost que tinga per a nosaltres, és de posar davant de tot aquesta cultura crítica que Virilio reclamava. I lluitar, cada dia, perquè el temps accidental no ens devore com a societat. Ho farem com a periodistes mentre puguem mantenir dempeus VilaWeb. Ho farem com a ciutadans fins al darrer alè de la nostra vida. Ho farem amb vosaltres.”

Post Scriptum, 22 de gener del 2021.

Contundent descripció de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb explicitant com funcionen els gregaris mediàtics: “És una realitat massa visible, per exemple, quan apareixen de sobte tot de piulades simultànies repetides amb paraules poc habituals. O quan tot de gent comença a comentar la mateixa imatge, sempre de manera manipuladora. I francament: ja sabem tots com funciona, això. Des de la seu central del partit, algú, per WhatsApp o Telegram, indica a grups on hi ha centenars de militants quines frases cal dir, qui s’ha d’atacar i quines imatges cal fer circular aquell dia, i els militants disciplinats obeeixen. I quan els ordenen de callar –com va passar ahir, més que probablement– callen com morts.

Això no tindria gran importància si no fos perquè aquests darrers anys, simultàniament amb el triomf de la lluita per l’hegemonia, el debat polític català s’ha embrutat moltíssim per l’acció d’aquests escamots digitals partidistes. Uns escamots que fan de la crispació intencionada i l’insult la seua raó de viure. I ja que no es pot fer res per aturar tot això, doncs els continuarem aguantant pels segles dels segles. Però deixeu-me dir que hi ha una cosa que sí que es pot fer: aprendre’n la lliçó i aplicar-la. I per tant posar sempre, per sistema, al congelador –i no atorgar-hi cap credibilitat– tot allò que diuen aquests personatges que no pensen per ells, perquè en definitiva tan sols són els dits que premen les tecles.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!