Anotacions a l’article “Autoritat moral” d’Hèctor López Bofill

Hèctor López Bofill ha publicat avui al diari El Punt aqueix article titulat “Autoritat moral” que comparteixo plenament i al qual aprofito per afegir-hi algunes consideracions de collita pròpia.

La primera fa referència a la manca de referents ètics i patriòtics el parer dels quals podria ésser determinant per reconduir les distorsions partidistes i personalistes en aqueixa conjuntura històrica que assenyala encertadament Hèctor López Bofill. Em venen a la memòria dugues de les personalitats eminents, fermament independentistes, traspassades no fa gaires anys i que podrien avui assumir aqueixa responsabilitat: Joan Solà i Heribert Barrera.

Joan Solà, eminent lingüista,  va ser objecte en vida d’un merescut homenatge al Parlament de Catalunya promogut per partits sobiranistes (com és el cas d’ERC) que en el procés en curs obvien el paper essencial de la llengua catalana en el procés d’autodeterminació nacional.  Heribert Barrera, patriota republicà, fou lloat institucionalment després de mort però blasmat per tot el ventall del progressisme autòcton ( des de la mateixa Esquerra fins a la CUP, passant per ICV) pels seus plantejaments jutjats anacrònics i, fins i tot, racistes sobre la identitat i el nacionalisme català.

La segona, és que “la indecisió de la CUP és un símptoma de la situació del país“, tal  com descriu encertadament ahir en un article a la web de Solidaritat, el company Manel Manzanas. Això és així, i hores d’ara l’únic polític que té capacitat per fer avançar el procés és Artur Mas, qui ha liderat la transició nacional de CDC des del pujolisme fallit a l’independentisme aportant un suport social i electoral imprescindible per a bastir una majoria sobiranista.

La tercera, està referida a la CUP i les seves contradiccions entre l’anticapitalisme i independentisme que posen de manifest la seva manca d’estratègia i sentit de la continuïtat històrica i ideològica respecte de les organitzacions a les quals ells mateixos apel·len com a precedents. Una actitud que contrasta amb la irrellevància atorgada per bona part de la militància cupaire als diferents manifestos d’antics militants d’EPOCA, FAC i Terra Lliure que els hi han estat adreçat abans de l’assemblea de Sabadell. Els tuits insultants contra una veterana militant com Blanca Serra per part de companys seus de militància per haver advertit de la vergonya que suposaria que els diputats de la CUP votessin finalment contra la investidura d’Artur Mas, diuen molt (poc) d’aqueixa organització a la qual personalment vaig cometre l’error de votar al proppassat 27-S.

Dit això, heus aquí l’article d’Hèctor López Bofill:

“L’inadmissible desgavell que ha viscut aquests darrers mesos la política catalana després d’una victòria aclaparadora de les forces independentistes i en el suposat tram final d’un procés que ens ha de dur a la llibertat ha estat possible, entre altres raons, perquè la nostra societat es troba òrfena de lideratges morals.

Aquest buit és una conseqüència directa de les dècades d’assimilació a un sistema de transmissió de valors culturals desenvolupats en un marc hispanocèntric en el qual s’ha utilitzat tota una panòplia de ressorts mediàtics i institucionals per erosionar el prestigi de qualsevol figura intel·lectual que no combregui amb l’ordre constitucional.

La societat catalana difícilment reconeix cap personalitat que pugui estar per damunt de les picabaralles de les faccions perquè les estructures de generació de discurs ja s’han encarregat de fomentar la percepció que no hi ha ningú, i si, per ventura, apareix algun nom que podria ser incontestable ràpidament se’l confina, o el personatge en qüestió es deixa confinar, cap a algun bàndol a fi que les seves iniciatives perdin credibilitat. Aquest darrer és el cas, per exemple, de dos genis que en aquest moment ocupen dos escons al Parlament, Lluís Llach i Julià de Jòdar, inhabilitats pels aparells orgànics de les seves respectives formacions, Junts pel Sí i la CUP, per adoptar cap mena de paper conciliador que sigui contemplat i obeït pel conjunt de l’estament polític.

Però si en una legislatura que havia de ser excepcional ni tan sols es reconeix des del sobiranisme l’autoritat moral de les personalitats que han decidit baixar a l’arena parlamentària, encara menys consideració hi pot haver cap a homes i dones que han destacat en algun àmbit i que es troben allunyats del circuit dels partits i de les disputes quotidianes. Els polítics els ignoren perquè, com diem, la societat també els ignora. El cas de la literatura és emblemàtic: hem passat d’un país que havia rendit un culte totèmic als seus poetes (Verdaguer, Maragall, Espriu…) a un desconeixement absolut, fins i tot per part d’un públic universitari, dels gran referents de les lletres catalanes que es troben en actiu. Per cenyir-nos a la poesia, qui faria cas del que diguessin, en una delicada conjuntura política com l’actual, autors com ara Joan Margarit i Màrius Sampere? Quina recepció tindria, en un altre sentit, el judici o la voluntat d’arbitratge d’algun científic de renom internacional que ha hagut de desenvolupar la seva carrera fora de Catalunya? En l’àmbit de la bioquímica, per exemple, es pot esmentar una de les màximes autoritats en la investigació del càncer, el doctor Joan Massagué, que va limitar la seva acció política a signar un manifest de suport a Junts pel Sí abans del 27-S. No va anar més enllà i és normal. Quin incentiu podria tenir Massagué per renunciar un temps a la seva brillant carrera als Estats Units i posar-se a la primera fila del procés si seria vilipendiat des de tots els fronts i humiliat per una colla de gestors de la cosa pública que ha perdut tot sentit de les jerarquies?

Que l’acció política parteix del desconeixement dels referents afecta el conjunt d’un procés en el qual els personatges històrics de l’independentisme han estat marginats, però és un fenomen especialment feridor a l’esquerra independentista, en la qual el control d’una organització com la CUP per part de joves que han prescindit de reconèixer l’autoritat dels seus antecessors pot explicar les desorientacions que ha viscut aquest sector i, en conseqüència, el conjunt del país: que gent com ara Blanca Serra, Àlvar Valls, Josep Maria Renyé i Carles Sastre prenguin posició i això no signifiqui gaire cosa és simptomàtic dels perills que suposa perdre la identitat.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *