Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 de juny de 2016
0 comentaris

El progressisme abstracte i banal recupera la centralitat política a Catalunya

L’anunciada victòria electoral de Podemos a Catalunya a les eleccions espanyoles de 26 de juny significarà que el progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries, hegemònic a Catalunya des de fa mig segle recupera la centralitat política desplaçant el lideratge momentani de l’independentisme entre els anys 2000 i l’actualitat.

Des de que les tesis (històricament falses) de Jordi Solé Tura atribuint al nacionalisme català una identitat burgesa i separant-lo de les reivindicacions socials monopolitzades pel progressisme pro-espanyol, aqueix ha estat l’eix vertebrador de la garantia del manteniment de l’ordre estatal front a l’independentisme. Focalitzant la controvèrsia en l’eix dreta/esquerra per desdibuixar el potencial conflicte entre el nacionalisme d’alliberament català i l’integrisme espanyol les successives forces d’esquerres (PSUC, PSC, ICV, i ara Podemos) han perpetuat l’espoli econòmic i la dominació política del poble català (els seus votants inclosos).

La CUP, de fet, és ara un component més d’aqueix conglomerat progressista ja que ha convertit l’adjectiu independentista en un afegitó insubstancial de la seva vocació esquerrana, en versió anticapitalista, no pas reformista com els partits anteriorment esmentats, però en el fons compartint l’ideari essencial exposat més amunt. L’electorat cupaire votarà majoritàriament Podemos novament el 26-J.

ERC no ha actualitzat el republicanisme autòcton de llarga tradició entre les classes populars i ha optat per sucursalitzar el seu ideari al progressisme abstracte autodefinint-se com a partit social-demòcrata als seus estatuts (un concepte que ha perdut tota la seva potencialitat arreu d’Europa). Esquerra, no té ni voluntat ni capacitat de lideratge sinó de soci secundari d’altre, (CDC, essencialment del PSC, i ara de Podemos).

De fet més que un procés sobiranista som a les portes de la consolidació potser irreversible d’una cultura política de substitució de la concepció paccionada del poder polític que ha perviscut fins als nostres dies en una posició secundària però latent per establir definitivament a Catalunya una mentalitat abstracta, absoluta (ho volem tot, diuen ICV i la CUP, per exemple), gens pragmàtica, aliena a la realitat socioeconòmica, pròpia de la concepció mesetària de l’exercici del poder.

Em vaig equivocar totalment quan fa gairebé dos anys vaig escriure que Podemos era la darrera taula de salvació del progressisme contra-independentista, és de fet el liquidador del procés sobiranista, l’interlocutor imprescindible fins i tot pel president Puigdemont i Junts pel Sí, que encara confien pactar-hi un referèndum acordat amb el poder espanyol.

L’independentisme d’esquerres, el que propugnava fa trenta anys (PSAN) una estratègia de front patriòtic no se’n ha sortit, com tampoc les candidatures transversals tipus Reagrupament o Solidaritat. L’esquerra independentista no és, dissortadament, el mateix que l’independentisme d’esquerres com recordava fa pocs dies Josep Guia.

Post Scriptum, 12 de juny del 2016.

No vull deixar passar un comentari sobre l’assemblea nacional de Poble Lliure (antigament MDT) que ha aprovat una resolució pomposament titulada “Cap a un Acord Patriòtic de les Esquerres per la República Confederal dels Països Catalans”.

En primer lloc, aqueix document demostra la nul·la capacitat d’autocrítica dels mateixos que fa trenta anys rebutjaren l’estratègia de Front patriòtic proposada pel PSAN, contraposant-hi una “Unitat Popular” d’esquerres amb el crit “Independència i Revolució”. Recuperar allò que has rebutjar sense reconèixer-ho és una impostura indigna de qui es reclama patriota i que ha blasmat insistentment aqueix apel·latiu unitari fins arribar a la violència i la caricatura. La CUP d’avui, on mana Endavant, és el fruit d’aquella disjuntiva estratègica dissortada.

En segon lloc, un front patriòtic no es fa només entre les esquerres excloent els sectors de la població que no s’identifiquen amb aqueixa abstracció ideològica, es fa amb tothom (liberals, conservadors, i demòcrates de tota mena). Reduir-ho  a les esquerres és renunciar d’entrada a la majoria social que fa possible a la independència en les societats democràtiques i prioritzar la “lluita de classes” interna que la fa impossible, o pitjor encara, ho confia tot a la violència per imposar un nou estat totalitari. Menysprear la potencialitat per acumular energies socials constructives que poden emergir amb un nacionalisme d’alliberament i prosperitat suposa renunciar a assolir sota cap altra ideari un projecte històric d’aqueixa transcendència.

En tercer lloc, certament no són el mateix Blanca Serra que Anna Gabriel, però col·lectivament la CUP és incapaç de mantenir una estratègia coherent ja que no sap respondre a la pregunta “independència …. per a què ? Criticar les decisions de la CUP i acatar-les sense voluntat ni capacitat per revertir les errades denunciades no serveix de res. Es podien haver estalviat l’assemblea i alimentar la impostura, el sectarisme i la mediocritat que fa inviable la independència que diuen defensar. No hi ha estat català a la vista a mig termini, ans al contrari entrem com a país en una fase llarga de conflictivitat interna a la societat catalana, increment de l’espoli econòmic i la dominació política ja que els destinataris d’aqueixa proposta d’acord patriòtic (Podemos i Comuns diversos) són els adversaris no els aliats.

Post Scriptum, 13 de juny del 2016.

Enllaço aqueix magnífic article de Francesc Abad publicat avui mateix al seu bloc Dies de fúria: “Els fonaments de la superioritat moral” del progressisme nostrat.

Post Scriptum, 25 de gener del 2017.

Enllaço amb un article de Roger Palà, un dels caps de brot del progressisme nostrat, on resumeix la percepció de la realitat social i política que té aqueixa tendència ideològica hegemònica a Catalunya des de fa mig segle titulat “La dreta independentista: una hegemonia esberlada“. La manca de rigor d’aqueix primera espasa del “Crític” consta fins i tot en el titular del seu escrit: és que CIU durant els anys que va governar la Catalunya autonòmics era independentista ?

La decantació des del pujolisme cap a l’independentisme es confirma a partir del 2012, allavòrens per què desqualificar aqueixa contribució essencial a la majoria social per la independència ? Hom exigeix el mateix posicionament als Comuns i similars ? Des del seu punt de vista “la nova” hegemonia emergent es concreta en una aliança ERC-CUP-Comuns: representen només les esquerres la nació emergent ? Tenen projecte nacional ? Són majoritàries ?

Post Scriptum, 10 de setembre del 2018.

Després de la fugida d’estudi de Xavier Domènech Podem, i el conjunt dels Comuns, s’inhibeixen del conflicte entre el poder espanyol i el poble català que vol exercir el dret d’autodeterminació decantant-se així cap al bloc del 155 CE. La seva decisió de no acudir a la manifestació de demà al·legant que “distorsiona la normalitat” és un pas més que els allunya de la centralitat política que fa dos anys era el seu miratge.

Post Scriptum, 4 de juny del 2019.

El tàndem de govern a l’Ajuntament de Barcelona entre ERC i Comuns resitua el progressisme abstracte i banal a la centralitat política en detriment de l’independentisme i prefigura un govern de la Generalitat del mateix signe en els mesos a venir. Estroncant l’aqueixa manera el procés independentista encetat al 2010 per substituir-lo per un projecte “d’esquerres” liderat per ERC però incapaç d’alterar les condicions de dominació política i espoliació econòmica que el poder espanyol exerceix sobre el poble català.

Post Scriptum, 8 de juny del 2020.

La creació de l’Institut Sobiranies és una iniciativa més del progressisme abstracte i banal ideològicament hegemònic a Catalunya des de fa mig segle malgrat la demostrada esterilitat dels seus plantejaments, defugint sempre el conflicte Espanya/Catalunya per prioritzar un fictíci eix esquerra/dreta dins de l’ordre espanyol establert. Dissortadament, la novetat és que en aqueixa jugada que apunta a un tercer triparit (com assenyala aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb) hi participen elements significatius de la CUP.

Post Scriptum, 7 de setemebre del 2021.

Vicent Partal encerta a descriure la involució dels Comuns: “d’oposar-se al PPSOE a ser-ne un trist satèl·lit. Podem ha caigut en el parany més vell del règim del 78: creure’s que el PSOE representa l’esquerra i que hi ha una dreta que és molt pitjor”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!