Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

21 de novembre de 2019
2 comentaris

Najat El Hachmi, les dones, l’islam i la llibertat

Najat El Hachmi és una escriptora catalana que acaba de publicar un assaig sobre el feminisme, la llibertat i la identitat en un llibre breu però substanciós: “Sempre han parlat per nosaltres”, (Edicions 62, Barcelona, 2019). L’autora parteix de la pròpia experiència vital de dona nascuda al Marroc, una societat majoritàriament musulmana on predomina un ordre patriarcal i masclista del qual se’n va alliberar mitjançant un llarg procés personal un cop instal·lada de ben menuda a Catalunya.

L’objectiu del llibre el descriu així: “Avui dia, necessito expressar de nou la reivindicació de sempre, no perquè aquesta sigui diferent sinó perquè les estratègies dels qui ens volen silenciar han canviat, el masclisme s’ha rearmat en formes que no ho semblen i l’emmascaren, en noves teories, retòriques i discursos enlluernadors. Però totes acaben al mateix lloc de sempre: la perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós” (pàgina 10).

En una llarga entrevista a Vilaweb el proppassat 5 de setembre desenvolupa àmpliament les principals qüestions tractades al llibre adreçat no solament a les joves catalanes musulmanes, sinó al progressisme abstracte i relativista que accepta acríticament el feminisme islàmic tot contraposant-lo al que ha sorgit a les societats obertes occidentals.

“Estava acostumada a sentir aquesta pressió procedent d’aquells que encara creuen que la lleialtat a l’origen està per damunt de qualsevol altra consideració, que l’islam és la religió vertadera i que s’ha de defensar contra un entorn hostil.” ../.. “Però per al que no estava preparada era per a l’escenari actual en què les noies més joves, en comptes de sumar-se a la lluita contra el masclisme del qual procedim, s’afegeixen als discursos religionitzants, s’apunten a les versions reaccionàries que volen frenar el progrés de les dones i, en nom de la pertinença identitària i l’essencialisme religiós, aixequen la veu per defensar aquells elements objectivament nefastos per a la nostra dignitat. Per si això no fos prou, no són només els imams a les mesquites o les filles alienades a les xarxes qui ens insten a assumir la nostra condició de subalternes, sinó que des de fa algun temps també l’esquerra ha caigut en la trampa del relativisme cultural i ha passat a reivindicar acríticament tot allò del què hem fugit i per què hem pagat un preu altíssim” (pàgina 13).

Najat té el coratge d’afirmar-se atea i escriure: “a tot arreu l’islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural” (pàgina 29) i alerta contra l’islamisme i els seus símbols (el vel, el burca, el burquini…): “És perillós perquè ens diu que l’ordre de l’islam és el superior, i que ho està per damunt de qualsevol altre, incloent-hi el democràtic” (pàgina 47). “Els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme” (pàgina 54). “Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns. El mocador no només és triat lliurement, negant la realitat de les enormes pressions sobre els cossos que pateixen les dones musulmanes, visquin al Marroc o a qualsevol barri d’Europa, sinó que se’l descriu com un objecte empoderador i de resistència identitària” (pàgina 69).

El darrer capítol dedicat a “l’esquerra i l’islam: amistats perilloses” mereixeria ésser reproduït íntegrament ja que se situa a l’alçada de les reflexions de politòleg eminents com Fred Halliday o militants feministes com Zineb El Rhazoui que lideren a França la resistència de les “femmes sans voile” o “ni putes ni soumises” que planten cara a l’islamisme i a l’islamogauchisme en uns termes encara inhabituals, dissortadament, a Catalunya.

Alerta especialment que: “En nom de la lluita contra la islamofòbia no es poden censurar ni sufocar les crítiques a l’islam” (pàgina 99) i a l’islamisme que “està aconseguint el seu objectiu gràcies al relativisme, als complexos de l’esquerra i a l’activisme reaccionari d’algunes dones ressentides contra la societat en què viuen” (pàgina 100). I acaba dient: “Desperteu d’una vegada, senyores i senyors d’esquerres, racistes d’ultradreta, feministes inclusives, joves activistes; l’islam és en el seu conjunt un sistema de dominació masclista i és una de les arrels més profundes del malestar que hem viscut les dones que procedim de terres musulmanes. No hi ha res a llegir, res a interpretar” (pàgina 102).

Com a conclusió em sembla que podem destacar una frase clarivident: “Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns” (pàgina 69).

Post Scriptum, 1 de febrer del 2020.

A l’Ajuntament de Balaguer, governat per ERC, no saben qui és Najat El Hachmi, ni què escriu sobre l’islam, ni què és la laïcitat i s’afegeixen al dia internacional de l’hijab que promouen els islamistes d’arreu.

Post Scriptum, 30 de mai del 2020.

Najat El Hachmi es entrevistada avui pel Nacional.cat: “El feminisme islàmic no existeix, és un oxímoron”.

Post Scriptum, 21 de novembre del 2020.

Una de les poques lliurepensadores que hi ha en el panorama intel·lectual catalaà, Najat El Hachmi, ha alçat la seva veu en contra de l’ensenyament de la cultura islàmica a l’escola pública catalana promoguda pel Departament d’Educació del Govern de la Generalitat, una decisió aplaudida per tot el ventall del progressisme abstracte i banal, com assenyala aqueixa crònica del digital La Santa Espaina el proppassat 7 de setembre.

Post Scriptum, 17 de febrer del 2021.

Ahir a Vilaweb, Najat El Hachmi: “Fa temps que busco una paraula que vulgui dir racisme i masclisme alhora”.

Post Scriptum, 31 de maig del 2021.

Najat El Hachmi és admirable pel seu combat sincer contra l’islamisme i els drets de les dones, però es desacridita quan assumeix acríticament les impostures de l’antisionisme i banalitza el nazisme fent passar els jueus que en foren víctimes com els nous genocides. L’article publicat per El País el proppassat 28, Ana Frank en los territorios ocupados, devalua la seva trajectòria i la situa als nivell dels antisionistes nostrats políticament i èticament “correctes”. Si volia denunciar els genocidis contemporanis hauria pogut assenyalar el perpetrat pel règim d’Al-Assad contra el seu propi poble, (ara que ha estat refrendat mitjançant una farsa electoral), o el reconeixement de França per la seva complicitat amb el de Rwanda, però la indignació humanista és selectiva i arbitrària, només hi ha un culpable etern: el poble jueu.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2022.

Najat El  Hachmi va publicar el passat  28 de setembre a l’Ara aqueixa reflexió punyent:  “Càndids d’esquerres davant de l’islamisme”.

El Càndid de Voltaire anava patint les atrocitats més terribles però continuava fent-se la mateixa pregunta: ¿és aquest món, com li havia dit el seu professor de metafísica, el millor dels mons possibles? Aquesta és l’actitud que semblen adoptar algunes esquerres a Occident davant de l’islamisme i la seva imparable penetració en terres europees. A l’Iran les dones són assassinades per no portar el vel, cremen la tela imposada a les places jugant-se la vida, desafien el poder autoritari i teocràtic per conquerir la pròpia llibertat, però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya. Com que aquí les lleis no imposen cap hijab deu ser que no, que vivim en un idíl·lic paratge sense violència i decidim, quina casualitat, assumir la imposició que en altres llocs imposen els teòcrates més misògins.

Ningú es pregunta com és que es dona aquesta casualitat tan sorprenent: que les dones musulmanes, quan podem viure per primer cop en una societat democràtica on podem triar com vestir-nos, de totes les opcions que tenim a l’abast ens agafi per triar, precisament, allò que és obligatori en altres continents. Els càndids occidentals, postmoderns i relativistes, entre els quals no falten algunes que es diuen feministes, no entenen que per a nosaltres hi ha una llei que està per damunt de totes les que existeixen en democràcia: la llei islàmica, i que hi ha mecanismes molt més efectius per imposar-la que la policia de la moral. Ni són conscients del que observem amb impotència els qui ens mirem la realitat des de dins: que l’islamisme, en totes les seves branques, té una clara agenda política que consisteix en anar incorporant la religió de Mahoma a totes les institucions públiques d’Occident. No és cap deliri conspiranoic ni islamòfob, perquè un musulmà no és necessàriament un islamista, però els islamistes han aconseguit difondre amb èxit la idea que no hi ha cap diferència entre uns i altres. Aquí el que és tremendament racista és no entendre les diferències entre un creient i un moviment político-religiós contrari a la igualtat, els drets humans i la llibertat dels individus.

Les dones som les principals víctimes d’aquesta candidesa que sovint voreja el cinisme: que si el hijab és un símbol de resistència anticolonial, que si és identitat, que si és antiracisme. Potser que siguin els homes els qui d’una vegada per totes es busquin un element amb què visibilitzar aquests valors tan nobles, no? A cap dona mínimament assenyada se li acudiria, per ella mateixa i sense que intervingui la pressió social, no sortir mai de casa sense tapar-se; i no n’hi ha cap que es prengui el mocador com una simple peça de vestir. No existeix, és així de senzill, la llibertat d’esclavitzar-se. I el context real, el que veiem als barris, a les famílies, als instituts i les escoles de casa nostra, no de l’Iran, és molt lluny de ser aquest món de fantasia que ens descriuen. Quan et condemnen a l’exili o et violenten o et persegueixen i t’assetgen per no portar mocador, com pots afirmar que el portes perquè vols? Quan fins i tot alguns partits polítics d’esquerres redueixen les dones musulmanes i la seva inclusió en la societat al mocador, com podem tenir la barra de continuar afirmant que hi ha llibertat d’elecció?

Jo podria tatuar-me una esvàstica al braç i afirmar que amb ella expresso la meva solidaritat amb les víctimes de l’Holocaust perquè aquest símbol no pot tenir el mateix significat a Alemanya que a Catalunya, i seria una gran bajanada, tan absurda i ridícula com dir que el mocador és llibertat i identitat en comptes de la marca deixada pel ferro roent de la discriminació i el sotmetiment.”

Post Scriptum, 29 de juliol del 2023.

Fa tres dies, Vilaweb es feia ressò de les pràctiques inquisitorials dels addictes a la ideologia trans contra la llibertat d’expressió dels lliurepensadors que qüestionen els mètodes totalitaris que empren per imposar les seves fal·làcies: “L’Observatori Contra l’Homofòbia considera inadmissible la tria de Najat El Hachmi com a pregonera de la Mercè. L’entitat denuncia el perfil obertament contrari al col·lectiu trans de l’escriptora i demana una rectificació”. Ahir, ampliava la campanya contra l’escriptora nostrada amb aqueix titular: “Entitats LGBTI i contra el racisme demanen que Najat el Hachmi no sigui la pregonera de la Mercè. Critiquen declaracions “en contra dels drets i les llibertats de les dones trans” i “declaracions obertament islamòfobes“.

Estic totalment d’acord amb l’article que va publicar a l’Ara el 26 d’octubre de l’any passat: “Preguntes sobre la llei trans”,  i el de fa just un mes, “Les mores també tenim mugrons”,  finalment també Vilaweb s’ha hagut de fer ressò de que “Escriptors i editors defensen Najat el Hachmi davant les crítiques per l’elecció com a pregonera a la Mercè“. Especialment repulsiva és la reacció d’ER fent costat a l’islamisme i renegant, també, del laïcisme que suposadament hauria de caracteritzar el partit republcà.

Post Scriptum, 24 de setembre del 2023.

Comparteixo plenament el parer de Xavier Diez sobre Najat El Hachmi publicat a la revista El Mirall el proppassat 8 d’agost, uns mèrits que ha confirmat coratjosament al pregó de la festa de la Mercè de Barcelona, segons aqueixa crònica de Nació Digital.

Post Scriptum, 17 de deembre del 2023.

Dissortadament, aqueix article de Najat El Hachmi d’abans d’ahir a El País la converteix en una esperança fallida per la catalanitat i esdevé una gregaria més del racisme anticatalà: “Cuando el odio viene de la Generalitat. Los catalanes, ya saben, son una raza superior donde las haya así que la única explicación posible a los nefastos resultados del informe PISA es la sobrerepresentación de ‘nouvinguts’.

 

  1. Jo el tinc i l’he llegit. Molta veritat que fa mal a alguns progres. A vegades sembla que es repeteix massa, però el missatge d’alarma queda clar.
    Vaig escriure un post sobre el llibre fa uns mesos al blocs de vilaweb.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!