La personalitat de Mariano Rajoy, ni el seu discurs polític, no té cap punt de contacte amb Valls o Renzi, compromesos en l’erradicació de la corrupció i la regeneració del sistema democràtic. Ans al contrari, Rajoy i els altres dirigents dels principals partits espanyols (PP, PSOE i UPyD), comparteixen la involució centralista i autoritària d’un estat en plena crisi institucional i econòmica. I no s’albira cap polític emergent al marge d’aqueixos partits que sigui capaç d’inspirar-se en els referents italià i francès.
L’ünica carta renovadora que les forces garants de l’ordre estatal espanyol miraran de presentar com una renovació del deteriorat sistema polític emanat de la “transició” és l’ascens a la corona del Principe Felipe, que pot produir-se en qüestió de mesos. Però en tot cas li mancarà un governant que l’acompanyi en la tasca de renovar la imatge espanyola molt deteriorada en els fòrums europeus i afrontar a l’ensems el “problema” català que agafa ja una dimensió europea. De moment, el programa del PP cara a les eleccions al Parlament europea és ni més ni menys que “españolizar Europa”.
Post Scriptum, 19 de febrer del 2018.
El nomenament del ministre espanyol Luis de Guindos com a vice-president del Banc Central Europea per incompareixença del candidat irlandès respon a la implicació de les autoritats comunitàries en el rescat no declarat de l’economia espanyola per tal d’evitar la seva fallida i les conseqüències que tindria per a la UE, ja trasbalsada per la crisi grega. Cal interpretar-ho també com un apuntalament europeu al règim monàrquic en un momnet agut del conflicte amb les autoritats republicanes catalanes.
Post Scriptum, 23 d’abril del 2018.
La internacionalització de la causa nacional catalana impacta plenament en la crisi d’identitat de la Unió Europea esdevinguda el reducte de les elits que participen de la nomenklatura de Brussel·les cada cop més allunyada de la ciutadania d’arreu que suporta els efectes del verticalisme comunitari sense poder oposar-s’hi realment. L’integrisme d’estat espanyol s’ofereix com a força de xoc contra els projectes regeneradors de l’europeisme genuï nascut contra els totalitarismes amb els quals enllaça el republicanisme català. El conflicte España/Catalunya il·lustra nítidament els antagonismes enfrontats a escala continental. Espanya, tradicionalment refractària a la idea europea no ofereix més que repressió, i Catalunya històricament afecta a la modernitat occidental polaritzen el debat sobre el futur de les societats obertes europees.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2021.
El Regne d’Espanya té un “Problema amb les minories” nacionals i ètnic-religioses (gitanos i musulmans de Ceuta i Melilla), com avui escriu Gonzalo Boye al Nacional.cat.
Post Scriptum, 20 d’abril del 2022.
La Unió Europea està trasbalsada i sense nord davant de l’amenaça de l’eix Rússia/Xina/Iran, i mancada de cohesió en defensa de les societats obertes occidentals. El Regne d’Espanya és un estat parasitari al si de la UE, que imita aparentment un sistema polític de tall democràtic quan realment no existeix al seu si divisió de poders institucionals i fàctics. L’adhesió incondicional del govern de Pedro Sánchez a les polítiques de defensa occidentals (cas del Sahara Occidental i d’Ucraïna) no respon a cap altra finalitat que la de cercar complicitats exteriors pels poder reprimir els conflictes nacionals interns. De “democràcia plena“, ni pensaments, com ho demostra el Catalangate.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!