Post Scriptum, 20 de maig del 2014.
He de rectificar aqueix apunt en relació a la trajectòria política de Josep Fontana en relació a l’independentisme i per això enllaço aqueix article del mateix Fontana, publicat al Periódico de Catalunya el proppassat 14, titulat “Per una sola vegada”, on exposa el seu pensament i el seu compromís amb la catalanitat.
Post Scriptum, 15 d’abril del 2018.
Les declaracions d’Arcadi Oliveres a una entrevista avui a Vilaweb el desqualifiquen per ser considerat independentista ja que aqueix objectiu nacional ni el concep ni el comparteix, prioritzant qüestions conjunturals i sectorials com la desmilitarització, la supressió de la banca privada o l’acollida il·limitada d’immigrants. Així mateix, les seves cabòries insostenibles un cop sotmeses al contrast de la crítica racional van acompanyades d’un sectarisme esquerranista tan dogmàtic com mancat de pragmatisme. Per ell l’únic que existeix és l’eix dreta/esquerra, no pas l’Espanya/ Catalunya.
Post Scriptum, 28 d’agost del 2018.
Avui ha mort Josep Fontana i Lázaro, crec que la breu crònica de Vilaweb anunciant el traspàs inclou les referències recents (i les reticències antigues) envers el procés independentista al qual ha contribuït a donar cos amb la seva historiogràfica però no pas políticament (el fet que donés suport a Ada Colau parla per si sol).
Post Scriptum, 7 de setembre del 2018.
De les nombroses referències periodístiques a la figura de Josep Fontana la que comparteixo plenament és la que en va fer l’historiador Enric Pujol Casademont, “Josep Fontana, un retrat intel·lectual d’urgència“, publicada al Punt el proppassat 29 d’agost:
“Ahir vaig rebre la notícia de la mort de Josep Fontana (Barcelona, 1931) al matí, per ràdio, mentre anava en cotxe cap a Olot. La veritat és que el seu traspàs em va sorprendre, tot i la seva edat avançada, perquè la mort sempre té aquesta capacitat de trasbals. No vaig poder evitar pensar en l’important paper que, com a historiador, havia tingut per als de la meva generació i en el fort impacte que tingué durant els darrers decennis del segle XX i encara en aquests primers anys del segle XXI. Certament ha deixat una producció molt extensa i sòlida, que és el fonament de la influència que va exercir al llarg d’aquests gairebé cinquanta anys. Els llibres realitzats, tant en solitari com en col·laboració, arriben al centenar. I cal tenir presents, encara, un munt d’articles, pròlegs i entrevistes que ens permeten conèixer millor quin era el model d’història que defensava, les influències rebudes i la seva posició política, ideològica i ètica envers el món que li va tocar viure.
Fontana fou l’exponent més clar del marxisme historiogràfic català de la segona meitat del segle passat, que va prendre volada a la dècada dels seixanta i que, en molt bona part, ell feu que es perllongués fins als nostres dies. Crec que una de les seves principals virtuts com a historiador fou la capacitat de saber entroncar els nous corrents com ara el marxisme amb la tradició historiogràfica catalana. Per això ell es considerava deixeble dels tres grans clàssics contemporanis: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Les classes del primer, Soldevila, foren segons confessió del mateix Fontana el seu “primer contacte real amb el treball d’un historiador”. I Soldevila fou qui l’empenyé a dedicar-se a la història. D’aquí que sempre defensà el seu mestre dels qui l’acusaven, sense fonament, d’historiador “romàntic” i “superat”. Amb Vicens, el mestratge es va fondre amb una profunda amistat i admiració personal, circumstància que no va impedir que mantinguessin una viva discussió en relació amb la validesa del marxisme com a mètode d’anàlisi històrica, cosa que evidencia la correspondència mantinguda entre tots dos. I pel que fa a Vilar, crec que Fontana fou qui millor assumí la categoria “d’hereu intel·lectual” de l’historiador occità, per l’assumpció que va fer del marxisme vilarià i de la noció “d’història total”.
Del volum de la producció de Fontana es fa difícil escollir les obres més significatives, a causa del gran volum i del rigor de la majoria. Sí que es poden distingir, però, unes línies d’orientació de la recerca molt clares. La primera, cronològicament parlant, se centra en l’anàlisi de la crisi de l’antic règim a l’Estat espanyol, que inicià amb la seva tesi doctoral, La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (1971).
Les altres àrees d’interès temàtic preferent queden ben reflectides en tres de les seves grans síntesis que tingueren una millor acollida tant de públic com de crítica. Una fou l’interès envers la historiografia, l’estudi dels estudis històrics, que es concretà amb Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), que es convertí en el gran manual universitari de la meva generació (i d’unes quantes de posteriors), i que després actualitzà amb La història dels homes (2000). L’interès envers una visió universalista el dugué, com a síntesi final de tota una trajectòria intel·lectual, a redactar Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), que Xavier Diez situa en un nivell superior a les obres sobre el mateix període redactades per Tony Judt i Eric Hobsbawm.
Abans, Fontana ja havia donat una visió crítica de la història europea, Europa ante el espejo (1994), que fou traduïda a diferents llengües. I finalment cal esmentar el seu interès, com no podia ser d’altra manera, envers la nostra història, que el va dur a publicar una síntesi amb un títol ben eloqüent, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014); una obra que despertà les baixes passions dels historiadors més espanyolistes, que arribaren a acusar Fontana d’haver-se tornat boig, per la defensa que hi feia de la identitat catalana com a resultat d’una història pròpia.”
Post Scriptum, 6 d’abril del 2021.
Una lectura crítica d’aqueixa entrevista a Vilaweb permet observar el caràcter abstracte de les seves propostes, la seva irresponsabilitat sobre les conseqüències de les seves prèdiques i la incapacitat de concretar res de constructiu aplicable a la causa nacional catalana. Qui sigui lloat mediàticament pel fet d’autopresentar-se com a “bona persona” explica les dificultats per fer avançar l’independentisme en una societat anestèsiada per les ficcions del progressisme banal que Arcadi Oliveres representava : “El capitalisme ha de desaparèixer! No accepto matisacions en aquest sentit”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja sabíem que cap dels dos intel·lectuals nomenats, són estendards de l’alliberament nacional català. Això no obstant, creiem sincerament que no dona cap dret a qualificar-los d’encobridors de l’acatament de l’ordre dominant espanyol i a més a més pensem, que potser l’autèntic dogmatisme el podríem trobar a flor de pell en teories defensades a peu i a cavall per cabotes ressentits que s’han vist ara i adés, aïllats del gruix social que els envolta.
I malgrat tot i alguns , l’independentisme avança sense aturador i li cal integrar-hi primer als convençuts i autonomentats i després, conquerir voluntats avui disperses sempre amb generositat, senzillesa i mai ni de lluny amb cap mena retret ni rancúnia.
Salutacions.
No es prou just per ells, que el poble catalá anheli la independencia per aixi acostarnos més a les millores socials per nosaltres i poder decidir també com podriam ajudar a altres pobles que ho necesitesin. Som els catalans menys capaços que els espanyols per mirar de regir el nostre desti com a poble per
nosaltres mateixos?.
Sr.Renyer…molt d´acord amb vosté…Gracies
Com vol defensar la Pau -en majúscules- qui no entén ni és capaç de defensar els drets de la Nació Catalana, la seva crec?
Defensar als altres sí! però? i defensar els propis?
Molts, cada vegada més catalans, defensem la Independència de la nostra nació.
Qui no és madur -lliure- no pot treballar per alliberar als altres!
Salvador Molins de Berga (CA, BIC, SI, MxI, ANC, BxI …)
Un dels problemes que trobo de l’independentisme actual és la deriva neoliberal que pren. I no ho denuncio, (com he fet sovint, i com sovint se m’ha criticat) perquè no pensi que el sobiranisme, si vol tenir futur, no hagi de ser plural ideològicament, sinó perquè en cas d’independència, les idees que s’acabin imposant siguin les de Sala-Martín, Xavier Roig o Salvador Cardús, acabaríem en una nació socialment injusta i poc viable. És més, el neoliberalisme sobiranista el que fa actualment és desprestigiar l’independentisme i privar-lo de suport social (que és el que Fontana i Oliveres critiquen). Jo sempre he cregut que la independència ha de servir per crear un estat socialment just, on la llibertat vagi acompanyada d’igualtat (també econòmica) i solidaritat (sobretot social). Macià sí, Cambó, no.
Pel que fa a Fontana, convé recuperar l’entrevista que li feia l’Avenç abans de l’estiu, quan reconeixia que havia caigut del cavall espanyol camí de Damasc. A Fontana, li passa com a mi, que esdevinc ferm partidari de la independència quan sento a Rajoy o Bono, i em suscita dubtes un futur Principat lliure quan sento plorar Sala Martín a l’estil de la Lliga Nord.
Finalment, no hi estic d’acord en absolut que Oliveres sigui un economista mediocre. Ans al contrari. Sí que és veritat que té poca obra editada. Sòcrates no en va escriure res, i en canvi el seu pensament és immensament més interessant que el de Friedman, que no parà d’escriure en la seva vida (i era tan mediocre quan parlava que quan escrivia). I, certament, el capitalisme mata més que el tabac i el crack junts.
Finalment, pensar que cercar una societat més igualitària equival a ser antisionista i antiamericà és una generalització molt injusta. Jo sóc terriblement crític amb la deriva neoliberal de les nostres elits, i en canvi no hauràs vist mai una crítica a l’existència de l’estat d’Israel (que sempre he defensat, no així la seva deriva creixemtnment conservadora) o als Estats Units (societat complexa on es barreja el més terrible i ridícul amb el més creatiu i sublim).
Tanmateix, reitero que si volem una Catalunya a la manera nord-americana, l’independentisme no té futur. Si volem del Principat fer un estat a l’estil danès o islandès, els Pérez i les Fatma es deixaran l’ànima per assolir la independència.