Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de gener de 2016
3 comentaris

El factor Israel en el procés independentista català

En l’assetjament multilateral del qual ha estat objecte el President Mas fins a fer-lo fer un pas al costat hi ha jugat un paper rellevant l’hostilitat que els antisionistes nostrats de la CUP  manifesten sempre que poden envers tothom qui considera a Israel com un referent per a la futura Catalunya lliure.

Un mostra més d’aquesta actitud ha estat la infàmia  -una més- llençada per Anna Gabriel afirmant que en el decurs de les negociacions amb Junts pel Sí “algú” d’entre els seus interlocutors havia dit que el cap d’un israelià (Mas) valia més que els de deu palestins (els diputats cupaires). Josep Rull, en nom de Junts pel Sí, ho ha desmentit i l’acusadora no ha piulat més, un gest que per si mateix ja demostra quina és la  credibilitat de la seva paraula.

Aqueixos incidents gens anecdòtics fan evident fins a quin punt el factor Israel és present en la vida pública catalana en un moment històric en el qual els valors i els referents del procés independentista en curs prefiguren quina mena  d’estat català emergirà segons com es resolguin les diferències entre els catalans amics d’Israel i els antisionistes nostrats.

L’aproximació a la realitat d’Israel es pot fer des d’una perspectiva  catalana  nacionalment autocentrada, és a dir, primant els interessos geoestratègics de l’Estat català emergent en un context euro-mediterrani altament conflictiu o, al contrari, es pot fer  prescindint de qualsevol anàlisi contrastat sobre els conflictes que impliquen Israel en connivència amb els seus enemics  (Iran, Turquia, Qatar entre d’altres) brandint objectius abstractes que en cas de triomfar no aportarien res de positiu per Catalunya.

 Fins i tot si hom argumenta l’animadversió a Israel en nom de la defensa del poble àrabo- palestí es pot comprovar com,  significativament, les reiterades mostres de suport incondicional a la causa palestina no han estat mai correspostes amb cap gest de reciprocitat ni per part de l’ANP, ni d’Hamàs en pro de la independència catalana. Ans al contrari, s’hi han manifestat ha sigut per posicionar-se expressament en contra, però aqueixa realitat no és prou motiu per alterar-ne l’adhesió absoluta i total emmascarant, com ho fa Joan Tardà, les paraules de l’ambaixador palestí a Madrid.

El palestinisme acrític és una actitud transversal comuna a tot el progressisme d’arrels totalitàries que esdevé hegemònic a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XX, quan aqueixa ideologia de substitució barreja de tardocomunisme i integrisme catòlic se superposa al patriotisme republicà vençut per la força de les armes franquistes. No és pas cap casualitat, doncs, que posem per cas Joan Herrera, David Fernàndez, Arcadi Oliveras i Teresa Forcadas siguin els continuadors d’aqueixa combinació d’arrels totalitàries i comparteixin una visió maniquea del conflicte entre àrabs i jueus.

El filosionisme havia estat fins a la guerra dels Sis dies majoritari entre el nacionalisme català antifranquista, especialment al si dels partits d’esquerres. Pau Casals, fou nomenat ciutadà d’honor d’Israel, i com ell, la majoria dels partits catalans des de l’exili van saludar amb joia el naixement d’Israel l’any 1948, un estat que correspongué a aqueix suport no reconeixent l’Espanya franquista i col·laboracionista en el genocidi dels jueus europeus i acollint represaliats independentistes fins a la mort de Franco, i inclús després.

Dit això, el fet cert és que avui el factor Israel és clau per identificar les tensions internes de la societat catalana actual ja que s’hi projecta, a favor o en contra, la pugna entre els qui, d’una banda,  volen construir un estat basat en la identitat nacional del poble que s’autodetermina, el seu caràcter democràtic i un sistema  social i econòmic orientat a la prosperitat i, d’altra banda, els qui malden  per bastir un estat totalitari que per poder ser necessita excloure els qui no encaixen en els paràmetres ideològics de l’anticapitalisme sobre els quals es vol edificar.

Els anticapitalistes nostrats es vanten de tenir Veneçuela i Bolívia com a referents, uns estats fallits en tots els ordres, i malden per demonitzar un país emergent en tots els àmbits com Israel. No tots els estats capitalistes tenen sistemes democràtics però tots els països democràtics adopten economies de lliure mercat amb mecanismes correctius basats en els valors polítics que els inspiren.

Israel està entre aqueixos, i al seu si hi perviuen amplis sectors de la població que voluntàriament resten al marge de la competitivitat; els jueus ortodoxos que no treballen, els nòmades beduïns aferrats a les seves tradicions, els kibbutzim urbans i rurals ( amb el seu comunisme igualitari -el de veritat, no els dels falsos indignats). Però l’Estat d’Israel té polítiques actives per integrar una societat globalment prospera malgrat les dificultats i les amenaces superant els boicots a base d’innovació creativa, per contra la ruta dels anticapitalistes nostrats no duu enlloc.

Tot i aquesta realitat constatable l’antisionisme pretesament d’esquerres atrau tot l’espectre del progressisme autòcton tan procliu a les abstraccions estèrils i les causes llunyanes aparentant que el seu objectiu és la deslegitimació d’Israel no pas el racisme antijueu. Però el boicot a jueus no israelians, com el cantant nordamericà Matisyahu al festival Rototom o al músic català Éric Herrera a la festa major “alternativa” de Manresa demostra la seva  juedofòbia.

El món universitari, com s’ha vist a la UAB participa del discurs de l’odi i acorda boicotejar les universitats israelianes que són considerades d’entre les millors del món i el BDS-Catalunya s’autoatorgen el paper d’inquisidors contra tot polític català procliu a normalitzar les relacions amb Israel, com ja s’han atrevit a advertir al president Puigdemont.

Significativament els qui atien la judeofòbia amb el pretext d’anar contra Israel són els mateixos que esgrimeixen la lluita contra la islamofòbia per no fer res per frenar el gihadisme que emergeix arreu d’Europa i que és latent, de moment, a Catalunya.

La independència no s’assoleix només per raons utilitàries o com a estació intermèdia d’un altre  objectiu final (la societat socialista), sense patriotisme, intel·ligència i coratge no s’hi pot arribar. Per això, ara que el nacionalisme català entra en una fase decisiva del procés constituent és del tot necessari preguntar-se col·lectivament: independència … per a què ? i observar la resposta que hi va donar al seu moment  el nacionalisme jueu que ha assolit l’objectiu de crear un estat propi per garantir la seva supervivència com  a poble.

Post Scriptum, 21 de maig del 2017.

Ahir la CUP va organitzar una conferència amb presència de diversos moviments anticapitalistes sota el lema: “Sobirania popular i autodeterminació. Cavi polític a la regió Euro-Mediterrània” . Un dels aspectes més significatius de l’acte és justament l’absència forçosa d’una de les ponents inicialment convidada l’alemanya Jutta Ditfurth, fundadora dels Verds, per causa de la seva defensa del dret del poble jueu a l’autodeterminació, com ella mateix aexplica en un comunicat.

Aqueix gest demostra un cop més el caràcter racista antijueu i antidemocràtic del projecte polític de la CUP per als Països Catalans, i més quan a Europa alguns partits com el que encapçala Macron foragiten de les seves llistes els candidats pro BDS contra Israel. La CUP, per contra, ahir va tornar a convidar BDS-Palestina al seu acte de fe. Dissortadament la ignomínia dels seus actes compta amb el silenci còmplice dels mitjans de comunicació nostrats però no ha estat el mateix a Israel on el Jerusalem Post se’n ha fet ressò, deteriorant un cop més l’imatge de Catalunya en un estat lliure i pròsper, estratègicament decisiu en la geopolítica mediterrània que podria ser un evebtual aliat.

  1. La Nació sencera, la llengua catalana, l’estat independent i la constitució breu, catalana, clara i urgent.

    Hem de presentar a tots els països el proper estat català Independent que volem com Dinamarca, Suïssa i Israel. I cercar-hi aliances.

    Comencem!: Política de relacions internacionals

    “UN MÓN PER A CATALUNYA” IDEES FONAMENTALS

    Tota nació necessita auto-reconèixer-se com una entitat diferenciada; això és el que la fa expressió d’un poble amb idiosincràcia i personalitat pròpia. Però, alhora, necessita ser reconeguda per la resta de nacions del món: no hi ha identitat sense entitat. La lògica que deriva d’una nació afaiçonada és convertir-se en Estat. L’Estat és l’única argamassa que garanteix visibilitat, presència, respecte i consideració a una nació. Sense el vestit estatal, una nació es desdibuixa fins a desaparèixer entre l’anècdota folklòrica o l’eco remot de quelcom que va ser.

    Una nació amb tot el bagatge que la caracteritza (història, llengua i cultura pròpies, territorialitat clara…) i sobretot, la seva voluntat de projectar-se al món sense intermediacions és l’aval més clar per a presentar una candidatura per a l’accés a la condició d’Estat. Ser i voluntat de seguir sent són la clau de volta de la identitat i, per tant, de l’existència de la nació.

    Si bé sentir-se nació i que et percebin com aital és condició sine-quanon per assolir la condició d’Estat, no ho és menys que la comunitat internacional posa les seves condicions d’accés i acceptació. És per això que tota nació que es vol convertir en Estat necessita desplegar unes relacions internacionals pròpies caracteritzades per una potent diplomàcia pública i d’una paradiplomàcia que funcioni com una Cancelleria a l’ombra en representació del futur Estat. La nostra diplomàcia pública i la nostra para-diplomàcia es basarien en posar en evidència el “colonialisme intern” (polític i econòmic) del que és víctima la nació catalana, potenciar el caràcter democràtic del plet nacional català, assegurar l’ordre intern, el lliure mercat i l’estabilitat del nou Estat i a establir aliances i simpaties amb altres Estats reconeguts.

    L’independentisme català requereix d’afaiçonar aquesta relació internacional si vol tenir opcions de reconeixement. La nostra missió és assegurar un suport internacional, un pla de govern i una calendarització per accedir a l’estatalitat. L’accés a la condició d’Estat de Catalunya radica essencialment en paràmetres geopolítics, més que no pas morals o de dret. Cal desplegar una acció internacional en la que “el valor geopolític i geoeconòmic” de Catalunya quedi patent en el sí d’Europa i en tota la política de seguretat de la Mediterrània. Cal projectar Catalunya com a valedora d’una reordenació de l’Europa Occidental, que doni saba nova a la revitalització de l’eix transatlàntic amb els EUA i, a la seva torna, a la projecció d’Occident i els seus valors. Un Estat català ha de ser valedor d’una Europa forta i d’un Occident respectat. Aquest plantejament és el que donarà credibilitat a Catalunya com a nou subjecte de l’escena internacional.

    Des del 1714 fins ara, l’Estat-nació i l’absolutisme han estat el llast opressor de Catalunya.

    No hi havia món per als catalans. Era un escenari d’anul·lació i marginació. El 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín, un nou món va néixer. El procés de globalització (lliure-mercat mundial i projecció de les societats democràtiques) i el seu conseqüent canvi de paràmetres geopolítics, geoestratègics i geoeconòmics ofereixen un horitzó adequat i adaptable al patró català. La contextualització de Catalunya en el redós de la Unió Europea i les seves ramificacions transnacionals dins el marc occidental, formulen un escenari on la diferència i el respecte democràtic poden esdevenir armes polítiques de primer ordre. Catalunya té al devant un món on pot encaixar i eines per fer-se encaixar al marge de les actuals estructures estatals que la limiten i incapaciten política i econòmicament. És sobre aquest nou escenari i amb el bagatge històric de l’anterior, que s’ha de concebre qualsevol acció de relacions internacionals de caire independentista.

    Així, doncs, advoquem una acció que tingui com a fil conductor la restitució d’una diplomàcia basada en la representativitat, la bilateralitat (drets i obligacions), el pactisme i el liberalisme humanista. Trets inconfusibles de la projecció internacionals que sempre ha desplegat Catalunya en la seva història. I que els elements que la confegeixin i la representin tinguin una acreditació de coneixement de causa i el suficient vigor psíquic per desplegar aquesta tasca en els fronts i destins que l’estratègia diplomàtica independentista cregui meritoris d’actuació.

    Extret de la web de Catalunya Acció:

    http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/programa/Relacionsinternacionals.pdf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!