Llibres (CC)

“Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i de Dret Internacional”, Hèctor López Bofill, Llibres del Segle, Barcelona, 2019.

Aqueix assaig jurídic d’Hèctor López Bofill enllaça amb un de fa deu anys titulat ” Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat”, tot i que l’objecte central del darrer més que desenvolupar la virtualitat contemporània dels principis del Dret català és centra en qüestionar la legitimitat democràtica de la Constitució espanyola del 1978 i la seva supremacia “entesa com la posició jeràrquicament suprema de la norma que regula l’organització bàsica de l’estat i, en conseqüència, la impossibilitat de reformar aquesta norma per cap altre procediment que no sigui el previst en ella mateixa” (pàgina 16).

A aqueixa qüestió està dedicat el primer dels cinc articles aplegats en el llibre: “Hybris, constitucionalisme i la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, on exposa com l’obsessió (hybris) per garantir la integritat territorial de l’Estat espanyol ha erosionat a Catalunya els drets de participació política essencials en una democràcia liberal occidental. L’autor analitza la repressió multidimensional emprada pels diversos poders estatals per aturar la demanda catalana de celebrar un referèndum d’autodeterminació (que tot i això es va realitzar el primer d’octubre del 2017 com explica el Col·lectiu Maspons i Anglasell del qual forma part el mateix HLB).

El constitucionalisme espanyol es fonamenta en la unitat de l’Estat no pas en els principis democràtics aparentant ignorar que , “si el ¨poble espanyol¨ constituït en ¨nació espanyola¨ és, com estableix l’article 2 de la Constitució de 1978, l’agent col·lectiu de la democràcia espanyola, això ha estat possible perquè aquest poble espanyol¨ ha emergit d’una successió de guerres, d’atrocitats i de genocidis culturals que han contribuït a homogeneïtzar nacionalment la població” (pàgina 22).

La tesi que desenvolupa HLB és que una democràcia liberal “no pot prohibir referèndums de secessió en estats caracteritzats per la diversitat nacional amb el sol argument de la supremacia constitucional quan hi ha una demanda popular majoritària de celebració de la consulta en la comunitat nacional afectada” (pàgina 25). El sistema constitucional hauria d’oferir una alternativa democràtica per resoldre el conflicte, una actitud expressament descartada pel poder espanyol, que ha optat per la repressió contra l’independentisme català erosionant, si cal, els principis democràtics. “L’estructura articulada pels articles 2, 8 i 168 no té cap altra finalitat que afermar un status quo nacionalista fonamentat en la dominació del nacionalisme espanyol per sobre de les altres comunitats nacionals que integren l’Estat” (pàgina 43).

“Una altra idea que he provat de reflectir en aquest escrit és que l’hybris constitucional espanyola es troba arrelada en el cor del sistema constitucional des de l’inici, des de la mateixa elaboració de la Constitució. L’evolució del sistema tal com ha estat perfilat per les autoritats centrals, en comptes de contenir els comportaments desmesurats a fi de consolidar la democràcia, la pluralitat nacional i els drets humans, els ha potenciat fins al punt de perdre’n el control. Catalunya i el moviment independentista català han representat en zenit de la intemperància espanyola en defensa de la indissoluble unitat de la Nació. Un diàleg democràtic entre dos projectes de construcció nacional (que probablement seria l’ideal alhora de canalitzar aquests conflictes en un context liberal democràtic) ha estat marginat en favor de la criminalització de l’independentisme (tot i tractar-se d’una opció sempre articulada en termes pacífics), com si l’estat estigués combatent un moviment terrorista. La preeminència de la via penal per fer front a un problema polític que sempre s’ha expressat en termes democràtics no pot conduir més que a la degradació de la mateixa democràcia” (pàgina 76).

El Tribunal Constitucional es va situar per sobre de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum estatutari l’any 2006 i l’any passat ho va tornar a fer interpretant que ni tan sols es pot consultar la ciutadania abans d’iniciar un procediment de reforma constitucional que afecti a la integritat de l’Estat. Aqueixa doctrina la va aplicar també el Tribunal Constitucional en la sentència 103/2008, d’11 de setembre, referida a la consulta prevista al denominat Pla Ibarretxe.

Hi ha tres reflexions de l’autor que em semblen especialment escaients: la idea les mancances democràtiques que van envoltar el naixement del règim constitucional el 1978 no s’han subsanat amb el pas del temps i l’aprofundiment de les llibertats, ans al contrari la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació -el franquisme- projecta els seus efectes en l’aplicació actual de les normes constitucionals. La segona, que “en realitat, l’estabilitat del marc constitucional no depèn del progressiu reconeixement de drets i la major participació política, sinó de l’obediència a l’ordre que inspira el record del crim originari” (pàgina 201). I, finalment, la tercera, la definició de les elits constitucionals com “aquells agents que han obtingut el poder polític per la força i que fan servir el procés constituent i el conjunt de normes que d’ell emanen per consolidar-se en el poder” (pàgina 221).

La resposta catalana a aqueix blindatge constitucional no hauria de ser altra que la que va argumentar precisament Francesc Maspons i Anglasell l’any 1932 afirmant que el dret a recuperar la sobirania de Catalunya arrabassada per les armes no prescriu mai per moltes constitucions espanyoles que diguin el contrari. Es tracta d’un conflicte polític tricentenari que només es pot resoldre políticament si els dirigents catalans són capaços de associar democràcia i representativitat i projecten internacionalment al cas de Catalunya fins al punt d’obtenir el reconeixement de l’autodeterminació exercida fa dos anys.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *