Post Scriptum, 2 d’abril del 2014.
Les interpretacions ingènuament positives per la causa nacional catalana que el mateix Govern de la Generalitat i una bona part dels juristes notables del país, fan de la sentència del Tribunal Constitucional deixant sense efecte la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya no tenen fonament. El TC desvincula “dret a decidir” de “dret d’autodeterminació” i remet invariablement a una reforma constitucional tot canvi en les relacions Catalunya-España.
Aqueixes lectures en boca dels governants i dirigents polítics aparentment favorables a la independència de Catalunya forment part de l’autoengany en què estan instal·lats pel que fa als termes reals pels quals evoluciona el conflicte jurídic i polític amb l’orde estatal establert. Pel que fa a l’actitud dels magistrats catalans al Tribunal Constitucional comparteixo totalment el contingut de l’article publicat avui mateix al Punt/Avui per Hèctor López Bofill.
Post Scriptum, 26 de març del 2021.
La disjuntiva entre retro-autonomistes (ERC, CUP i PDECat) i independentistes (Junts per Catalunya) s’explica perquè els primers no creuen possible la ruptura amb el poder espanyol i estan disposats a avenir-se a un nou estatut refrendat amb el vist i plau del PSOE. Els segons, no tenen clar quin projecte alternatiu oferir més enllà de continuar resistint, (que no és pas poc). Els primers menystenen el referèndum del Primer d’Octubre, els segons el considerem un precedent fonamental per continuar el combat a l’ambit internacional.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2021.
L’operació d’estat per liquidar el procés independentista català continua endavant: “La Moncloa fa córrer la proposta d’un referèndum consultiu que no preguntaria per la independència. Uns quants diaris informen que el govern espanyol preveu una votació sobre una millora de l’autogovern. No es posen d’acord si la votació seria a Catalunya o a tot l’estat espanyol.”
Post Scriptum, 25 d’octubre del 2021.
Malgrat la crisi del sistema institucional espanyol és cada cop més frapant, com ho demostra la inhabilitació del diputat canari de Podemos, Alberto Rodríguez, que com Ot Bou assenyala avui a Vilaweb: “revela una ruptura, un desencantament no tan sols amb el seu partit sinó amb les possibilitats de l’esquerra espanyola i amb la dinàmica política cíclica i verinosa de l’estat. Però l’independentisme català no sembla disposat a veure-ho –ni a aprofitar-ho. Els partits d’aquí llisquen de ple en l’enfocament espanyol del debat i parlen de la bestiesa que Batet ha fet del punt de vista jurídic, de la flèbil separació de poders a l’estat.
Fins i tot quan l’esquerra espanyola està tan subjugada pel sistema que comença a fer implosió, com és ben clar en el cas de Rodríguez, l’independentisme li fa el joc per acomplexament, bonisme i por. A Espanya no hi ha dos models d’estat. N’hi ha un: el centre oprimeix i empobreix la perifèria gràcies a l’exèrcit i a la justícia, i Castella fa servir la imposició i la persecució cultural per assimilar la resta de nacions que encara bateguen. Això és Espanya i així funciona i manta vegada ho ha mostrat la història.
Això que en diem estat espanyol no és sinó el taulell en què es juga la partida quan ens hi presentem. Però no hi ha dos models, n’hi ha un de sol. I l’esquerra espanyola ho sap. Que es vulgui convèncer a si mateixa que el pot canviar sense desaparèixer ni ella ni l’estat és una altra cosa. Però l’independentisme neix precisament de la constatació que no hi ha marge de reforma de l’estat, encara que Esquerra tingui directors generals que diguin amb tota la frescor que abans d’anar-nos-en hem d’arreglar Espanya.
Sembla fàcil, doncs. Però pel fil narratiu amb què els partits independentistes han respost aquests dies al cas Rodríguez, sembla com si hi hagués una oligarquia malvada i vuitcentista a la sala de màquines de l’estat espanyol que lluita tant contra les nacions perifèriques com contra l’esquerra espanyola, amb la mateixa intensitat, com dos odis que es combinen amb continuïtat. Ens odien a tots i per això tard o d’hora, si van prou desbocats, ens acaben reprimint indiscriminadament. I nosaltres els hi hem d’ajudar. La derivació d’aquesta tesi és que ens convé d’unir esforços contra l’oligarquia conservadora per a preservar la democràcia. I assumir això vol dir creure’t que, si l’esquerra espanyola controlés la sala de màquines, milloraria el nivell de democràcia i el respecte a la pluralitat nacional.”
I conclou, contundent: “La finalitat última de situar la democràcia al centre del debat només és que la qüestió nacional no sigui a l’equació, perquè, si hi és, no hi ha coherència sense urgència.”
Aqueixa anàlisi coincideix amb les intencions manifestes de dirigents de Bildu, ERC i Comuns/Podemos de bastir un nou pacte de Sant Sebastià per ajudar el PSOE a reformar Espanya. I, en concret, amb l’anunci que la propera conferència nacional d’Esquerra estarà dedicada a preguntar-se per què volen la independència. La resposta és una crònica anunciada, banalitzant la independència fins a convertir-la en un instrument per arribar al benestar, la igualtat i la fraternitat, si n’hi ha d’altres, se’n pot prescindir.
Post Scriptum, 29 de juliol del 2022.
Compareteixo plenament el contingut de l’editorial d’abans d’ahir a Vilaweb: “Els raonaments d’Aragonès, Junqueras i Rufián que condemnen els acords de la taula de diàleg. L’única cosa que queda clara del pacte és que el govern català, o com a mínim ERC, accepta que qualsevol pas endavant requereix reformar la constitució espanyola”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!