Avui s’ha presentat el llibre “Els Fets de Prats de Molló”, (Editorial Afers), coordinat pel diputat del Parlament de Catalunya Lluís Puig Gordi, que aplega les ponències presentades a les Primeres Jornades d’Història i Debat Nacional celebrades els dies 29 i 30 d’octubre de l’any passat, coordinades per Josep Lluís Carod-Rovira. Aqueixa és la meva contribució a l’obra col·lectiva.
Anotacions sobre el judici a París pels Fets de Prats de Molló
Les notes que segueixen són la transcripció -revisada i ampliada- de la meva participació a la Primera Jornada “Història i debat nacional”, els dies 29 i 30 d’octubre del 2022, organitzada per la Casa Macià i dedicada a analitzar “Els fets de Prats de Molló i la Catalunya del Nord a principis del segle XX”. Es tracta només d’una aproximació als aspectes que em semblen menys estudiats del judici que va tenir lloc a París els dies 20, 21 i 22 de gener del 1927 a Francesc Macià i els voluntaris processats arran de l’intent d’aixecament per la independència de Catalunya al novembre de l’any anterior.
Sobre la mentalitat patriòtica i el separatisme català
Em refereixo preferentment a la mentalitat i les actituds que van demostrar aqueixos patriotes, no solament davant els jutges francesos sinó en el context històric del nacionalisme català del primer terç de segle XX. Copsar els aspectes intangibles de la psicologia col·lectiva és un dels treballs intel·lectuals més difícils de precisar, tot i que són perceptibles interpretant els fets i les motivacions profundes dels actors amb esperit analític i crític, amb l’equitat com a principi tot cercant la versió més aproximada a la realitat d’una època pretèrita i sense caure en el recurs de fer retrohistòria, com assenyalava Joaquim Capdevila (1).
Per situar històricament els fets de Prats de Molló cal partir de la concepció segons la qual el fenomen nacional que avui denominem independentisme és el resultat de les contradiccions de la dialèctica històrica entre preservació/alienació de la identitat nacional catalana front al sistema de dominació política imposat pel Regne d’Espanya des dels anys 1707 i 1714 (i anteriorment, des del 1659 per part del Regne de França a la Catalunya del Nord). La consciència de catalanitat ha subsistit en la mentalitat col·lectiva a través de l’ús de la llengua catalana i de la tradició jurídica consuetudinària que gira al voltant de l’equitat i el pactisme com a principis per a la resolució dels conflictes, siguin particulars o socials. La construcció del poder nostrat històricament s’ha fet per agregació no pas per conquesta com fa Castella per bastir Espanya: els comtats catalans es congrien al voltant del de Barcelona, que posteriorment assumeix el reialme d’Aragó sense fusió d’institucions, i després el Principat de Catalunya es reconeix en peu d’igualtat amb ells regnes de València i Mallorca. Amb la mateixa actitud les corts d’aqueixos diversos territoris accepten formar part d’un conglomerat d’estats units per vincles matrimonials amb els regents de Lleó i Castella fins que la guerra de Successió estronca brutalment l’equilibri preservat, no sense dificultats, al llarg de segles. Això explica que les propostes per recuperar la sobirania perduda reprenguin aqueixa concepció basada en una sobirania autòctona originària disposada a ser compartida.
A mesura que l’ordre espanyol dominant es fa cada cop més intervencionista i assimilador aqueixa mentalitat subjectiva en el terreny polític s’expressa successivament mitjançant el liberalisme (àdhuc el carlisme) i el republicanisme, essent el variant federalista el tronc principal del qual sorgirà el nacionalisme català modern teoritzat inicialment per Josep Narcís Roca i Farreras. El pacte de Tortosa del 18 de maig del 1869 fou un projecte de les forces republicano-federalistes de Catalunya, València, les Balears i Aragó, liderat per Valentí Almirall, per tal d’impulsar la constitució d’una república federal que no reeixirà. Per tres vegades (1873, 1931 i 1934), el republicanisme català segueix la mateixa estratègia fallida: intentar que l’estat català sigui reconegut part integrant d’una hipotètica República Federal espanyola. Com explica Fermí Rubiralta: «es fa molt evident la influència del substrat ideològic del federalisme, serà, per tant, la «separació» d’Espanya com a reconeixement explícit de la sobirania inherent a la nació catalana, sense que això impliqués, necessàriament, rebutjar a posteriori un pacte amb la resta de federacions ibèriques amb les quals articular una estructura confederal peninsular» (2). El fet que Joan Prim, Estanislau Figueras i Francesc Pi fossin, el primer cap de govern i els segons presidents de la República, a la segona meitat del segle XIX, demostra que tot i la seva catalanitat els dirigents polítics més eminents s’esmerçessin a reformar l’estat i no a impulsar un nacionalisme català similar als que s’estaven congriant arreu dels pobles d’Europa.
Tres són les característiques que diferencien el nacionalisme català de la resta dels europeus. En primer lloc, el retard en la construcció de l’estat-nació espanyol comporta que també el nacionalisme català (igual que el basc) no aparegui de manera organitzada fins a començat el segle XX, molt tardanament en comparació amb els nacionalismes irlandès, jueu o txec. En segon lloc, no s’organitza majoritàriament com un moviment d’alliberament nacional enfrontat amb l’estat espanyol en tant que ocupant (sigui una monarquia o una república) sinó que cercarà de protegir la nació sociològicament subsistent intentant de preservar-la políticament mitjançant fórmules d’encaix dins l’estat espanyol proposant projectes de reforma constitucional que provin d’articular aqueix propòsit. I la tercera singularitat és la manca d’un projecte polític que englobi la totalitat de la comunitat nacional, que modernament denominem Països Catalans, tot i que les referències pancatalanistes de caràcter cultural, lingüístic i jurídic hi són constants des de la Renaixença ençà.
Intel·lectuals com Antoni Rovira i Virgili o Francesc Maspons Anglasell, entre d’altres, maldaran per fornir una consistent base doctrinal -històrica i jurídica- a un nacionalisme polític autocentrat a partir de tres elements determinants: a) la concepció de la nació com una entitat natural, expressió col·lectiva de la mateixa personalitat innata dels individus aplegats en una comunitat espiritual i una mentalitat compartida, b) la reivindicació de la vigència i l’aptitud dels principis dret català anterior a 1714 per tal de regir la vida social i política de la Catalunya contemporània, i c) el caràcter imprescriptible del dret del poble català a recuperar la llibertat arrabassada arran d’una victòria militar franco-castellana per més temps que duri la dominació. Però no aconseguiran que els seus plantejaments siguin assumits i aplicats efectivament per les forces parlamentàries catalanistes quan arribin a assolir responsabilitats institucionals de govern, ja sigui a l’etapa de la Mancomunitat (1914-1925), ja sigui en la de la primer restauració de la Generalitat (1931-1939).
El separatisme català originàriament té expressions socials espontànies (per exemple, els catalans d’Amèrica s’associen naturalment en entitats exclusivament integrades per catalanoparlants al marge de les agrupacions d’emigrats espanyols), però, en termes d’organització política emergeix més tard i de forma precària. A la fugaç Federació Democràtica Nacionalista (1919), considerada com la primera organització explícitament independentista, la succeeix Estat Català, (1922), que gràcies al lideratge carismàtic de Francesc Macià assolirà l’hegemonia del moviment nacional català fins al 1931. El separatisme del qual es reclamaven Macià i els seus seguidors serà l’expressió d’una nova mentalitat explícitament combativa que en paraules de Josep Conangla i Fontanilles, «és la maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble« (3) que vol portar fins a les últimes conseqüències la renaixença econòmica, cultural i política que emergeix arreu de la comunitat nacional catalana (inclosa significativament la diàspora) durant el primer terç del segle XX. Els mateixos militants d’Estat Català descriuen el separatisme com “un procés completament lògic. Es tracta d’un sentiment nacional de raça que neix d’una forma moderada de regionalisme i arriba, en un lapse de temps relativament curt, al radicalisme més violent, estimulat, naturalment per la manca de comprensió d’Espanya de les aspoiracions de Catalunya, i a despit de la col·laboració que Catalunya li ha concedit moltes vegades oferint-li el suport dels seus homes en les situacions més difícils” (4).
Aqueix separatisme es caracteritza per ser un moviment encaminat a l’acció, incloent la insurreccional, amb una militància fortament determinada que va congriant la confluència de diferents corrents oposades a la dictadura de Primo de Rivera, que es nodreix d’homes (i també algunes dones, com és el cas d’Anna Badia Capell, germana dels dissortats patriotes assassinats per la FAI l’abril del 1936, relegades a tasques de suport atesos els condicionants de l’època). Es tracta de gents procedents dels sectors socials (assalariats urbans i rurals, menestrals, botiguers i comerciants…) més punyentment afectats per les transformacions socioeconòmiques accelerades (respecte de les quals no tenien capacitats de resposta) que cercaven en el nacionalisme un poder afí i protector. La mostra més extrema d’aqueixa voluntat de supervivència nacional en són la participació de voluntaris catalans a la Gran Guerra Europea del 1914-1918 al costat de França (5), la Societat d’Estudis Militars creada clandestinament l’any 1922 per membres d’Acció Catalana, l’escamot de Bandera Negra que va projectar l’atemptat frustrat del Garraf contra el rei d’Espanya (1925), l’intent insurreccional de Prats de Molló (1926) i l’Organització Militar Catalana creada a l’interior també l’any 1926.
La influència del nacionalisme irlandès decanta els patriotes catalans de l’època cap a un plantejament insurreccional, tot cercant la combinació entre una eventual acció parlamentària complementària dirigida a proclamar la independència i una força armada disposada a defensar-la. L’assemblea del separatisme català celebrada a L’Havana l’any 1928, aprova una constitució provisional que havia d’aplicar-se immediatament un cop independitzada Catalunya, essent una síntesi del pensament separatista combinant a l’articulat, proporcionadament, drets individuals i col·lectius força avançat al seu temps i impregnat d’esperit democràtic i filosofia humanista d’inspiració maçònica. El compromís adquirit per Macià a Cuba no es materialitzarà perquè Estat Català a l’interior estava dirigit pel sector encapçalat per Jaume Aiguader que l’orientà cap a l’aliança amb el republicanisme espanyol (pacte de Sant Sebastià, 1930) i l’any següent a integrar-se de manera precipitada a ERC on haurien de coexistir -sovint de manera conflictiva- amb components federalistes i autonomistes, en un aiguabarreig que marcarà intrínsecament l’evolució de l’Esquerra amb oscil·lacions cícliques entre el reformisme institucional i l’independentisme rupturista.
La trajectòria de Francesc Macià destaca per si mateixa en tant que referent (no exempt de crítiques i rivalitats amb Daniel Cardona, l’altre gran cabdill patriòtic, i els seus seguidors) dels valors i les actituds dels militants que s’aplegaren al seu voltant. Però la seva essència separatista i combativa ha estat postergada dins del món acadèmic, polític i mediàtic autonòmic, primant la seva actuació com a governant i polític “pragmàtic” d’ençà el 14 d’abril del 1931. El 2009 va ser declarat “any Macià” atès que s’esqueia el cent cinquanta aniversari del seu naixement i el setanta cinquè de la seva mort, però les activitats desenvolupades foren bàsicament divulgatives sense aprofundir en els aspectes pendents de ser aprofundits de la seva biografia. De fet, llevat dels testimonis esparsos escrits per la seva mà aplegats per Josep Maria Roig i Rosich (6), només podem de copsar la profunditat del seu sentiment patriòtic a través dels records dels seus familiars (7), dels seus col·laboradors més propers (8) o de l’única recreació literària, l’obra d’Alfred Bosch (9), dedicada a divulgar modernament la mentalitat de “’avi”.
Les singularitats del judici de París
El judici de París és un compendi de la mentalitat patriòtica i compromís militant compartit per tots els processats arran del fallit aixecament armat planejat per ocupar Olot entrant des de la Catalunya Nord per tal de proclamar la República catalana independent. El sumari judicial no és encara accessible públicament ja que en tractar-se d’un procediment civil vist pel Tribunal Civil de la Seine, XIIè Chambre, han de passar cent anys abans que sigui disponible en obert, (s’ha de demanar l’exempció a l’autoritat administrativa corresponent). Còpies parcials de la documentació judicial estan dipositades al Fons Macià de l’Arxiu Nacional de Catalunya. En base a aqueixa documentació, i a la informació continguda al llibre “La Catalogne Rebelle”, editat per Estat Català a París al 1927 mateix, miraré de fer algunes consideracions complementàries als estudis dels historiadors que han tractat en profunditat aqueix episodi cabdal de la Catalunya contemporània, entre els que destaquen especialment els treballs de Fermí Rubiralta (10) i la recerca menada per Giovanni C. Cattini, el darrer resultat de la qual n’és el llibre “L’aixecament de Prats de Molló” (11).
Per això, em centraré en l’anàlisi del sumari judicial en el quals els actors implicats (policies, jutges, advocats, processats) reflecteixen els respectius posicionaments, per acció o per omissió. En primer lloc, i fonamental, la reivindicació del propòsit d’aixecament nacional català mitjançant una acció militar per part de Francesc Macià, que el venia projectant des de l’any 1923, quan s’exilia a França escapant de la repressió del règim anticatalà de torn. La seva cerca d’aliances amb moviments revolucionaris espanyols (llibertaris, comunistes), separatistes bascos, i estats potencialment hostils al Regne d’Espanya (l’URSS), no dilueixen pas el seu capteniment prioritari, la independència de Catalunya. Ans al contrari, a l’acta de la reunió celebrada a Moscou entre Francesc Macià i Josep Carner Ribalta, d’una banda, en representació d’Estat Català i José Bullejos (identificat com Blaise Pascal) i Andreu Nin, d’altra banda, en representació del Partido Comunista de España els dies 12, 13 i 14 de novembre del 1925 hi consta l’abast de les eventuals aliances a les quals estava disposat a arribar el separatisme català: “Las consignas adoptadas para el movimiento son: derrumbamiento de la dictadura militar y de la monarquía, constitución de la república federativa popular, derecho de Cataluña y Vasconia a la independencia, abandono de Marruecos y reconocimiento de la república del Rif, amnistía para todos los presos políticos y sociales, expropiación de los grandes latifundios y reparto entre los campesinos, libertad completa asociación, sindicatos, consejos obreros” (12). Fou la resolució de la Internacional Comunista pocs dies després qui se’n va desdir deixant sense efecte els acords presos.
Tampoc, la col·laboració conjuntural i a darrera hora d’una colla d’antifeixistes italians desdibuixà el caràcter del moviment d’alliberament nacional que encapçalava Francesc Macià. Haver de recórrer a veterans de guerra forasters deixa en evidencia que no es va poder comptar per aqueixa operació amb voluntaris catalans supervivents dels centenars (no pas 12.000, com va esgrimir exageradament Francesc Macià durant el judici) que efectivament havien lluitat, i valerosament, amb l’exèrcit francès feia només vuit anys (13). Els joves patriotes catalans aplegats per aqueixa operació no tenien experiència militar, només alguns la tenien en la lluita clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera (sis havien fugit arran de la desarticulació de Bandera Negra amb motiu del fallit atemptat contra Alfonso XIII als tunels del Garraf l’any 1925).
La detenció de Ricciotti Garibaldi, a Niça, on residia inicialmente forçat a l’exili pel règim de Benito Musolini, amb qui Francesc Macià s’havia reunit a París el 15 d’octubre va donar peu a aplegar en un mateix sumari dos causes ben diferents. Garibaldi resultà ser un confident de la policía italiana a qui ajudava a desbaratar projectes subversius dels seus compatriotes antifeixistes refugiats a França. Atesa la notorietat del subjecte l’impacte mediàtic arreu fou de primer ordre, i més quan “esdevingué de domini públic l’acusació que Garibaldi hauria traït Macià per vendre el complot catalanista a la dictadura de Primo de Rivera, com a moneda d’intercanvi per transformar la Itàlia de Mussolini en un soci preferent dels espanyols. Des d’aleshores, el decurs dels esdeveniments convertí l’afer català en una qüestió d’estat i d’alta política internacional” (14).
Significativament, l’affaire judicial té dos titulars: “le colonel Francesco Macia et Conjurés Catalans et Ricciotti Garibaldi”. Les detencions dels inculpats tenen lloc paral·lelament, els dies 3 i 4 de novembre del 1926 per part de la Gendarmeria, en total són arrestats a diferents indrets del territori francès al voltant de cent trenta conjurats però només els caps són acusats de possessió d’armes de guerra i d’explosius. Ambdós -Macià i Garibaldi- acabaran ingressats a les històriques cel·les de la Santé de París. El 15 de novembre 86 dels detinguts foren deportats a Bèlgica, i 42 més foren retinguts per a ser jutjats, dels quals nou eren italians. Finalment, però, només compareixeran davant el tribunal: a més del mateix Macià, Josep Bordas de la Cuesta (15), Roc Boronat i Font, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Esparc, Ventura Gassol i Rovira, Josep Moragues, els tres germans Josep, Lluís i Pere Morella, Abelard Tona i Nadalmai (16), Josep Rovira i Canals (17), Martí Vilanova i Purcallas, Josep Fontbernat i Verdaguer, Ramon Fabregat i Arrufat i Artur Coromines, i dos italians, Arturo Rizzoli i Ricciotti Garibaldi.
Després d’una curta estada a les dependències de la prefectura de Perpinyà i a la caserna de l’Acadèmia, els detinguts foren traslladats a París per ser jutjats. Cal parar compte en un aspecte significatiu que Marc Pons va assenyalar (18): la detenció de la cúpula del complot es va practicar a Prats de Molló, però el judici no es va celebrar ni a Ceret, ni a Perpinyà ni a Montpeller (caps judicials comarcal, departamental i regional, respectivament), sinó a París, i davant un tribunal civil, cosa sorprenent quan els fets imputats eren de naturalesa manifestament penal. És tracta d’una anomalia inexplicable que potser lliga amb la celeritat extraordinària amb la qual es va resoldre l’afer, dos mesos i mig.
La comunitat catalana resident a París, força nombrosa a l’època, menava des de feia anys una activa tasca de suport a la causa d’alliberament nacional, així l’any 1924 es va publicar un opuscle titulat “La Catalogne et sa lutte pour la liberté nationale”, editat per Ad. Nancy (possiblement un pseudònim), i figura com a editora la seu de la revista “Les documents europeens”. L’autor presenta els Països Catalans com una comunitat nacional esquarterada pels estats espanyol i francès, fa un repàs històric de la catalanitat rigorós i ben resumit i n’oferix dades dels diversos sectors productius que sostenen la viabilitat de la independència del nostre país.
L’obra acaba amb una precisa anàlisi política del moment: el militarisme espanyol, el naixement de les forces obreres catalanes i una estratificació dels partits en funció de la seva posició davant la qüestió nacional (nacionalistes, autonomistes i espanyolistes). Per cloure amb aquestes frases: “Telles sont, à grands traits, dans le passé et le présent, les caractéristiques du problème catalan. La Catalogne est, au XXe siècle, un des groupements humains homogènes, personnels, qui réclament au plein jour des réunions des peuples, le droit justifié de disposer d’eux-mêmes, et de se grouper conformément à leur histoire, à leur race, à leurs besoins éthniques, géographiques, moraux et intellectuels en une nation libre. Ce rapide historique suffit à convaincre le lecteur que la Catalogne est résolue à atteindre ce but courageusement”.
A partir del moment que què es van saber les detencions dels conjurats de Prats de Molló els catalans de la diàspora es van mobilitzar immediatament aconseguint una notòria projecció a la premsa francesa, com fou el cas del “Manifeste en faveur des Conjurés Catalans” subscrit per un bon grapat d’eminents intel·lectuals occitans, nordcatalans, bretons i francesos demanant al “gouvernement de se considérer comme quitte envers l’Espagne du fait qu’il a étouffé à temps le complot et de relâcher sans aucune sanction les détenus que l’Espagne elle-même si on en croit les bruits de presse- n’a pas l’intention de poursuivre, et qui comptent parmi eux des artistes de talent, dont notre pays se priverait gratuïtament, alors que leur valeur honore la nation qui leur accorde l’hospitalité”. També el Casal Català de París va promoure una campanya de suport en “Pro Expulsats Catalans” a Bèlgica i Suïssa.
En contrast, per omissió, sobta la passivitat de la fiscalia espanyola que podia personar-se com a acusació en el judici o fer alguna mena de pressió sobre els governants francesos però no consten actuacions públiques en aqueix sentit. Certament, les males relacions polítiques entre ambdós estats no hi convidaven, però això no era obstacle per operacions conjuntes en altres àmbits, car militarment actuaven coordinadament en el conflicte del Rif contra la insurrecció anticolonial dels cabdills amazics autòctons.
Especialment rellevant és l’actitud de la policia francesa que menà les investigacions, la qual oscil·lava entre el desig polític d’acusar el feixisme italià per les maniobres que duia a terme a França contra els opositors que hi eren refugiats i el deure professional d’acusar els separatistes catalans que actuaven des de França contra un altre estat veí, el Regne d’Espanya, el règim dictatorial del qual era vist amb prevenció des del govern francès de l’època en que era president el radical-socialista Maurice Serraut (1926-1927). Les declaracions dels agents contingudes a les diligències judicials també reflecteixen aqueixa dualitat. Igualment, queda pales quan el 13 de novembre té lloc un cara a cara entre Macià i Garibaldi davant el jutge d’instrucció on quedà demostrada la no participació del darrer en el complot català. I encara més quan el magistrat que presidia el tribunal va dispensar a Macià una sorprenent glossa: “No heu estat mai processat. Les referències que tenim de vós us són favorables”. I això no acabaria aquí. En el decurs del judici, li va preguntar si estimava França, cosa que va donar peu a Macià a fer unes declaracions que, també, tindrien un pes molt important en la decisió final del tribunal: “Volem una Catalunya independent dins del concert de pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i republicà; al costat d’aquesta França que estimem (…) que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca (…) per prevenir-la de les intrigues i de les amenaces del feixisme espanyol” (19).
Les declaracions dels processats, no solament Macià que se’n va declarar únic responsable, són un exemple de determinació i compromís: Josep Morella es nega a parlar en cap altra llengua que no sigui la catalana al·legant que no entén el traductor que li versiona en castellà les preguntes en francès del magistrat, allavòrens el jutge demana si hi algun català entre el públic assistent al judici que vulgui fer la traducció. S’ofereix voluntàriament un català resident a Ivry, Francesc Vinyes, (de 29 anys i comerciant de professió) que presta jurament per assumir aqueixa funció. L’inculpat respon en català al seu compatriota tot limitant-se a dir que només obeïa ordres del coronel Macià sense voler especificar en què consistien. Per la seva part, Josep Moragues s’identifica com a separatista català a les ordres del coronel Macià sense respondre a cap més qüestió de les que li són formulades. Al seu torn Roc Boronat afirma: “J’ai fait des démarches pour l’acquisition des armes pour conquérir la liberté de la Catalogne. C’est un honneur pour moi. Je ne regrette pas l’avoir fait et je le ferai toute ma vie. J’attends une autre occasion. Nos efforts, malheureusement, n’ont pasé té couronnés de succès. Je dis malheureusement, parce que je le pensé”.
Una defensa excepcional a càrrec d’Henry Torrès
Els conjurats catalans tingueren un defensor excepcional que fou determinant pel resultat final del judici en uns termes extraordinàriament favorables a la causa nacional catalana. L’advocat Henry Torrès, (Les Andelys, 17 d’octubre del 1891 – París, 4 de gener del 1966), malgrat la rellevància política i jurídica de la seva trajectòria no té cap biografia dedicada , (només ell mateix va publicar l’any 1964 unes memòries titulades “Souvenir, souvenir, que me veux-tu ? on tracta només de passada la seva intervención en aqueix judici). Significativament, Le Monde del 6 de gener del 1966 li va dedicar un article necrològic titulat “Henry Torrès, l’avocat des ” justes causes “. A la Gran Guerra és condecorat amb la Croix de Guerre i la Medaille militar pel seu coratge al camp de batalla, i és on descobreix la passió que el menarà al llarg de la seva vida: la defensa dels desertors, dels desemparats, dels perseguits. Dotat d’una veu clara, molt ben modulada i d’una oratòria excepcional, obté èxits espectaculars en processos on els acusats de conspiracions diverses i d’atemptats amb resultat de mort són alliberats sense càrrecs o amb penes relativamente lleus: casos Germaine Berton, Ernesto Bonomini, Buenaventura Durruti, Sholom Schwarzbard, Herschel Grynszpan, Josep Joanovici i també Josep Dencàs (20).
Ignasi Carnicer Barrufet, comparteix benèvolament amb els seus amics els fruits de la seva reputada erudició multidisciplinar, així que em va fer arribar un report titulat “Henry Torrès, un homenot normand”, que resta inèdit però que reprodueixo al meu bloc personal (21) atesa la innovadora perspectiva que ofereix del personatge. Pel que fa als seus orígens familiars, el seu pare, David, provenia de Bordeus i la mare, Berta, d’Alsàcia i Suïssa. El pare d’ella, Isaïes Levaillant, de jove, havia estat a la presó per les protestes contra Mac-Mahon, el responsable de la repressió de la Comuna de París. També va col·laborar, en temàtica jueva, amb Ernest Renan, l’autor de la “Vida de Jesús” i “Qu’est-ce qu’une nation ?”. Isaïes i David, pare i avi, ben connectats amb la burgesia jueva i republicans militants (potser també maçons) formaven part de l’alta funció pública, Isaïes, fins i tot, fou director general de Seguretat de França i a qui li va escaure resoldre l’afer d’espionatge Schnaebelé entre França i Alemanya que va anar de poc de fer encendre una altra guerra. També fou un dels fundadors de la Ligue des droits de l’homme, el 1898, per a defensar el capità Alfred Dreyffus. Sense tenir en compte aqueixos antecedents seria desconcertant que molts dels esdeveniments centrals de la vida política de la França del primer terç del segle XX passessin per les mans del jove advocat Henry Torrès.
Cal tenir en compte, també, que en els primers anys de postguerra predominava a França el sentiment que la seva lluita havia estat decisiva per a la victòria dels aliats front al despotisme germànic i en representava genuïnament els valors republicans i democràtics. Els patriotes catalans es van beneficiar d’aqueixa conjuntural eufòria posttraumàtica ja que, com magistralment explica l’historiador Marc Bloch (1886-1944) a l’assaig “L’étrange defaite” (1946) publicat pòstumament a la seva execució a mans del nazis, una part significativa de les elits de la societat francesa (incloses les d’esquerres i sindicalistes) van evolucionar a la dècada dels anys trenta cap a postures proto-feixistes que van causar la desfeta polític-militar de l’any 1940 i la implantació del règim col·laboracionista dirigit pel mariscal Petain.
L’actuació de les defenses dels separatistes catalans, no solament la d’Henry Torrès, es concentraren en deslegitimar les actuacions pròpies d’un agent provocador menades per Ricciotti Garibaldi, convertint-lo en el protagonista central del procés, deixant en segon terme les imputacions als conjurats catalans, presentats com a víctimes dels tripijocs del primer. Aquest protestà adduint que la policia francesa ja era coneixedora (com l’espanyola) dels preparatius del complot i al·legant pressions abusives durant l’interrogatori policial que invalidaven les seves declaracions. La resposta del comissari Benoit reiterant que Garibaldi era un agent provocador al servei de la policia italiana posà les coses al seu lloc. I reblà el clau un altre comissari, Leluc, negant les coaccions i reafirmant que les confessions havien estat fets conscientment.
Finalment, la decisió del tribunal consistí en declarar no provada la complicitat de Ricciotti Garibaldi amb Francesc Macià, però ambdós foren condemnats pel delicte de tinença il·lícita d’ames i explosius a dos mesos de presó, (que ja havien complert) i cent francs de multa, els altres, a un mes de presó i cinquanta francs de multa.
La trajectòria immediatament posterior de Macià queda fora de l’abast d’aqueix escrit, només fer notar que Francesc Macià fou depassat pels esdeveniments que l’abocaren a la proclamació d’una «República catalana com a part integrant de la Federació Ibèrica», que és alhora una proclama sobiranista i una invitació a la resta de pobles de l’Estat espanyol per reorganitzar-se a base d’un pacte federal. Els esdeveniments a partir d’allavòrens segueixen una evolució complexa atesa les diferents percepcions, espanyola i catalana, del règim a constituir atès que el poble català havia votat massivament al referèndum del 2 d’agost del 1931 l’Estatut redactat a Núria. Els diputats catalans a Madrid, però, es mostraren contemporitzadors davant a les modificacions que les Corts de la República introduïen en el text de l’estatut (solament Manuel Carrasco i Formiguera es mantingué intransigent). La supressió de la referència al dret d’autodeterminació al preàmbul implicava el rebuig explícit a la proclamació feta per Francesc Macià el 14 d’abril. A partir d’aqueix moment el nacionalisme català deixa de prioritzar la pròpia sobirania per passar a implicar-se en la política espanyola alhora que la fractura esquerra/dreta s’interioritza a la societat catalana com es veurà en el conflicte de la llei de contractes de correu al 1934.
La no aplicació d’una estratègia independentista provocà l’esmicolament d’Estat Català: Daniel Cardona, crea Nosaltres Sols com a organització patriòtica de caràcter paramilitar al 1930, Josep Casals el Partit Nacionalista Català l’any 1932, Jaume Compte funda Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra al 1931, el gruix, però, dels militants separatistes segueixen fidels al lideratge de Francesc Macià i s’organitzen com a subgrup dins d’Esquerra, creant les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català a l’octubre del 1931. Aviat entraran en contradicció amb els sectors federalistes iniciant una crisi que s’aguditzà al 1933 arran de les acusacions promogudes a través de “L’Opinió”, pel sector d’ERC contrari a les tesis separatistes acusant-les d’apartar-se dels postulats fundacionals del partit. Els signants foren desautoritzats per Francesc Macià i expulsats d’ERC, (passant a fundar l’efímer Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, que no hi reingressarà fins al febrer del 1936) i insistiran a acusar les joventuts arran d’una desfilada a Montjuïc en la que, enquadrats i uniformats, realitzaren una gran demostració de força acusant-les de feixistes, una brama que ha arribat fins als nostres dies (22). El rerefons era que les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català representaven una línia d’actuació via els seus escamots que entenia com un deure patriòtic el suport al Govern de la Generalitat tot enfrontant-se amb els grups espanyolistes i a l’estratègia insurreccional de la CNT.
La difícil persistència d’una mentalitat irreductible de combat per la independència
Els actes commemoratius del centenari enguany de la fundació del partit degà de la política catalana han estat l’ocasió per recuperar el seu pensament polític, la transcendència de la seva actuació combativa i la seva continuïtat durant la guerra del 1936-1939, el franquisme i la restauració constitucional del 1978 (23). Destaca especialment, l’obra col·lectiva). Un dels punts que requereix més atenció investigadora és el període 1931-1936, quan bona part dels dirigents d’Estat Català participen a la fundació d’Esquerra però diversos centres i publicacions comarcals decideixen no fer-ho i mantenir-se al marge del nou partit fins a refundar-lo al maig del 1936. Resta pendent d’aprofundir la connexió d’Estat Català amb el Front Nacional de Catalunya i el Front d’Alliberament de Catalunya i les coincidències i divergències amb l’independentisme socialista del PSAN i les seves derivacions des del 1968 fins a l’actualitat.
El Punt/Avui va publicar el 8 de juliol, justament el dia del centenari, el manifest “Estat Català, centenari d’un ideal“, signat per centenars de personalitats d’arreu dels Països Catalans encapçalats per presidents de la Generalitat de Catalunya (Carles Puigdemont i Joaquim Torra), el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, el primer president del Consell del País Valencià (Josep Lluís Albinyana), del Govern Balear (Cristòfol Soler) i de l’actual Vice-president del Consell departamental dels Pirineus Orientals (Nicolas Garcia) i subscrit per familiars dels qui en foren membres destacats, que fou presentat en un acte commemoratiu celebrat al Museu d’Història de Catalunya i que val la pena reproduir atès que en sintetitza la trajectòria i el significat essencial: “El 8 de juliol de 1922, Francesc Macià, amb altres patriotes catalans, funda l’organització Estat Català (EC), la primera formació política de caràcter netament independentista, recollint la trajectòria de La Reixa (1901), Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba (1908) i la Federació Democràtica Nacionalista (1919). Creat 15 anys després del Sinn Fein, és avui, després del partit irlandès, la segona formació independentista més antiga d’Europa.
Des del principi, EC va inscriure’s en la tradició d’un patriotisme popular i progressista que, pel cap baix, ja s’havia anat manifestant durant les darreres dècades del segle XIX de forma intermitent i fragmentària. Els seus militants, procedents de les classes populars i mitjanes de les ciutats i de la ruralia, s’han distingit sempre per un compromís polític absolut amb la llibertat i la sobirania de la nació catalana, treballant des de l’anonimat i la plena generositat d’energies, temps i diners, lluny de l’interès personal i l’ostentació pública, sempre amb coratge, constància i abnegació enfront de tota adversitat col·lectiva. Aquesta militància permanent, exercida des d’un patriotisme desinteressat, ha prioritzat tothora la lleialtat total al país i la fidelitat als seus anhels d’independència nacional, trajectòria que mereix el reconeixement públic dels signants d’aquest Manifest.
La formació de Macià va començar a delimitar políticament, així mateix, l’àmbit territorial de la nació catalana, entesa com un espai compartit entre els territoris històrics de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, visió nacional assumida amb el pas dels anys per tot l’independentisme català. Amb els Fets de Prats de Molló, el judici posterior a París, els viatges de F.Macià a Moscou i al con sud d’Amèrica, EC contribuí a la internacionalització del plet català i a la legitimació a l’exterior de les aspiracions nacionals del nostre poble. El perfil social dels seus membres n’explica la preocupació constant pels interessos de la pagesia, els treballadors urbans i la resta de classes populars, com en són prova els diversos documents elaborats a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera, la mateixa Constitució Provisional de la República Catalana, aprovada a l’Havana el 1928, o la constitució d’un Front Obrer d’Estat Català a finals dels anys 60.
Inequívocament antifeixista, va fer costat al president Companys el 6 d’octubre de 1934, davant l’avenç del feixisme a l’Estat espanyol, i va combatre el franquisme amb les armes a Mallorca, Eivissa, Formentera, el Pirineu, el front d’Aragó i més enllà i tot, amb la mateixa decisió i valentia amb què militants seus van lluitar contra els nazis a la Resistència francesa, van morir en combat, als camps d’extermini alemanys o afusellats pel règim espanyol franquista. La dictadura militar espanyola n’il·legalitzà el partit, en prohibí les publicacions, en tancà les seus i, com succeí amb les altres formacions democràtiques, n’empresonà militants, els perseguí, els forçà a l’exili o els condemnà al silenci, condemna que mai no van acceptar i a la qual s’oposaren amb fets.
Durant les darreres dècades, EC ha estat generador de noves organitzacions independentistes i ha estat present en totes les plataformes unitàries i espais de lluita nacional existents. També ha continuat la seva tasca d’internacionalització de la causa catalana, sobretot amb formacions polítiques d’alliberament nacional d’arreu del món, particularment a l’àmbit mediterrani, a les quals ha fet participar també de l’evolució política viscuda a Catalunya, amb un majoria electoral de caire independentista, amb les diferents consultes populars i els referèndums del 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017. Cent anys després de la seva fundació, amb catalans empresonats, exiliats i objecte constant de persecució i represàlia per part d’Espanya, les aspiracions legítimes d’independència nacional, benestar material, progrés econòmic, qualitat democràtica i normalitat lingüística i cultural continuen resumint-se en un objectiu polític expressat en només dues paraules, plenes d’història i carregades de futur, ahir i avui: Estat Català!
NOTES
(1) Joaquim Capdevila i Capdevila (1967-2017) hagués estat un lúcid intèrpret del fenomen de retrologia històrica en curs atiat en nom del wokisme arreu del món occidental i, dissortadament, també al nostre país. Mariona Lladonosa cita la noció de retrologia que ell divulgava: “interpretació del passat en termes del present, i del present a partir d’aquest passat prèviament interpretat” (“Nosaltres els catalans, PAM, 2019, pàgina 135).
(2) Fermí Rubiralta Casas, “Breu història de l’independentisme als Països Catalans”, Pagès Editors, Lleida, 2020, pàgina 15.
(3) Joan Ferran i Oliva, “La constitució catalana de L’Havana”, Pagès Editors, Lleida, 2005.
(4) “La Catalogne rebelle” fou editada per Estat Català en francès (Agence Mondiale de Librerie, 1927), compilada per Josep Carner Ribalta i en català. Reeditada per Símbol Editorial, l’any 2003, amb pròleg de l’historiador Agustí Colomines i Companys.
(5) David Martínez Fiol, “Els voluntaris catalans a la Gran Guerra 1914-1918”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
(6) Josep Maria Roig i Rosich, “Francesc Macià: polític, teòric, agitador. Documents (1907-1931), Departament de Vice-presidència de la Generalitat de Catalunya, 2010.
(7) Zeneida Sardà, “Francesc Macià en la intimitat. El President vist per la seva filla”, Pagès editors, Lleida, 2012.
(8) Josep Carner Ribalta, “De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló”, Edicions Catalanes de París, 1972.
(9) Alfred Bosch Pascual, “L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià”, Columna, Barcelona, 2000.
(10) Fermí Rubiralta i Casas, “ Historia del independentismo político. De Estat Català al 1 de Octubre”, (Txalaparta, Tafalla, 2020)
(11) Giovanni C. Cattini, “L’aixecament de Prats de Molló. L’exèrcit català de Macià”, Edicions Rosa dels Vents, Barcelona, 2021.
(12) Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies, al seu llibre “Macià al país dels soviets”, (Edicions de 1984, Barcelona, 2015), fan una anàlisi aprofundida del document (pàgines 164 a 173), partint de la versió en francès. Probablement no existeix versió catalana ja que Josep Carner Ribalta a les seves memòries “De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló”, (Edicions Catalanes de París, 1972), només s’hi refereix en les pagines 78 a 86 i no l’inclou pas a l’apèndix documental. Reprodueixo íntegrament l’acta en castellà en un apunt al meu bloc “Per l’esquerra de la llibertat”, el 12 de novembre del 2022.
(13) Giovanni C. Cattini, en una entrevista al diari El Punt del 21 de setembre del 2009, afirma que “entre els seus voluntaris només n’hi havia un amb participació a la Primera Guerra Mundial”. e Joan Inglès, el cito molt més en el llibre “L’aixecament de Prats de Molló”, pp. pp. 144, 145 i 150 i 151, quan explico com i perquè s’allunya de Macià
(14) Giovani C. Cattini, obra citada a la nota (11), pàgina 236.
(15) Josep-Lluís Carod-Rovira, “Eivissa i l’organització Estat Català (I)”, revista Eivissa, número 71 (2022).
(16) Abelard Tona i Nadalmai, “Qui va parlar ? Prats de Molló, els fets, els homes”, Edicions El Llamp, Barcelona, 1984.
(17) Josep Coll i Josep Pané, “Josep Rovira. Una vida al servei de Catalunya i del socialisme”, Ariel, Barcelona, 1978.
(18) Marc Pons, “Per què França no va voler extradir Macià”, El Nacional, 8 d’abril del 2018.
(19) Declaració íntegra de Francesc Macià durant el judici és a les pàgines 60 i 61 de “La Catalunya rebel”. Probablement va influir en el parer dels jutges el fet que Francesc Macià fos corresponsal de “La Publicidad” al front de Verdun durant l’any 1916, com recull el llibre “Des de França, carta del senyor Macià”, Símbols Editors, Barcelona, 2007.
(20) Josep Dencàs Puigdollers. Arran dels Fets del 6 d’octubre, Dencàs s’escapà a França on fou detingut i empresonat el 19 de febrer. Fou acusat per les autoritats espanyoles de malversació de cabals i reclamada l’extradició. Henry Torrès es va encarregar de la defensa i aconseguí l’absolució.
(21) “Henry Torrès, advocat de les causes justes”, bloc de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la llibertat” el proppassat 4 de gener del 2023.
(22) Arnau González Vilalta, Enric Ucelay da Cal i Manoel Nuñez Seixas, “El catalanisme davant el feixisme, 1919-2018”, Gregal Edicions, Barcelona, 2018.
(23) Tomàs Callau i Fermí Rubiralta (coordinadors), “Diccionari biogràfic d’Estat Català”, Libres de l’ïndex, Barcelona, 2021 i Fermí Rubiralta (coordinador), amb la participació de Tomàs Callau, Frederic J. Porta i Marc Santasusagna, “Estat Català (1922-2022). 100 anys d’independentisme polític”, Editorial Base, Barcelona, 2022.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!