Abans d’ahir Le Monde promovia el debat “Quelle République face à l’islamisme ?” recollint parers ben diferents: des de radicalitat democràtica d’Elisabet Badinter, (referent del feminisme francès que critica els islamogauchistes que parapetats rere la denúncia de l’islamofòbia eludeixen la responsabilitat de lluitar contra el totalitarisme islamista), als intel·lectuals instal·lats -còmodament- en la indignació permanent (com Alain Gresh o Edgar Morin) que banalitzen el gihadisme i donen veu als qui el justifiquen com Tariq Ramadan.
Elisabet Badinter ja va avançar el seu parer a una entrevista a Marianne (3 de febrer del 2015) on acusava bona part de l’esquerra d’abandonar la laïcitat, el rovell de l’ou del republicanisme, impassible davant la segmentació d’espais (l’escola) i territoris (banlieu) aliens als valors democràtics on impera un comunitarisme addicte l’islamisme. Avui mateix Manuel Valls ha declarat que la minoria salafista va camí d’esdevenir hegemònica entre els musulmans de França davant la inacció de les forces polítiques i socials que oscil·len entre el clientelisme oportunista (PSF) i la reacció populista (FN).
El debat francès és intens i urgent ja que l’eix franco-belga és -en aqueix moment- l’escenari prioritari de la guerra del gihadisme contra les societats obertes occidentals, a la qual pocs líders polítics estan en disposició de fer-hi front en totes dimensions d’aqueix conflicte de civilitzacions. Manuel Valls n’és un d’ells, que significativament, ha estat dels primers en donar suport públicament a Elisabet Badinter davant el silenci de les organitzacions feministes i d’esquerres, que deixen soles a les associacions de dones que resisteixen la pressió islamista, com són Ni putes ni soumises o Femmes sans voile.
Fa uns dies, també des de les pàgines de Le Monde, l’escriptor algerià Boualem Sansal, militant contra l’islamisme amb risc de la seva vida, escrivi l’article titlat “Nommez l’ennemi, nommez le mal, parlez haut et clair“, on criticava la manca d’identificació de l’enemic: “Si les autorités manquent de mots, je peux leur prêter les miens : l’islam radical, l’islam modéré comme son appoint, le salafisme, l’Arabie, le Qatar, les dictatures arabes malfaisantes.” Un dels que tampoc se n’està de parlar clar és el diputat del PSF Malek Boutih que afirmava fa un mes: “Il faut se debarrasser des nouveaux SS, les islamo-nazis”.
El republicanisme França és, però, en hores baixes. Entronitzat com a fonament mateix d’un estat fossilitzat no és una força dinàmica en la vida social, essent el Parti Radical de Gauche (PRG), històric representant d’aqueixa ideològia, un simple apèndix electoral del PSF. El socialisme, el tardocomunisme, l’anticapitalisme, són els referents càducs d’una esquerra que no sap com encarar els reptes socials actuals i que menysté desqualificant-los com a neo-reaccionaris (cas de Alain Finkielkraut, per exemple).
El jacobinisme, l’antiamericanisme i l’antisionisme són hegemònics als mitjans de culturals i periodístics (des de Le Monde a Libération) i no perceben la força renovadora dels intel·lectuals laïcs algerians forjats en la lluita contra l’islamisme i l’autoritarisme al seu país (cas de Kamel Daoud, Mohamed Bidar i Mohamed Sifaoui, entre d’altres). L’any i mig transcorregut des dels atemptats contra Charlie Hebdo fins ara no ha vist aflorar, més enllà de les manifestacions de dol, cap resposta estratègica fora de les necessàries mesures excepcionals de seguretat.
Dissortadament, a Catalunya, el republicanisme també és una caricatura del que havia estat i hauria de tornar a ser i predomina entre el progressisme abstracte i banal hegemònic una total desorientació a l’hora de fer front a l’islamisme latent al nostre país. És més fàcil denunciar “l’apartheid israelià” i enviar flotilles a Gaza. La reactivació efectiva del republicanisme català independentista és una assignatura pendent imprescindible per derrotar l‘islamisme i els altres totalitarismes que ressorgeixen a Catalunya i al nostre entorn.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!