Aquesta és la comunicació que vaig presentar al Congrés de Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014, celebrat a Lleida el setembre del 2006 i que ha estat publicada en el llibre col·lectiu editat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.
1. Què és el republicanisme avui ?.
El republicanisme sorgeix en l’Europa del segle XVIII com a expressió d’una forma de govern oposada a l’absolutisme monàrquic basada en el respecte a les llibertats dels ciutadans, (que deixaven de ser considerats súbdits), i que aplegats en una voluntat col·lectiva, la de la nació, es dotaven d’institucions democràtiques i representatives com a forma de govern. Al segle anterior la revolució anglesa de 1688 suposa el triomf efectiu del parlamentarisme sense suprimir la monarquia i la consolidació d’una tradició jurídica i política que es fonamenta en la progressiva ampliació de les llibertats concretes de les persones i la preservació de les identitats col·lectives. Sense recórrer a un sistema de codificació legislativa i dogmatització política es va configurant un ordre democràtic basat en la complicació de les normes jurídiques i la concepció de les llibertats com un patrimoni col·lectiu.
El triomf del moviment republicà a les colònies britàniques nord-americanes que s’independitzen amb el nom d’Estats Units d’Amèrica l’any 1766, suposa el pas decisiu cap a la universalització de la democràcia republicana anglosaxona. La revolució francesa de 1789 donarà pas a un altre tipus de republicanisme d’estil napoleònic, que pren com a referència el jacobinisme, (la propensió a imposar la justícia mitjançant mètodes autoritaris) i que s’ha caracteritzat per la capacitat d’uniformització de realitats socials, econòmiques, pluriètniques i pluriculturals en relació a un patró comú creat dins dels límits territorials d’una fórmula d’estructuració político-administrativa artificial. L’èxit d’aquest tipus d’estat unitari s’explica perquè ha estat el mitjà amb el qual s’ha dut a terme el procés de modernització social a càrrec de minories dirigents en els darrers dos-cents anys a les parts del món on va arribar la influència francesa.
Arreu, l’estat jacobí va engegar un procés accelerat de centralització institucional, de codificació legislativa, d’unificació i protecció del mercat interior i, vers l’exterior, de forta expansió colonial. També fou el moment de l’assimilació lingüística i cultural, sense aturar-se en els mitjans emprats, institucionalitzant en mans de l’estat el monopoli de la violència, al servei d’uns ideals abstractes de llibertat i igualtat. D’aquesta manera l’estat tendeix a crear la nació a base d’un procés singular d’aculturació, en el qual es desarrela l’individu, se l’escolaritza i urbanitza per integrar-lo en un grup més global on les ideologies d’integració nacional el persuadeixen que es tracta d’una comunitat natural.
Tot i que no era aquest el sentit originari de la revolució, almenys pels bretons que participaren entusiàsticament en el moviment revolucionari (1), l’unitarisme francès s’acabà imposant. Cal assenyalar també l’existència d’un protorepublicanisme mediterrani també durant el segle XVIII com és el cas del moviment cors comandat per Pascal Paoli que fracassa en el seu intent de fer de Còrsega una república independent en base a un projecte constitucional de l’any 1755 (2). Així mateix a Sardenya el 1794 es produeix un intent de proclamar la república sarda que va ser ofegat per la repressió piemontesa.
Durant el segle XIX es va configurant una nova ideologia, el socialisme, que prendrà com a punt de referència el procés per accedir al poder operat durant la Revolució francesa, i també una concepció abstracta dels ideals que inspiren el nou règim que s’ha d’imposar a través de l’Estat. El declivi del republicanisme polític s’accelera durant el segle XX, sobretot a partir de la segona guerra mundial fins al punt que avui és un corrent minoritari a Europa si el comparem amb el socialisme democràtic o el liberalisme i només petites formacions com el Partit Radical italià o l’espanyola Izquierda Republicana se’n reclamen. A França el Parti Radical de Gauche (PRG) manté la flama republicana i serveix de punt de referència pels petits grups laics de l’Àfrica francòfona. El republicanisme no té una organització internacional pròpia com disposen el liberalisme i el socialisme, per tant no té uns principis bàsics comuns a totes les forces que se’n reclamen de manera que es pugui anar definint un model polític propi.
En els països anglosaxons i escandinaus s’han efectius progressivament, sense revolucions, els principis republicans que inspiren el sistema constitucional però no existeixen partits republicans (llevat del partit republicà nord-americà, que es un partit liberal-conservador). Significativament també d’aquesta àrea occidental han sorgit en els darrers anys les formulacions més innovadores del republicanisme com a filosofia política per contrast amb la sequera intel·lectual en els països influïts pel republicanisme jacobí.
El republicanisme català té una llarga tradició i unes profundes arrels autòctones, com diu Rovira i Virgili: «En totes les grans crisis, ha aparegut a Catalunya el projecte de República catalana: 1462, 1640, 1713, 1873, 1931. I la República catalana que ha passat per la nostra història, cinc vegades, com un llampec de claror intensa, significa un Estat català amb un doble senyal de democràcia i de nació» (3). El republicanisme nacional català arriba a l’hegemonia política entre el 1936 i el 1939, després d’un llarg procés iniciat a meitat del segle XIX. De les diverses formacions republicanes que han existit, avui, només ERC subsisteix (a diferencia del republicanisme espanyol que pràcticament ha desaparegut després del franquisme). ERC reuneix una altra característica, la de ser l’únic partit republicà amb implantació real en una nació sense estat propi, que té el repte d’elaborar una teoria que conjumini els valors republicans aplicats a la causa de la independència d’una nació sotmesa a una situació de dominació política. Altres partits nacionalistes que assumeixen la república com a forma de govern, com el Sinn Féinn, el Bloque Nacionalista Galego o Batasuna, provenen de tradicions polítiques diferents com el marxisme d’alliberament nacional.
ERC va intentar des de la seva reorganització l’any 1977, fer persistents els valors republicans d’avantguerra però estava mancada de canals de transmissió adaptats a les condicions polítiques de la transició. L’article primer dels estatuts del partit aprovats el 28 de febrer del 1977, afirmava: «Aquest partit està fundat damunt els següents principis: llibertat, democràcia, personalitat nacional de Catalunya, federació, drets dels homes i del ciutadà, socialització de la riquesa a favor de la col·lectivitat».
Els Principis Bàsics de 1931 foren ratificats per la Declaració ideològica de 1979: «El text del 1931 en les seves essències continua essent perfectament vàlid malgrat haver transcorregut prop de mig segle. L’evolució del pensament polític i l’experiència històrica han demostrat, en efecte, la fallida dels dogmes pseudocientífics i confirmen la plena vigència d’una doctrina capaç d’harmonitzar la llibertat amb la justícia i l’eficàcia econòmica amb el progrés social. Les idees centrals del liberalisme polític, la gran tradició del moviment socialista, les arrels cristianes del pensament occidental, el refús llibertari a l’estat omnipresent i ofegador de l’individu, la doctrina nacionalista dels drets dels pobles, constitueixen les bases indispensables d’una anàlisi lúcida de la societat actual, d’un diagnòstic dels seus mals i de la recerca pragmàtica de les possibles línies de progrés. La transformació de la societat no pot provenir només d’un generós impuls sentimental, però tampoc pot resultar de fredes elucubracions que ignoren l’home, les seves aspiracions i les seves misèries.
L’acció política d’esquerra ha d’ésser abans d’una lluita ininterrompuda contra la injustícia però, perquè pugui triomfar, ha de realitzar una crítica permanent dels seus principis teòrics i de la seva pràctica. Després de tantes il·lusions fallides, de les quals el món ha estat testimoni, Esquerra Republicana de Catalunya, resumint la seva doctrina i adaptant-la a la realitat actual, ultrapassa una nova via, la de l’esquerrisme crític».
La convulsa trajectòria d’ERC durant els anys vuitanta no va permetre aprofundir en el propi ideari polític i no fou fins al 19è Congrés nacional, celebrat el 19 de desembre del 1993, que l’Esquerra va aprovar una nova Declaració ideològica que assumia plenament els Principis Bàsics del 1931 i la declaració del 1979, actualitzant el contingut a la nova etapa oberta uns anys abans. En aquest document es reivindica el fet que el partit «mai no ha tingut com a doctrina política cap formulació postulada a partir de realitats socials, culturals i econòmiques diferents a les de la Nació Catalana» i no haver-se deixat arrossegar per «models totalitaris i doctrines dogmàtiques que la pràctica ha demostrat inviables com a projectes autènticament d’esquerres». Amb aquestes afirmacions, l’actual ERC es compromet a mantenir un pensament original lligat a l’anàlisi crítica i permanent de la realitat social i fer-ho a partir de mètodes nacionalment autocentrats, objectius de no gens fàcil realització, però que predisposen a un compromís actiu també en el terreny de les formulacions teòriques generals.
Els marges per realitzar aquestes formulacions són molt amplis ja que les línies definitòries d’allò que s’ha entès per esquerra queden dibuixades en termes molt genèrics: justícia social, defensa de l’economia productiva, la cogestió com a fórmula d’organització democràtica del treball, la defensa de l’estat del benestar, el foment de la participació ciutadana en la vida pública, una concepció oberta de la ciutadania catalana, la laïcitat, l’equiparació de gènere i el compromís ètic en l’actuació política.
Les dificultats per actualitzar els valors específics del republicanisme català han comportat que durant els anys vuitanta apareguessin a ERC corrents ideològiques explícitament liberals (l’esquerra liberal de Jesús Prujà) o socialistes (com el denominat Reagrupament Socialista). Aquesta tendència a arrecerar-se, bé en el liberalisme o bé en el socialisme, persisteix a hores d’ara com ho demostra la recent obra de Bernat Joan, «Per un catalanisme liberal progressista» (4) o la reiterada apel·lació al socialisme de les JERC o, fins i tot, la decisió d’explorar possibles col·laboracions amb la internacional socialista adoptada per la direcció del partit.
Als Països Catalans hi ha actualment un cert ressorgiment de l’interès per recuperar la tradició republicana autòctona, (al novembre de 2006 se celebrà un congrés amb aquesta finalitat organitzat per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana), però les commemoracions organitzades pel govern la Generalitat i els partits que li donen suport (PSC i ICV) han estat en clau de republicanisme espanyol, prescindint del caràcter singular del 14 d’abril a Barcelona i la proclamació de la República catalana. Els pocs seminaris que en l’àmbit universitari s’han organitzat amb aquest motiu han tingut idèntica connotació. En el terreny de la filosofia política, les aportacions que s’han fet darrerament, per exemple un dossier de la revista IDEES(5), estava basat en autors forans i descontextualitzat de la realitat política catalana. És clar que l’actitud d’ERC tampoc no ajuda gaire a superar aquestes deficiències: no hi ha centres d’estudis específics, ni publicacions teòriques més enllà de les estrictament orgàniques, ni els intel·lectuals nacionalistes s’articulen en un corrent interdisciplinari equiparable al que es formà als anys trenta al voltant del projecte de construcció nacional protagonitzat pel republicanisme.
Hi ha un espai polític republicà i d’esquerres, i una pràctica política local i sectorial perfectament identificable amb els valors de la laïcitat, la virtut cívica, la justícia entesa en termes dinàmics i no essencialistes, però no està prou desenvolupat un projecte global, en el sentit de model de societat per a una nació sense estat propi com és la catalana. El republicanisme té la seva oportunitat per deixar de ser la vessant progressista del liberalisme autòcton i un component accessori del socialisme estatista si existeix un nucli polític amb voluntat i capacitat per bastir un projecte propi. Al meu entendre, el republicanisme català té futur si afronta el repte de conformar un pensament diferenciat prenent com a referents els següents eixos.
2. El republicanisme és l’esquerra de la llibertat
La característica bàsica del republicanisme català hauria de ser la recerca permanent de fórmules de complementarietat entre les llibertats individuals i les col·lectives. La diferència fonamental amb el liberalisme és la primacia que aquest atorga a la defensa dels drets individuals i la prevenció que manifesta davant tota intervenció estatal en la vida social. Les tendències reaccionàries del pensament polític espanyol, Fernando Savater (6) per exemple, fan una interpretació perversa del liberalisme descontextualitzant els drets individuals, dogmatitzant-los en una mena d’individualisme polític per contraposar-los a uns inexistents –per a ells– drets col·lectius. La refutació d’aquesta posició l’ofereix Josep Maria Terricabras: «Els drets humans troben una fonamentació més sòlida si se situen en un marc social: són els grups humans els que van avançant –no sempre linealment– en la consciència de pertànyer a un grup i en la sensibilitat dels altres: així és com es formulen, en cada moment històric, els drets que s’han de protegir. La força d’aquests drets deriva de la realitat social del grup. No hi ha drets sense societat. Els drets individuals no són els primers drets, com si es poguessin donar o exigir abans que els altres drets socials, sinó que són drets bàsics, en un doble sentit: només es poden donar sobre la base de ser drets comuns a tots; i si no es donen, el grup perd la base de la seva legitimitat» (7).
El subjectes dels drets són les persones i els pobles, així juntament amb els drets individuals, s’han anat elaborant les teories sobre els drets col·lectius, tan els de caràcter social (dret a la salut, a la protecció del medi ambient) com els de caràcter nacional (dret d’autodeterminació). Avui l’apel·lació a la llibertat republicana té una triple dimensió: personal, social i nacional. La llibertat com a absència de dominació política garanteix no solament la igualtat entre els individus, sinó també entre els pobles. A diferència del socialisme, en les seves diverses corrents (comunisme, socialdemocràcia i laborisme), que prioritza, teòricament, els drets socials, negligint la dimensió humana, personal, imprescindible en tota acció política realment transformadora, el republicanisme ha de tenir com a nucli la preparació de les condicions socials en les quals es puguin fer realitat els projectes de creixement individual. Si la llibertat era fins fa poc la garantia de la participació activa i constant dels ciutadans en els afers públics, a hores d’ara, a començaments del segle XXI és també el gaudiment pacífic de la independència privada de les persones.
Si el liberalisme no creu en el paper essencial dels drets col·lectius, el socialisme no creu en els drets nacionals perquè els subordina als seus ideals abstractes d’igualtat. El socialisme concentra en l’acció de l’Estat l’assoliment i la preservació del model social que proposa. El liberalisme defensa el lliure mercat com a font de les relacions socials en les quals l’Estat ha d’intervenir mínimament. El republicanisme es basa en la recerca permanent d’un equilibri entre aquestes tres esferes de drets que han de ser complementaries perquè hi pugui haver justícia. No hi ha un model susceptible de ser dogmatitzat sinó uns principis i un mètode, la democràcia com a procés deliberatiu. La comunitat, el poble, és un subjecte de drets, no un instrument al servei d’una estratègia d’accés al poder per part d’un nucli dirigent. Tampoc pot ser merament la base social sobre la qual maniobren les polítiques emanades del poder burocràtic.
La llibertat, com a principi polític fonamental del republicanisme, ha de ser repensada i reintroduïda en l’ideari polític català. La llibertat en la seva concepció republicana equivalent a no dominació, o sigui, actitud positiva orientada a remoure els obstacles que mantenen situacions d’injustícia. Avui, en el debat polític català, sembla que la llibertat és una conquesta ja assolida i concretada en el règim monàrquic actual i de la qual ja no cal parlar-ne.
El pensament republicà descansa sobre la dignitat i la llibertat de la persona, individual i col·lectivament considerada, i no hi ha llibertat individual quan la col·lectiva està negada o limitada. La llibertat és una actitud d’autoexigència constant que reafirma la persona davant el mercat o l’Estat. Per un poble la llibertat és un valor vital, quan un col·lectiu renúncia a la idea de llibertat vol dir que és un poble colonitzat, alienat, vençut. La llibertat ha estat sempre en la mentalitat catalana una idea-força, un revulsiu: «l’esperit liberal constituïa, en darrer terme, una mena de component indestriable de la condició de català. Els catalans eren, per definició, amants de la llibertat» (8). I, concretament els valencians segons Juli Just (9), tenien dues grans passions que eren ser amants de la Bellesa i de la Llibertat.
3. La concepció republicana de la nació i el dret a l’autodeterminació
En el debat sobre l’estat de «la Nación» celebrat a les Corts espanyoles corresponent a l’any 2006 el president Rodríguez Zapatero es va adreçar en un moment de la sessió al secretari general d’ERC per afirmar que ambdós compartien una mateixa concepció de la nació, entesa com a unió lliure de ciutadans, perquè partien d’una concepció republicana comuna. Joan Puigcercós no entrà a contestar-lo en aquella ocasió deixant per una altra ocasió la necessitat de clarificar una qüestió que hores d’ara es aparentment confusa. Hi ha una diferencia qualitativa fonamental entre la visió republicana del socialisme espanyol centrada en l’estat com a garantia d’igualtat dels ciutadans prescindint de les identitats col·lectives (i de la seva voluntat de decidir si volen formar part o no d’aquest estat) i la del republicanisme català basada en la identitat d’un poble que precisa de reconeixement sense el qual no hi ha ni llibertat ni igualtat. El republicanisme català s’ha construït i subsisteix sobre la idea de comunitat nacional. Per als socialistes espanyols el model de referència és l’Estat francès, pels republicans catalans el referent hauria de ser el republicanisme anglosaxó i la pròpia tradició plasmada en les antigues constitucions de Catalunya.
El republicanisme català té una visió cívica, inclusiva i no dogmàtica del nacionalisme que descansa sobre la concepció de comunitat, de poble, entès com una unitat de cultura que inclou la llengua pròpia, les institucions jurídiques i polítiques passades i presents, els records històrics, les tradicions (també les idees religioses), la laïcitat, el folklore i la mentalitat col·lectiva que resulta de la combinació d’aquests trets compartits. Fonamentar la noció de poble en la comunitat de cultura en sentit ampli és un criteri radicalment democràtic, que permet la decisió individual d’adquirir o dissociar-se de la condició nacional i que té caràcter evolutiu, ja que els trets compartits pels que tenen la voluntat de ser poble varien amb el temps. Per tant, el contingut i el nombre d’integrants d’un poble són canviants, tant en el sentit de consolidació d’una comunitat nacional amb capacitat d’integrar nous membres, com en el sentit que l’alienació i l’aculturació derivades de l’acció permanent de la dominació estatal estrangera van disminuint i desdibuixant un poble oprimit.Concretades aquestes generalitats conceptuals prèvies, en el cas del poble català, resulta que l’integren un nombre, a hores d’ara indeterminat, de persones que tenen en comú un nombre variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits: llengua, tradicions, valors específics i que reivindiquen el seu reconeixement com a nació.
Podem percebre tres actituds davant la nació com a comunitat: la conservadora, la innovadora i l’absentista. La concepció conservadora de la nació catalana es fonamenta en la voluntat de preservació dels elements que en una etapa històrica determinada han configurat una singular autocomprensió de la comunitat, de com som els catalans, que ha estat lligada a una correlació social concreta. Per exemple, el món rural que ha estat fonamental als Països Catalans fins a la meitat del segle passat, desprenia una sèrie de referents culturals de vinculació amb la terra, de catalanitat, que avui encara perduren però estan en declivi manifest atesa la configuració essencialment urbana de la societat i la pèrdua de cohesió de grups socials com la menestralia, la petita burgesia o la burgesia autòctona. Els valors i els mites d’una etapa històrica d’un país poden perdurar més enllà de l’existència mateixa dels grups socials que els han generat i servit de suport. L’actitud conservadora consisteix, doncs, en l’acció conscient per fer-les perdurar com a sistema d’identificació nacional.
L’actitud innovadora consisteix en l’esforç intel·lectual per renovar i afegir nous elements identificatius a la comunitat nacional, nous elements d’integració que afavoreixin l’adhesió de nous col·lectius socials, sorgits de la transformació dels ja existents dins la pròpia comunitat, o dels arribats de fora amb la predisposició d’establir-se permanentment en el territori que serveix d’element referencial bàsic a la nació. Els Països Catalans són una societat en transformació, raó per la qual, continuïtat i creativitat són dues actituds que s’hi troben combinades en diferents proporcions.
El sentit de continuïtat de la nostra comunitat nacional, no és el mateix que el tradicionalisme, una noció lligada més aviat a una actitud passiva que contrasta en canvi amb el compromís que requereix mantenir la cohesió nacional a l’entorn de renovats símbols, referents culturals i formes de vida que ens caracteritzen com a poble enmig de la societat globalitzada. El sentit de la continuïtat és el motor de l’actitud innovadora davant la comunitat fonamentada en una voluntat de perfeccionament. Enric Prat de la Riba tenia en la «santa continuïtat» una de les màximes de la seva actuació política, entesa com a relació intergeneracional al servei de l’evolució de la nació catalana.
Josep Ferrater Mora en reflexionar al voltant d’aquesta qüestió afirma: «Les meves experiències de la vida catalana, el que jo he viscut i he sentit viure al meu entorn, pot reduir-se a quatre fonamentals maneres d’ésser que he designat, no sé si encertadament, amb els noms de: continuïtat, seny, mesura i ironia» (10). Aquestes quatre variants, Ferrater les concep com una unitat on totes elles arrelen, essent la continuïtat la que fa de fil conductor. Tenir present la continuïtat de la comunitat nacional en tots els àmbits de l’acció política comporta no solament dotar-la dels instruments i les institucions que tenen com a funció garantir aquesta continuïtat sinó interioritzar entre la ciutadania el compromís ètic de contribuir en l’esfera d’actuació personal a aquesta pervivència col·lectiva. Lluny de significar adoctrinament coactiu, el republicanisme només pot concebre la promoció del sentit de la continuïtat entre els ciutadans des de la llibertat personal de pertànyer a la comunitat i des de la llibertat col·lectiva que és l’ànima d’aquesta. Sense llibertat no hi ha continuïtat genuïna sinó dominació política que és l’antítesi del republicanisme.
Un dels reptes bàsics actuals és com evitar que es formin al si de la nostra societat col·lectius de nouvinguts que rebutgin que la catalanitat, necessàriament renovada, sigui el vincle d’unió i cohesió social i s’adhereixin a sistemes de valors aliens i abstractes com l’integrisme islàmic o se sumin als símbols espanyols de dominació política. La continuïtat necessita referents, mites, fites i estima per la pertinença col·lectiva. I tot això no es produeix naturalment, de manera espontània, sinó que requereix un procés d’elaboració intel·lectual previ i d’un esforç de divulgació posterior i globalment, d’un projecte polític de nació a construir. La continuïtat s’assegura mentre hi hagi un nucli actiu regenerador del conjunt de la comunitat que vinculi la seva prosperitat personal a la del país, és a dir, uns grups d’emprenedors no especulatius, i també un intel·lectual col·lectiu que repensi la nació, que ha de poder expressar-se a través de mitjans difusors de la informació i la cultura en clau catalana.
La tercera actitud és l’absentista, que podem resumir en una frase de Joan Raventós: «Catalunya és una nació, però jo no sóc nacionalista» (11), és a dir, s’afirma l’existència de la nació, inclús el fet de formar-ne part, però es prescindeix del compromís actiu de potenciar la comunitat nacional. Els qui així actuen, prioritzen l’Estat-comunitat espanyol que actua com a referent nacional de substitució i com a àmbit bàsic d’exercici de drets polítics. Així prescindeixen del dret d’autodeterminació atès que consideren inqüestionable l’Estat, no tant sols com a àmbit de decisió, sinó com a expressió de sobirania d’un conjunt: el poble espanyol, que és una categoria superior a la comunitat nacional catalana. Les reflexions teòriques d’aquest sector tendeixen a donar aparença de consens al que són veritables formes de dominació política derivades del no-reconeixement d’altres comunitats nacionals diferents de l’espanyola.
L’absentisme envers la comunitat nacional catalana té diverses fonts argumentals, una de les quals és la ideologia mediàtica instal·lada en les xarxes de comunicació. Hi ha un enlluernament per la globalitat, sobretot entre els professionals de la comunicació, que contraposa la societat en xarxa (basada en l’intercanvi permanent) a les identitats concretes (caracteritzades per una voluntat de permanència) respecte de les quals es mostren ferotgement intolerants. Es deslegitima la fragmentació (analítica, política) per glorificar el fanatisme de la unitat, per usar paraules de Finkielkraut (12). El dret d’autodeterminació dels pobles no forma part de la seva idea de democràcia, això es veu nítidament en la línia editorial de diaris com El País o Libération, la seva bandera és el mestissatge. El projecte de construcció d’una comunitat nacional, que inevitablement s’ha de bastir sobre uns factors comuns d’homogeneïtzació del col·lectiu humà interessat, sembla horrorosa als seus ulls i mereix ser combatuda per tots els mitjans, (com efectivament fan). El mestissatge reposa sobre la idea de que tot és manipulable i disponible per tothom, la disponibilitat de les identitats en nom d’una mena de barreja sense fronteres. Aquesta idea banal és la que es contraposa a la idea d’alliberament nacional. En el cas català es vol donar la imatge que Catalunya està integrada exclusivament per immigrants de diverses èpoques, sense factors cohesionadors i de continuïtat en la seva identitat, una simple juxtaposició de diferències que circulen amb total fluïdesa i disponibilitat en un context social desestructurat. A partir d’aquí els sectors cosmopolites locals es manifesten contra les diferències que no són disponibles (la llengua, el dret d’autodeterminació, la història de país ocupat que són els Països Catalans). En aquesta animadversió han coincidit els apologistes del mestissatge i els postmarxistes de vocació internacionalista units en el refús a una veritable pluralitat nascuda de la diferència (i només hi ha diferència si hi ha identitat). Aquestes tres actituds es donen amb diferents graus de combinació en les diverses formacions polítiques i grups socials dels Països Catalans d’avui sense que a hores d’ara es pugui fer un diagnòstic cert de l’evolució de cada tendència.
El dret d’autodeterminació enllaça amb l’actitud innovadora perquè comporta un procés de creació de vincles de solidaritat entre la comunitat nacional que ha d’exercir aquest dret. Partits, agents socials i la intel·lectualitat nacional són els promotors necessaris perquè es pugui engegar una dinàmica de construcció social de la nació amb la catalanitat com a nexe. L’aptitud teòrica del republicanisme per ser la corrent ideològica vertebradora d’un procés d’alliberament nacional d’aquestes característiques ha d’anar acompanyada d’una voluntat política efectiva per reintroduir el debat sobre el dret a decidir (la fórmula moderna i políticament correcta de denominar el dret d’autodeterminació) en la política del país. Des del liberalisme (Kimlycka, per exemple) s’han fet aproximacions a una concepció del dret d’autodeterminació adaptada a les societat multiculturals d’avui, mentre que des del socialisme no hi ha hagut una tendència similar i encara són utilitzats els conceptes marxistes-leninistes, quan potser en la recuperació de les tesis de l’austromarxisme de començaments del segle XX hi ha una font d’inspiració desaprofitada.
4. Recuperant valors: la laïcitat, el principi deliberatiu i el valor del treball
La laïcitat és concebuda com un valor col·lectiu que promou l’exclusió de les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu, de l’organització de l’ensenyament i que possibilita el desenvolupament de les opcions confessionals de tots els ciutadans, i és pilar fonamental de la convivència social. En el republicanisme català hom entén la laïcitat com a garant de la llibertat religiosa i com a límit a l’integrisme, no com una nova religió d’estat com a França. La laïcitat ha estat un dels referents de l’acció de govern del tripartit sota l’impuls d’ERC, i és per tant un valor recuperat a la pràctica. N’hi ha d’altres, però, que necessiten una reactualització.
El foment de la participació en la vida pública consisteix en el principi deliberatiu que en la tradició republicana comença per sotmetre sempre a debat tota problemàtica prèviament a la decisió sobre la mateixa. La deliberació té com a objectiu trobar la veritat, és a dir, la interpretació més ajustada a la realitat de qualsevol qüestió social i cultural, i el mètode emprat ha de ser la racionalitat, és a dir, la constatació empírica dels fets no pas la fe apriorística o l’arbitrarietat preconcebuda que cerca fer coincidir la realitat amb l’interès, l’ordre o el tabú preestablert. Si predominen aquests factors per damunt de la llibertat de raciocini i de deliberació arribarem a la impostura de les conclusions que les fan insostenibles sinó és amb l’ús de la força sobre les persones i les coses. Prenem com a exemple el nacionalisme espanyol, incapaç d’acceptar la realitat, fabricat sobre la impostura permanent i imposat en últim terme per la violència (13). Però no solament contra la defensa irracional de la identitat nacional cal que actuï el pensament republicà sinó també contra diversos irracionalismes instal·lats en la vida social i aparentment immunes a la crítica científica. És el cas, per exemple, de la campanya contra els aliments transgènics, una forma de progrés que es rebutjada exclusivament en base a prevencions purament pseudo-ideològiques sense cap fonament real. O de la lluita contra la incineració de residus, una forma d’eliminació més barata i segura que és blasmada des de posicions pseudo-científiques. El republicanisme ha d’enfrontar-se al relativisme absolut, el que justifica totes les opinions encara que siguin mentida, i procurar que el resultat de la deliberació estigui d’acord amb la idea de justícia i per això tots els interessos afectats, els generals i els particulars, han de ser presents i tinguts en compte en el procés col·lectiu de debat que ha de tenir per finalitat la cerca de la solució més subjectiva possible. Aquesta mentalitat implica una actitud oberta a la participació i la deliberació i es trasllueix en una pràctica i organització interna dels partits republicans no jerarquitzada i en una actuació no dirigista envers els ciutadans.
La revalorització social del fet de treballar: el valor del treball com a activitat personal i la seva dignificació hauria de ser una de les prioritats per fer de l’activitat productiva individual i col·lectiva, junt amb l’aprenentatge continuat, una via per a la realització del projecte personal de cadascú davant de l’enriquiment ràpid i la competitivitat sense escrúpols. El sentit de treballar com a deure moral ha estat un tret característic de la personalitat catalana i així ho reflectia l’article 51 del Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana de l’any 1928 quan prohibia la ganduleria i la mendicitat. «Tots els ciutadans –afegia– hauran exercir habitualment algun ofici o professió, o dedicar-se la major part de l’any a ocupacions mecàniques, industrials, mercantils o intel·lectuals. No estaran exempts d’aquests deures, ni els rendistes». Per la seva part Josep Ferrater Mora deia que si hi ha dues coses que el català defuig són ésser esclau o dròpol. «El català treballa per tal de no dependre dels altres, el treball és un mètode, el millor mètode, perquè cada u pugui fer sentir la seva pròpia veu, una veu que si té algunes vegades certa brusquedat és perquè pot parlar radicalment deslliurada de la servitud» (14). La forma de treballar a Catalunya enllaça amb el sentit de continuïtat, que és el desig de no deixar les coses a mig fer. «El català és propens a la perfecció del treball àdhuc quan es tracta de la labor més humil. D’ací que la forma de treballar a Catalunya sigui gairebé sempre una tradició i que qualsevol labor, àdhuc la menys manual de totes, adopti insensiblement la forma de menestralia» (15). El republicanisme modern hauria de potenciar aquest aspecte de la idiosincràsia catalana, no solament perquè ens singularitza com a poble, sinó perquè de la capacitat de treball en sorgeix la creativitat en tots els camps, des de l’artístic a l’industrial, i un poble creatiu és un poble viu, que no descansa sobre les estructures burocràtiques sinó en el valor individual i col·lectiu que és garantia de continuïtat.
5. El republicanisme i els valors d’Occident
La noció d’Occident avui ja no està lligada necessàriament a la dimensió geoestratègica del terme sinó, fonamentalment, a valors ètics i polítics que tenen com a centre la dignitat i la llibertat de la persona. Altres cosmovisions tenen el seu eix en la religió, l’Estat o la natura, però Occident ha construït els seus sistemes polítics a partir del respecte a la persona i per això ha anat teixint garanties jurídiques que la protegeixin del poder polític, econòmic i religiós. Per això la civilització occidental resulta atractiva per molts grups de persones i pobles que viuen immersos amb altres sistemes de valors dels quals voldrien fugir o que volen adaptar als referents que els arriben d’Occident. Per això Occident focalitza també les animadversions més brutals per part de les mentalitats que no poden suportar el contrast de civilitzacions, la llibertat d’autocrítica que singularitza el món occidental i que és desconeguda en altres cosmovisions impregnades d’esperit gregari.
Cal tenir en compte, però, que Occident no ha estat sempre sinònim de democràcia, (només els països anglosaxons han mantingut sempre democràcies representatives), d’aquí han sorgit les potencies colonials i els règims totalitaris com el comunisme, el feixisme en les seves diverses versions i el nazisme. L’expansió d’aquest fenòmens polítics a escala global condiciona la percepció que les altres cultures tenen de la democràcia i justifiquen plenament les tesis que argumenten que s’hi pot arribar també per l’evolució des dels altres sistemes de creences polítiques sense passar necessàriament per l’adopció del model occidental. De fet dins del que podem entendre per Occident hi ha règims que no mereixen plenament el qualificatiu de democràtics, com és el cas de la Federació Russa o Turquia.
Quins són actualment els pilars d’Occident? Al meu criteri, tres: Europa, Estats Units d’Amèrica i Israel. Però no formen entre si un sistema polític cohesionat i compartit amb un sentit col·lectiu de pertinença. Sense coincidir plenament amb les tesis de Huntington (16) sobre el xoc de civilitzacions, ni amb la seva classificació arbitrària i fragmentària respecte al nombre de civilitzacions existents, aquest analista nord-americà si que va ser dels primers a preveure que els nous conflictes de l’etapa posterior a la Guerra freda serien d’arrel cultural. Per contra erra, entre d’altres punts, en circumscriure l’eix del món occidental en el pol americà des del qual ell veu el món i en menystenir la cultura jueva com un dels seus components bàsics. Més encara, hi ha intel·lectuals que no inclouen a Israel en el camp occidental i el veuen com una emanació tardana del colonialisme europeu tot i que avui el considerin com un Estat tutelat pels americans. Europa –que podria ser el motor intel·lectual d’Occident– està encara pendent de recuperar-se després d’un segle XX que ha vist néixer al seu sòl ideologies totalitàries com el comunisme, el feixisme i el nazisme que compartien el tret comú de ser autodestructives i radicalment contràries als valors occidentals que, com ja he apuntat anteriorment, rauen en el rol atorgat a la persona i la seva dignitat.
Una tasca prioritària a fer des dels cercles culturals, polítics i econòmics republicans amb voluntat nacional catalana és bastir una línia d’actuació que ens doni a conèixer com a país en el marc civilitzatori que ens és propi, sense sectarismes ni falsos progressismes, amb esperit crític i voluntat d’entesa amb les altres civilitzacions, desterrant les tesis d’autonegació dels valors europeus que atribueixen als efectes del colonialisme la reacció de l’integrisme islàmic contra Occident. El republicanisme que enllaça amb els seus precedents de l’antiguitat, amb Grècia i Roma, no pot renunciar a la defensa dels valors occidentals i a les formes de vida que se’n deriven quan emergeixen models de societat com la islàmica i la xinesa que s’autoafirmen en contraposició a Occident.
L’antiamericanisme, la judeofòbia, l’antiliberalisme sistemàtic dels col·lectius antiglobalització, són trets dogmàtics d’arrel antidemocràtica incrustats en l’esquerra espanyola, i europea en bona part, que no troben fonament en el marc ideològic i estratègic que hauria de ser propi del republicanisme català. I en canvi són acceptats, de manera irreflexiva, per bona part de la base social republicana que recorre al seguidisme ideològic quan no troba referents en els valors propis. Això és evident en el cas de l’opinió generada envers l’Estat d’Israel, majoritàriament expressada en termes condemnatoris, que ignora la predisposició del seu règim constitucional a trobar fórmules de convivència complexa entre comunitats (jueus, drusos i àrabs fonamentalment) tot i la violència que ha marcat l’evolució del país des del seu naixement (17). Però, a més, en la personalitat col·lectiva dels catalans ocupa un lloc preferent un estil de vida sense ostentació, reservat, amb sentit cívic de comunitat que ens aproxima a la mentalitat jueva. Valors com el del treball o el pacte entre poder i comunitat que caracteritzava el nostre sistema de dret públic fins al 1714 són també propers al sistema de valors que imperen en la societat israeliana actual. I també la consideració de la llengua com a valor col·lectiu fonamental. En canvi, predomina entre l’esquerra catalana una pauta de pensament políticament correcte que s’alimenta de les seqüeles del tardocomunisme i de l’espanyolisme pretesament il·lustrat que manté globalment una actitud sectària envers l’Estat d’Israel i el poble jueu en general. Una mostra d’aquest capteniment és l’acord del Congrés espanyol, adoptat l’octubre del 2005 a proposta d’ERC, de suspendre les relacions de cooperació de la UE amb Israel si aquest estat no compleix unilateralment una sèrie de requisits per desactivar el conflicte d’Orient mitjà. Una nació catalana lliure no es pot construir deslegitimant els sistemes polítics israelià o americà per criticables que siguin algunes decisions dels seus governs, i sense un compromís compartit al voltant d’uns valors democràtics fonamentals comuns a tot el món occidental. El republicanisme s’ha de reivindicar com la ideologia que pot conciliar la defensa ferma dels valors occidentals amb una actitud respectuosa amb les altres civilitzacions, basada en la interculturalitat, però sempre combatent els valors que l’amenacen, des de dins i des de fora.
El totalitarisme islamista i el peculiar capitalisme sense llibertats polítiques implantat a la Xina comunista (que encara no ha trobat un formulació ideològica exportable de síntesi entre capitalisme i totalitarisme) comparteixen el tret comú del menyspreu a la vida humana i la dignitat de la persona i també l’odi a la diversitat identitària a la qual superposen l’igualitarisme de la comunitat de creients musulmans o l’estatisme xinès. De Gaulle ja va avisar fa més de cinquanta anys del perill que suposaria per a la democràcia occidental l’aliança de Xina i el món islàmic, una eventualitat que ja es un fet com ho demostra la complicitat de Beijing amb el govern islamista del Sudan en el genocidi contra la població no musulmana al Darfur. En els propers decennis aquestes dues cosmovisions pugnaran per assolir l’hegemonia mundial contra Occident. L’actitud antitotalitària és consubstancial al republicanisme, tant pel que fa al totalitarisme que es genera a l’interior d’Occident com el que ataca el món occidental per substituir-lo per sistemes contraris a la noció mateixa de llibertat. Sense caure en l’unilateralisme nordamericà, ni en el retorn a una política de blocs de la Guerra freda, el republicanisme és una ideologia que, apostant pels drets de les persones (especialment de les dones) i dels pobles, pot ser un referent i un interlocutor per a les poblacions dels continents que no poden veure en el liberalisme (perquè pateixen els efectes del neocolonialisme) ni en el socialisme (perquè pateixen la dominació estatista) alternatives a la situació de manca de drets en que majoritàriament viuen gran part d’Àfrica i Àsia.
6. Contra el nou integrisme d’Estat
Quan a la fi dels anys vuitanta, amb l’esfondrament del bloc soviètic es dissolen en un breu període de temps estats aparentment tan forts com l’URSS, tinguts per indestructibles, la mentalitat col·lectiva que té en el referent estatal un «valor segur», trontolla en fer-se palesa la fragilitat de les formacions estatals i la potencialitat dels factors socioeconòmics, units a les components religioses o ètniques, per desestabilitzar les bases institucionals sobre les quals se sustenten molts Estats contemporanis. La idea d’estat va lligada essencialment a la noció d’ordre, de la qual els ciutadans en deriven una sensació de seguretat, encara que aquest ordre sigui injust. Quan la injustícia és coneguda, amb el temps, els qui la pateixen poden tenir la il·lusió de temperar-la, d’estovar un règim repressiu per molt cruel que hagi estat en els seus inicis. Tota crisi genera una reacció de por, d’inseguretat, fins i tot de pànic, apareixent en aquestes situacions moviments de retorn a un passat il·lusori en el qual l’estat és l’element aglutinador d’un nou tipus d’integrisme que subordina qualsevol altre valor al manteniment inalterat de la forma estatal mítica. L’estatisme ha esdevingut una ideologia dogmàtica que malda per substituir el poble com a subjecte polític per l’Estat que teòricament emana d’aquest. És el que podem denominar integrisme d’estat. El Tractat que institueix una Constitució per a la Unió Europea n’és una bona mostra ja que deixa clarament establert en l’article 1.1 que: «la present Constitució neix de la voluntat dels ciutadans i dels Estats», prescindint dels pobles. En establir un lligam directe entre individus i estructures político-administratives deixa de banda l’expressió de la voluntat col·lectiva que són els pobles, imprescindibles subjectes de drets polítics. A més l’article I.5 introdueix un paràgraf pervers: «(La UE) respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen com a objecte garantir-ne la integritat territorial, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional». Aquest redactat és una veritable carta blanca a favor dels Estats que com l’espanyol, pretenen respondre, arribat el cas, amb mesures d’ordre públic a les reivindicacions democràtiques de les nacions com la basca i catalana. La invocació a la doctrina de la «seguretat nacional» suposa la reintroducció de la terminologia de la Guerra freda per fer front a les legítimes aspiracions de les nacions prohibides. El republicanisme ha de ser la ideologia oposada a l’integrisme d’estat.
Per tal de possibilitar un futur de progrés per a la humanitat caldria desvincular del nucli essencial de l’Estat les potestats d’homogeneïtzació ideològica i cultural sobre les poblacions compreses dins dels seus límits territorials i reduir-lo de cara al segle XXI a les funcions instrumentals i estratègiques adaptables a les necessitats canviants de les comunitats a les qual han de servir. Un plantejament d’aquestes característiques implica que l’estat ha de perdre les reminiscències heretades de l’etapa prèvia a la secularització de la vida social i esdevenir un ens mutable tant pel que fa a la seva extensió territorial com al seu abast competencial.
Suïssa i Bèlgica, són dues realitats estatals plurinacionals en les quals aquest caràcter de dominació política està absent de la naturalesa del règim constitucional, essent models de referència per a altres pobles d’Europa. Una visió republicana basada en la no arbitrarietat estatal i la no dominació sobre els pobles ha de permetre que cada poble tingui dret a tenir estat propi o compartir-lo amb altres pobles en condicions d’igualtat. Garantir l’accés a l’estatalitat en condicions d’igualtat i justícia és la contribució a la prevenció de conflictes que pot fer el republicanisme no jacobí, contribuint a dessacralitzar les fronteres i les competències estatals i redimensionar les seves funcions.
7. L’actitud davant el mercat
El republicanisme no és per se una ideologia anticapitalista, és una filosofia que subordina la riquesa al bé comú, als interessos col·lectius sense que això suposi inclinar-se en favor d’un sistema d’economia controlada per l’Estat. Tampoc es confon amb les doctrines socialdemòcrates europees que han creat i renovat l’Estat del benestar, referent imprescindible per a totes les forces polítiques progressistes després de la segona postguerra mundial a Europa. Però el reconeixement dels drets socials, el sentit de justícia social que ha d’inspirar l’actuació de les institucions públiques són principis compartits entre el republicanisme i el socialisme democràtic. La diferència rau en que des de l’òptica dels segons, l’Estat és el motor de la redistribució de riquesa, l’autoritat de planificació en matèria socioeconòmica i font de polítiques per a la igualtat. Pel republicanisme, en canvi, la iniciativa privada, la participació d’aquesta en funcions de planificació fins ara reservades exclusivament a l’Estat, l’absència de sentit de superioritat de l’autoritat pública més enllà de la representació dels interessos col·lectius de la comunitat haurien de ser els fonaments sobre els quals basar una actitud positiva, no simplement controladora de les autoritats públiques sobre el mercat. Avui la socialdemocràcia és en retrocés a Alemanya, i en general a molts Estats europeus, llevat del Regne Unit on el laborisme anglès de Blair, l’únic líder comunitari amb capacitat d’influència europea, proposa un original model social i competitiu alhora, no intervencionista, però amb autoritat per posar els drets socials i en darrer terme els drets humans com a límit a la dinàmica del mercat. Avui la socialdemocràcia es en retrocés a Alemanya, i en generala molts estats europeus llevat del Regne Unit on el laborisme anglès de Balir, la tercera via del «New Labour», pot ser un model de referència pel republicanisme atesa la coincidència dels principis que l’inspiren. Un model humanista, centrat en la persona, considerada individualment i col·lectivament, com a font de creativitat també en el terreny econòmic. Les noves socialdemocràcies escandinaves i el nou laborisme anglès prosperen perquè fan compatible la competitivitat econòmica, la creació de riquesa per part de la iniciativa privada amb la democràcia social que garanteix l’Estat. Així mateix l’exemple irlandès és força interessant pels Països Catalans, un Estat que fa vint anys era dels més pobres d’Europa i gràcies als fons comunitaris, una política d’estímul a la inversió i la qualificació professional de la població ha passat a ser un dels capdavanters de la UE, i això abaixant els impostos i gairebé sense atur.
Ara bé, com confrontar la visió política republicana sobre la realitat econòmica en l’època de la globalització? Doncs, globalitzant els drets humans com a límits al mercat mundial, potenciant les organitzacions internacionals, sense retornar al proteccionisme estatista com a garant de l’ordre econòmic com proposa Fukuyama (18). En relació al fenomen de la globalització econòmica hi ha hagut tres reaccions proteccionistes: un proteccionisme negre, de to catastrofista, que es plany del suposat enfonsament de l’Estat assistencial i d’allò genuïnament «nacional». Un proteccionisme verd, que defensa l’Estat com a protector dels valors mediambientals davant les pressions del mercat. I finalment, un proteccionisme roig que, fonamentalment des de l’esquerra tardocomunista retorna al jacobinisme mancat com està de propostes reals de progrés. Des dels Països Catalans no es pot caure en la contradicció de promoure postures antiglobalitzadores i proteccionistes que legitimin l’estatisme, ja que la dinàmica de mercat afavoreix l’articulació del nostre espai socioeconòmic natural, l’eix mediterrani sobre el que s’assenta la nostra nació. Justament és contra aquesta realitat que es regira l’activitat planificadora de l’Estat. El mercat interior espanyol es basa en la centralitat imposada des de Madrid en tots els ordres, però especialment en el disseny de les infraestructures a partir de la radialitat, buscant homogeneïtzar el territori desarticulant els fluxos de comunicació que són el nervi dels mercats naturals. Serveixi d’exemple la negativa reiterada dels successius governs espanyols a considerar prioritària la dotació d’infraestructures de l’eix mediterrani i, en canvi, si que dona preferència a l’eix Madrid-València.
La globalització està alterant les formes de pensament polític i, a falta de referents més sòlids, hi ha la temptació de situar l’eix divisori entre esquerra i dreta segons hom sigui detractor o partidari de l’economia de mercat a escala global. Però, de fet, els elements de diferenciació entre una opció progressista i una de conservadora es troben menys en el mercat mateix que no pas en factors qualitatius i no mercantils de la lliure competència. Els eixos fonamentals d’una esquerra renovadora han de ser la priorització de la formació integral de les persones, la conformació d’una ètica individual i col·lectiva concordant amb els principis de llibertat i solidaritat i el retorn del treball i l’esforç personal com a valor social. És a dir, la resituació de les alternatives de canvi en les persones i els valors comunitaris més que no pas en les superestructures.
La globalització ha comportat la generalització i l’expansió de l’economia de mercat, el capitalisme no té davant cap projecte integral que pugui condicionar l’evolució de les dinàmiques econòmiques. Aquesta tasca està per fer des de noves bases polítiques i filosòfiques que avantposin als interessos del mercat el respecte als drets humans, tant els individuals com els col·lectius i els drets dels pobles a preservar la seva identitat i les condicions mediambientals sostenibles. Reaccionar contra el mercat global sobre la base d’un projecte polític que tingui com a eix el principi d’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per convertir-los en instruments en mans de l’Estat és anar a contracorrent, i contra el temps, d’una dinàmica que precisa de respostes que superin els desequilibris que el capitalisme genera.
Ulrich Beck afirma: «Haurem de trobar el coratge i la força per desempallegar-nos de la il·lusió del proteccionisme i dels falsos ‘anti’ del moviment antiglobalitzador i batre’ns per una Europa cosmopolita, que afirmi l’alteritat de l’altre» (19). Aquesta hauria de ser l’actitud a adoptar per part del republicanisme català que fins ara no ha teoritzat gaire sobre els aspectes socioeconòmics positius de la globalització, centrat com està en trobar una fórmula que aturi l’espoli econòmic estatal, però s’imposa una reflexió en aquest àmbit per superar els efectes de la deslocalització d’empreses sense recórrer al proteccionisme estatal, (en el cas que aquest estigués disposat a actuar d’aquesta manera a favor de l’economia productiva catalana).
8. El Regne d’Espanya: sistema de dominació política i conflicte nacional català
La realitat d’un Estat espanyol concebut, des de començaments de segle XVIII amb els Borbons al capdavant, per exercir el poder de dalt a baix ha estat l’obstacle on s’han estavellat les formulacions republicanes que reiteradament han insistit a replantejar el poder polític des de baix cap a dalt. Partint de la persona, del ciutadà, el republicanisme ha centrat en l’individu, la seva dignificació, educació i prosperitat, un projecte polític que té en la democràcia de base, el municipi, l’expressió del comú dels ciutadans, el seu fonament. La tradició associativa al nostre país, ja sigui a través d’entitats culturals, sindicals, cooperatives, centres pedagògics o de lleure respon a la confiança en l’autoorganització cívica sense necessitat de buscar permanentment el recer de l’Estat per satisfer qualsevol iniciativa, actitud aquesta que comporta admetre la tutela de l’Estat sobre l’activitat subvencionada.
Històricament els republicans catalans han situat per damunt del poder local el de la comunitat natural de ciutadans, denominat regió o nacionalitat segons les èpoques i els diversos projectes constitucionals, i a partir d’aquestes bases s’assenta una unitat espanyola, que sovint només conceben com a titular d’unes mínimes atribucions en mans dels organismes centrals de l’Estat. Aquest ha estat des de fa més de cent-cinquanta anys l’esquema d’ordre polític republicà pensat des dels Països Catalans per organitzar l’Estat espanyol. Ha estat una aposta tant sostinguda com no reeixida, ja que les formulacions republicanes mai no han tingut el temps suficient per ser posades en pràctica i desenvolupades des del Govern atès que, dues vegades, l’exèrcit espanyol ha acabat derrocant, amb cops d’estat, el sistema republicà. Però, a més, aquest esquema de govern de baix a dalt i conciliador de la diversitat i la unitat estatal no ha estat compartit pels republicans espanyols, que majoritàriament han estat partidaris d’implantar un model similar al jacobinisme francès. El nivell intermedi entre el ciutadà i l’Estat, la nació o regió, ha estat negat en nom del principi d’igualtat. L’altre model possible, el federalisme sorgit de la revolució americana mai ha estat en la ment dels republicans espanyols.
El fenomen de regeneració política del republicanisme català no s’ha donat amb l’esquerra republicana espanyola que no ha trobat lloc en el sistema de dominació política que s’ha imposat des de 1978 ençà. No hi ha actualment una crítica republicana espanyola respecte de les estructures estatals, les transposicions que alguns intel·lectuals i polítics socialistes fan de les idees sobre el republicanisme de Philip Pettit (20) obvien els aspectes centrals de les teories que pretenen traslladar al cas espanyol: la llibertat com a no dominació. L’actual Regne d’Espanya és un règim representatiu uninacional que es fonamenta en la dominació de les altres nacionalitats compreses dins dels seus límits territorials. Un règim basat en la dominació política no és el mateix que un dictadura, sinó un ordre establert compatible amb una democràcia limitada. Si fem cas de les teories de Max Weber (21), existeix dominació política, tot i que el parlament s’esculli a través d’un procediment electoral de caire occidental, en la mesura que la mateixa existència de l’ordre establert dins de l’àmbit de les seves fronteres està garantit de manera continuada per l’amenaça de l’aplicació de la força.
En la tradició política espanyola la continuïtat i la unitat de l’Estat està per damunt de la democràcia que és concebuda com una concessió més que com un dret. Aquesta dominació es correspon amb un sentit de la submissió que pot ser de dues menes: degut a l’habituació inconscient, és a dir, alienació, o degut a una voluntat d’obediència per part dels qui estant subjugats i neguen aquesta evidència per interès o per por. L’Estat no és neutre, és l’instrument de cohesió coactiva en tots els terrenys, des de la planificació de les infraestructures al reconeixement de les llengües no castellanes. Existeix una ideologia d’Estat que no pot ser ignorada: «és aquella que pren forma més enllà d’ordres i normes primàries, gràcies a una transformació que s’acompanya d’esquemes culturals, educatius i subjectius» (22). El poder simbòlic i comunicacional en mans de l’Estat s’ha incrementat d’una manera exorbitant en els darrers decennis imposant reiteradament el marc informatiu espanyol, ocultant i fragmentant l’àmbit català. També les formes de transmissió de la ideologia dominant s’han diversificat i modernitzat deixant l’aparell policial i repressiu en un segon pla.
El nucli del poder de l’Estat rau en la «sobirania» del poble espanyol que implica negar la del poble català i la dels altres pobles peninsulars. Aquesta essència autoritària de l’Estat espanyol neix del seu origen fruit de la conquesta militar de 1714 i s’ha mantingut inalterada malgrat els canvis de règim dels segles XIX i XX fins arribar a la transició i l’establiment de les autonomies que no comporten el reconeixement de la plurinacionalitat ni l’atorgament de drets col·lectius al poble català. Les condicions que varen ser imposades pels poders fàctics (exèrcit, Església catòlica) als redactors de la Constitució, i que aquests varen admetre introduir, no poden ser avui ignorades, ja que varen ser determinants per neutralitzar el reconeixement de les nacions històriques, la seva equiparació a les regions espanyoles, considerant-les totes com a comunitats autònomes per igual, el manteniment de les províncies i la inalterabilitat dels seus límits, (cal una llei orgànica per alterar-los segons l’article 141.1 de la Constitució) i negant la possibilitat que hi hagi un altre subjecte de decisió sobirana que no sigui la «nació espanyola».
Una transformació en profunditat de l’Estat espanyol seria la que reconegués l’existència de comunitats nacionals diferents de la castellana o l’espanyola, amb uns drets polítics de sobirania per poder codecidir, si s’escau, les fórmules de cohabitació en un Estat compost en peu d’igualtat. Com a mostra d’aquesta voluntat de respecte a la diversitat caldria declarar llengües oficials de l’Estat també el català, el gallec i el basc i modificar l’article 2 de la Constitució.
En el text constitucional es recullen, certament, els drets individuals i, en menor mesura els drets socials, però s’ignoren els drets dels pobles. Aquesta gradació en els drets, dóna com a resultat un ordenament basat en una filosofia política que prima l’individualisme, per sobre d’allò que és comunitari, que relativitza tot allò que fa referència als grups socials, la seva diversitat, el pluralisme cultural i lingüístic i culmina d’edifici amb l’igualitarisme abstracte que per a tots els ciutadans garanteix l’Estat.
A la Constitució no es recull el dret a l’autodeterminació perquè no és reconeix el subjecte col·lectiu, el poble o la nacionalitat, que hi pot tenir dret. S’hi estableix una ciutadania espanyola a la qual s’hi atribueixen drets i deures, però es nega que les persones que tenen la consciència de pertànyer a un grup amb elements d’identitat comuns, territori, llengua, història, cultura puguin reclamar el dret de ser reconeguts legalment com a nació, com s’ha vist en el procés de reforma estatutària a Catalunya. Sobre aquests fonaments es basteix una argumentació aparentment democràtica consistent en emparar l’individu i el seu dret individual a autodeterminar-se negant-li, però, d’identificar-se amb el col·lectiu nacional català, i postergar tot plantejament en favor de la llibertat i la justícia reals, és a dir, té sempre un referent col·lectiu. Amb aquest fil argumental es vicia d’arrel el sentit comunitari dels drets i s’encobreix el caràcter autoritari de la negació del dret del poble català a decidir el seu futur.
Aquesta visió de les llibertats individuals en contraposició als drets col·lectius és la columna vertebral que utilitzaven els membres del Foro Babel per defensar el dret individual dels castellanoparlants davant del dret col·lectiu a consolidar la llengua catalana. S’afirma l’individu –el castellanoparlant– per negar el poble –la nació catalana–, el subjecte col·lectiu de drets. Les situacions de fet que comporten la negació de drets acaben cedint si existeix un projecte polític que contempli de forma complementària els drets individuals, socials i nacionals. La negació d’algun d’aquests drets converteix un règim polític en una democràcia limitada, com és l’espanyola, en la qual s’encobreix l’autoritarisme institucionalitzat que nega la justícia i la igualtat real entre els pobles que l’integren sota l’aparença de la defensa dels drets individuals.
Hi ha juristes com Herrero de Miñón que defensen la bondat de la Constitució espanyola afirmant que és «estructuralment oberta» (23) i adequada per adaptar-se a canvis substancials, però la realitat desmenteix aquesta afirmació quan la prioritat política de tots els governs espanyols i els partits que els han sustentat, ha estat el manteniment inalterable de la Constitució, convertida en un dogma, essent la seva apel·lació una raó d’Estat per damunt de la voluntat dels ciutadans. El sistema d’il·legalització de partits aprovat per llei orgànica l’estiu del 2002 és un instrument exorbitant, únic a Europa, redactat en uns termes tan genèrics que permeten una aplicació arbitrària segons la conjuntura política als ulls del govern central de torn (24). És allò que López Bofill denomina “la democràcia cuirassada” (25), que s’inscriu en una lògica autoritària compartida, en diferents graus, tant pel PSOE com pel PP, com han demostrat reiteradament fins ara il·legalitzant Batasuna i les agrupacions d’electors que han intentat cobrir la seva absència.
El problema de fons que explica l’immobilisme institucionalitzat del règim actual és la seva incapacitat per identificar i articular una comunitat nacional espanyola al marge de la basca, catalana i gallega, que pugui relacionar-se en peu d’igualtat amb aquestes com ho fan el Regne Unit, Anglaterra amb Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. No hi ha actualment teòrics ni polítics castellans que pensin en termes de refundació sinó només en l’assimilació del conjunt al patró espanyol. L’Espanya plural no va tampoc en aquesta direcció, no planteja passos cap a la plurinacionalitat, ja es va veure en l’oposició al reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei: només és una fórmula de recomposició del model autonòmic sense reconeixement efectiu –és simplement nominal– de les comunitats nacionals basca, gallega i catalana.
Davant d’aquesta problemàtica com es pot reaccionar a partir de les bases del pensament republicà clàssic que són la igualtat de drets entre tots els ciutadans, l’autogovern del poble i la llibertat entesa com a no dominació?. Dissortadament, la consistència dels discursos de construcció de poder, és a dir, d’estatalitat que es fan dels Països Catalans és molt precària. Hi ha una gran dificultat per concebre la comunitat nacional catalana com una potencialitat diferent de l’espanyola, amb uns interessos propis i contraposats als que sustenten el manteniment de la unitat de l’Estat espanyol. Si el republicanisme català realment aspira a tenir un espai ideològic propi, distint al liberalisme i al socialisme, cal que faci un esforç d’actualització per delimitar-lo i donar-li contingut renovat a partir de les bases que la tradició republicana del país ofereix. El republicanisme català podria trobar les fonts d’inspiració per la seva reformulació ideològica en els sistemes polítics anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives) A l’inrevés que en el sistema francès on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació. Els models de partits republicans de referència jacobina no serveixen les necessitats del republicanisme català. Un republicanisme basat en els drets de les persones i dels pobles i contraposat a l’integrisme d’estat pot ser un referent teòric prou sòlid com per diferenciar-se tant dels partits liberals com dels socialistes.
Una línia divisòria separa els partits d’ordre i el partit de la llibertat que hauria de ser el republicanisme. Els partits que contraposen el dret a la democràcia i l’ordre a la justícia entre els pobles són els que acudeixen a motius formals per justificar els fets consumats per la història, per les armes, que al·ludeixen a la raó d’Estat com a argument al qual recórrer quan no n’hi ha d’altre per denegar una aspiració justa, són els partidaris de la nació espanyola, de la sobirania única, de l’exercici del poder des de dalt cap a baix.
L’esquerra republicana contemporània, en el sentit ampli del terme, ha de fer bandera de la llibertat, pot oferir una manera diferent de concebre l’acció política, una opció que prioritzi la justícia per damunt de l’ordre immutable, una opció a favor de la llibertat de la persona, dels seus drets socials i nacionals, que aposti pel poder des de baix cap a dalt, sense dogmes ni sectarismes. L’estatisme és avui un prejudici que encara caracteritza la majoria d’intel·lectuals i polítics d’esquerres, ha esdevingut un dogma que impedeix la seva renovació ideològica, ja que són incapaços d’imaginar canvis polítics i culturals sorgits de la societat, de la comunitat organitzada, al marge de l’Estat. L’esperit de llibertat permet despertar les potencialitats creatives, personals i col·lectives, que s’oculten i reprimeixen per l’acció permanent de l’ordre establert i l’autocensura que es deriva de l’estat de dominació que pateix el poble català.
NOTES
Yann Brekilien, Histoire de la Bretagne, Paris, Editions France-Empire, 1993.
Antonine-Marie Graziani, Pascal Paoli, père de la patrie corse, Paris, Editorial Tallandier, 2002.
Àngel Duarte, Història del republicanisme a Catalunya, Lleida, Eumo-Pagès Editors, 2004, pàgina 38.
Bernat Joan, Per un catalanisme liberal progressista, Barcelona, La Busca, 2006.
IDEES, revista del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, núm. 19, 2003.
Lluís Sala-Molins fa una aguda crítica d’aquest filòsof espanyolista en «Una monada de separatisme», El País, 8 de febrer de 1987.
Josep Maria Terricabras, Fèlix Martí i Miquel Esquirol, L’autodeterminació de Catalunya i l’esperança d’Europa, Barcelona, Els llibres de l’Índex, 1992.
Àngel Duarte, obra citada, pàgina 27.
Juli Just, «El valencianisme de Blasco Ibáñez», L’Emigrant, publicació d’ERC a Xile, núm. 19, juny de 1946.
Josep Ferrater Mora, Les formes de vida catalanes i altres assaigs, Barcelona, Edicions 62, 1981, pàgina 44.
Joan Raventós al Diari de la Universitat Catalana d’Estiu de 20 d’agost de 1998.
Entrevista a Alain Finkielkraut, El Temps, 12 de juliol de 1993.
Salvador Cardús, «Impostures espanyolistes», Avui, 1 de juliol de 2005.
Josep Ferrater Mora, obra citada, pàgina 42.
Josep Ferrater Mora, obra citada, pàgina 30.
Samuel Huntington, El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial, Barcelona, Editorial Paidos, 1997.
Amnon Rubinstein, Alexander Yakobson, Israel et les nations. L’Etat nation juif et les droits de l’homme, PUF, Paris, 2006.
Francis Fukuyama, La construcción del Estado. Hacia un nuevo orden mundial en el siglo XXI, Barcelona, Ediciones B, 2004.
Ulrich Beck, «Il movimento che vuole la buona globalizzazzione», a La Repubblica, 8 de novembre del2002.
Philip Pettit, El republicanismo, Barcelona, Editorial Paidos, 1999.
Max Weber, Economia y sociedad, Mexico, Fondo de Cultura Economica, 1993.
Oscar Jané, «França i Catalunya al segle XVII», Barcelona, Publicacions de la UAB, 2003, Manuscrits núm. 21, pàgina 221.
Miguel Herrero de Miñon i Ernest Lluch, Derechos históricos y constitucionalismo útil, Barcelona, Editorial Crítica, 2001.
Jaume Renyer Alimbau, vot particular al dictamen 229, de 16 de juliol de 2002, del Consell Consultiu d ela Generalitat.
Hèctor López Bofill, Democràcia cuirassada. Dogmàtica imparable, Barcelona, L’esfera dels llibres, 2005.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!