Avui s’escau el dotzè aniversari de la massacre perpetrada per terroristes gihadistes a Madrid, un dia de dol i un moment adequat per analitzar l’evolució del totalitarisme islamista al Regne d’Espanya i als Països Catalans. Un bon punt de partida n’és l’article “Yihadistas en España desde el 11-M“, publicat per Fernando Reinares i Carola García-Calvo al diari madrileny El País en la seva edició d’avui.
Els fets parlen per si sols: un bon nombre dels gihadistes detinguts o partits les guerres de Llevant tenen ciutadania espanyola, (conversos o d’origen immigrant), fets que demostren la penetració creixent d’aqueix totalitarisme teocràtic al si de la societat, espanyola i, sobretot catalana. Aqueix fenomen és comú a Europa occidental: el Califat Islàmic és un miratge (auto)destructiu per molts joves que menyspreen la seva realitat al si de les societats obertes europees.
El totalitarisme islamista que amenaça el món lliure arrenca de la reacció acomplexada de les elits musulmanes en contacte amb el colonialisme europeu a començaments del segle XX a Egipte i al Pròxim Orient i es globalitza a partir del triomf de la revolució dels aiatol·làs iranians i el sorgiment del gihadisme sunnita arran de les guerres d’Afganistan i Irak. Hores d’ara és la forma més bàrbara de rebuig a la modernitat emprant les teconologies generades per aqueixa mateixa civilització per fer retrocedir la humanitat a una quimèrica forma de vida ancestral prèvia a l’era del capitalisme.
Aqueix projecte involucionista no té, ara per ara, resposta política i cultural capaç de desarticular-lo malgrat que militarment hom pugui vèncer les organitzacions gihadistes (abans Al Qaeda, ara el Califat islàmic) i les societats obertes, europees especialment, estan abocades a viure una guerra multidimensional al seu propi territori, com ja ha començat a comprovar-se a França en els darrers anys.
Ans al contrari, proliferen a Occident les teories de la conspiració que cerquen una explicació auto-inculpatòria de les causes dels atemptats gihadistes i les actituds que banalitzen l’islamisme col·laborant a la seva acceptació aparellant-la a la renúncia a la defensa dels valors democràtics. Un fenomen molt evident a França com a explicat detalladament en un article recent al The Times of Israel la periodista Sophie Bélaïch. Com ha advertit Pierre-André Taguieff, les campanyes preventives contra la islamofòbia menades pels col·lectius anticapitalistes només acaben donant com a resultat la paralització de les respostes democràtiques a aqueix totalitarisme.
A Catalunya, de moment l’absència d’atacs gihadistes permet l’autoengany de viure en un oasi a recer de maltempsades, però la realitat és que el nostre país és territori de trànsit i base de rereguarda de les infraestructures islamistes transnacionals, comptant-s’hi un bon nombre de còmplices aparentment passius. Jofre Montoto, entre altres estudiosos d’aqueixa problemàtica, ja ho adverteix des de fa temps sense que políticament s’adoptin les mesures que calen per neutralitzar i combatre aqueixa amenaça concreta i immediata a la llibertat.
Post Scriptum, 17 d ejuliol del 2016.
Reprodueixo l’encertat article de Xavier Torrens, professor de ciència política a la UB, titulat “Les arrels reals del gihadisme“, publicat ahir al diari El Punt Avui que clarifica els malentesos sobre les causes del totalitarisme islamista:
Sorpresos per l’atemptat sagnant i mortífer a Niça, ens preguntem quines són les causes primordials del terrorisme gihadista. Primer cal foragitar els errors comuns.
Primer error habitual: creure’s que la pobresa és la causa del gihadisme. Si fos la pobresa, els pobres de l’Índia i els africans negres posarien bombes per tot el planeta. Bin Laden era multimilionari. Segon error: són ignorants. Doncs els gihadistes dels atemptats de Nova York eren universitaris de classe mitjana. Tercer error: són tarats o bojos. A més de ser insultant per a les persones amb malalties mentals, els gihadistes són gent corrent, però radicalitzada. Quart error: el passat colonial. Si fos així, els amazics i els beduïns omplirien de bombes el món àrab; i els pobles indígenes, Espanya. Cinquè error: les ocupacions. Aleshores, els tibetans posarien bombes en els bars, restaurants i basars xinesos d’arreu. Sisè error: l’opressió. Llavors els sud-africans negres s’haurien venjat amb ira dels blancs bòers. Setè error: les guerres. Doncs com és que els japonesos no van fer terrorisme després de les dues bombes atòmiques? En canvi, abans sí que eren kamikazes. Per què el canvi sobtat? Perquè durant la Segona Guerra Mundial se’ls inculcà una ideologia radical i després en democràcia es deslegitimà el fanatisme. Aquí rau la clau ideologicopolítica per entendre el gihadisme.
Siguem seriosos en l’anàlisi i, encara que ens costi, admetem que una frase com “la culpa del terrorisme gihadista és d’Occident per les guerres i el colonialisme” és tan falsa com dir “la culpa de la violència masclista és de la dona, que no m’ha rentat la roba o no em té fet el sopar”. Igual com no se’ns acudiria culpabilitzar una dona del masclisme, la misogínia i el patriarcat, és igual de greu i equivocat que culpem Europa o els Estats Units de les massacres fetes pels islamistes gihadistes.
Ara anem a cercar les arrels reals de l’islamisme gihadista. Si bé no hi ha cap perfil nítid, les tres variables principals del retrat robot del gihadista són: la psicològica (frustració o identitat sacsejada en una determinada franja d’edat), la sociològica (socialització que duu a la radicalització) i la politològica (adscripció tènue o forta vers la ideologia gihadista).
Ens trobem amb individus de la franja d’edat que oscil·la entre els quinze i els trenta anys, és a dir, entre el començament de l’adolescència i el seu final allargat a la postadolescència. El terrorista de Niça Mohamed Lahouaiej-Bouhlel tenia trenta-un anys. Dintre d’aquest ventall d’anys, l’individu potencial gihadista pateix una frustració que altra gent resoldríem sols, amb les amistats, els familiars o els psicòlegs, però aquests individus fan el pas envers una altra mena de socialització. Aquí ens endinsem en el procés de radicalització.
Des que l’hegemonia es troba en mans d’Estat Islàmic (EI), el procés de radicalització també pot produir-se tot sol a casa seva però, això sí, connectat a les xarxes socials, siguin YouTube, Facebook, webs, Twitter, Telegram, WhatsApp i altres fonts d’internet. Per tant, tot i que l’acció terrorista la pugui fer individualment no vol dir que no hagi tingut prèviament una socialització en comú virtualment amb les fonts d’informació gihadistes. No es requereix la relació presencial, sinó només la interrelació virtual, en línia. I a aquesta connexió, com ha passat en el cas del terrorista a Niça, ni tan sols li cal l’empara organitzativa ni logística d’Estat Islàmic. N’hi ha prou sentint-se sota l’aixopluc de la seva ideologia fanàtica. És suficient copsant que es té la legitimació política de l’islamisme gihadista.
Arribem a la clau de volta: l’islamisme gihadista és la gran ideologia totalitària del segle XXI, com al segle passat ho foren el nazisme alemany i l’estalinisme rus. L’individu se socialitza en una ideologia política extremista que fa una interpretació radical de l’islam que és sexista, homòfoba, racista, judeòfoba, antiamericana i antioccidental.
L’islamisme gihadista construeix una narrativa simple però seductora de bons i dolents en què els dolents són els jueus (Israel inclòs), els nord-americans i els occidentals. És una lògica certament infantil però altament eficaç per captar, com si fos una secta destructiva, el cervell del potencial terrorista gihadista.
És cert que les principals víctimes mortals del gihadisme són persones musulmanes. Però això té una altra raó. Pels gihadistes, la resta de musulmans són efectes col·laterals en la lluita pel califat. El raonament que fan ve a ser: si el mateix terrorista pagarà amb la seva vida, llavors per què carai li hauria de preocupar la vida d’altres musulmans? O bé titlla altres musulmans d’heretges, traïdors, que els cal pagar-ho amb la seva vida. Però els prejudicis no els té contra el món islàmic, que vol configurar a la seva mida.
És l’odi antijueu, antiamericà i antioccidental la clau per entendre l’extremisme del gihadisme. Són aquests tres prejudicis els que causen el fanatisme. Per tant, cal fer entrar en l’agenda pública les polítiques públiques per a l’eradicació dels esmentats prejudicis. És clar, juntament amb els prejudicis de la majoria social, que són l’antigitanisme, la islamofòbia i l’antisemitisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!