L’editorial de Vicent Partal ahir a Vilaweb duia un títol certament premonitori “La confrontació que ens imposaran” que s’ha vist confirmat amb les detencions d’avui contra els CDR, les quals cal interpretar com un grau més de l’escalada repressiva que el poder espanyol empra contra l’independentisme català: a partir d’ara els detinguts seran acusats de terrorisme. Els precedents de fa un any foren Tamara Carrasco i Adrià Carrasco, avui el PSOE lidera i porta la iniciativa de la confrontació perquè vol capitalitzar la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés presentant-la com la victòria definitiva contra Catalunya.
El poder judicial farà la pre-campanya a favor del PSOE publicant la sentència contra els dirigents catalans abans de les eleccions espanyoles del 10 de novembre vinent i, tot i aqueixa evident complicitat, encara els partits independentistes especulen amb una eventual llei d’amnistia quan Pedro Sánchez ha demostrat que només cerca la claudicació total de l’independentisme. Els processats, llevat d’algunes honroses excepcions (Cuixart, Turull, Rull, Sánchez) no han fet una defensa política durant el judici per invertir les posicions d’acusat i acusador. Alguns, com Junqueras hi han renunciat expressament apel·lant a un diàleg amb el PSOE que la història i els fets presents desmenteixen. Hi haurà sentència condemnatòria exemplaritzant i, dissortadament, persistirà la manca d’estratègia unitària per respondre-hi per part de l’independentisme polític, tot i que hi haurà mobilització ciutadana.
Malgrat ERC i el retro-autonomistes reunits abans d’ahir a Poblet, una part de l’independentisme no claudicarà, i malgrat la previsible victòria del PSOE al 10-N no hi haurà restabliment de l’ordre autonòmic a Catalunya, tampoc després d’inhabilitar el president Torra i forçar noves eleccions autonòmiques. El conflicte persistirà, certament però, en unes condicions adverses per a la causa independentista durant molt de temps atesa la manca de capacitat de resposta com a poble a l’establiment d’un 155 CE permanent a Catalunya.
El desencís perceptible entre els manifestants de la Diada es notarà en forma d’abstenció a les urnes (com alguns col·lectius -cas d’Endavant- ja propugnen). ERC persisteix en el sectarisme estèril que imposa Oriol Junqueras malgrat l’evident fracàs de les seves ofertes als Comuns i al PSOE per pactar la desconstrucció del procés independentista que propugnen des de l’endemà mateix del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017. El desori del bloc PDECat/Junts per Catalunya/Crida Nacional per la República no té projecte i només pot encomanar-se al lideratge de Carles Puigdemont per sortir del mas pas on es troben.
Comparteixo l’editorial de Joan Puig aqueix vespre a La República.cat, “Un front unitari el 10N per a derrotar el joc brut d’Espanya”:
“Ho vam escriure abans que Albano Dante Fachin ho digués aquest cap de setmana al FAQS: és evident que la situació de repressió de l’Estat contra els independentistes converteix les eleccions espanyoles del 10N en uns altres comicis excepcionals… I, un front unitari garantiria un amplia victòria a Catalunya.
Una candidatura unitària en el context actual superaria àmpliament la de ‘Junts pel Sí’, desestabilitzaria els partits del 155 i podria -fins i tot- sobrepassar els 25 diputats que va guanyar el PSC amb Carme Chacón al capdavant. Un front unitari garantiria el 75% dels senadors en joc i seria una resposta il·luminadora a la sentència.
Però, què més hauria de garantir? Anar a Madrid a exigir la llibertat dels presos polítics i els exiliats en forma d’absolució, amnistia o obertura de presons i deixar clar que només negociarem amb el govern espanyol si es garanteix un referèndum d’autodeterminació. Els diputats i senadors d’aquest front unitari utilitzarien el Congrés i el Senat només per a aconseguir els objectius pactats, sense negociar res en clau ‘cafè per a tots’. Així superaríem el marc autonòmic, actuant de lobbys per a atiar el conflicte polític català a Madrid, davant les ambaixades i els corresponsals estrangers. Davant el món.
I, si algun partit independentista és contrari a alguna d’aquestes propostes, cal preguntar-se… Quin serà el motiu de negar aquest front unitari? Voler guanyar l’hegemonia a l’autonomia? La gent es mereix una resposta afirmativa, un front unitari per aconseguir derrotar un estat repressor com l’espanyol que és capaç de silenciar les implicacions d’un confident del CNI als atemptats de Barcelona i Cambrils però que pot desplaçar 500 agents de la Guàrdia Civil (vinguts de Madrid amb el vistiplau de la caverna mediàtica espanyola i catalana) per a detenir membres dels CDR.
Qui no vulgui aquest front unitari que ho expliqui clarament i, sobretot, que ho faci durant la propera campanya electoral. La ciutadania pateix cada dia que passem dins aquest estat repressor.”
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2019.
La candidatura unitària no ha estat possible, dissortadament, i aqueix cop també hi ha contribuït la CUP presentant-s’hi en solitari. La proposta més encertada ha estat la de Som Alternativa que en veure el rebuig dels partits parlamentaris ha decidit no repetir l’experiència del Front Republicà. Però, el gest de Roger Español, un dels símbols de la repressió espanyola del Primer d’Octubre i candidat a les darreres eleccions pel Front Republicà, de ser el candidat al Senado per Junts per Catalunya a Barcelona és molt significatiu. D’una banda perquè demostra la voluntat integradora de Junts per Catalunya i d’altra banda, la capacitat d’iniciativa estratègica d’Albano Dante-Fachin que publica avui un contundent article al Món titulat: “La ¨pagueta¨, Roger Español i el Tsunami”.
Post Scriptum, 19 d’octubre del 2019.
La sentència del Tribunal Supremo contra els membres del Govern i els dirigents de l’ANC i Òmnium ha despertat una resposta popular de rebuig que supera les limitacions de l’independentisme institucional emmudit i submís a la prohibició del Tribunal Constitucional de parlar mai més d’autodeterminació. L’èxit massiu de les Marxes de la Llibertat i la vaga general d’ahir són mostres de la represa social de l’independentisme que no troben correspondència política des de les institucions catalanes. Ans al contrari, ERC i Junts per Catalunya han interioritzat el 155 CE i actuen com a instruments del govern espanyol.
Prova d’això és que al Parlament de Catalunya el president Roger Torrent -reiterant la seva actitud mesella iniciada el 30 de gener de l’any passat- s’ha negat a incloure a l’ordre del dia cap proposta de resolució. O encara més frapant, la iniciativa personal del president Torra d’anunciar el seu propòsit que l’any vinent hom culmini l’autodeterminació exercida el Primer d’Octubre no té consens ni al si del seu propi Govern.
Davant la magnitud de les mobilitzacions per la independència, els partits que haurien de liderar-la callen sense proposar cap pas efectiu i redueixen a un problema d’ordre públic provocat per agents externs la violència d’aqueixos dies, evitant responsabilitzat l’Estat de la repressió permanent que exerceix a tots nivells per evitar la llibertat de Catalunya. En aqueixes condicions les eleccions del 10-N són un repte per a l’independentisme, que les hauria de guanyar per fer avançar la protesta popular, però actuant a remolc del govern espanyol qui votarà i per fer què a Junts per Catalunya i ERC ?
Post Scriptum, 7 de novembre del 2019.
A cinc dies vista de les eleccions espanyoles les enquestes coincideixen a preveure un triomf independentista que cal interpretar com una mostra de rebuig a la política repressiva de l’Estat més que a una puixança particular dels partits independentistes. Comparteixo plenament l’anàlisi pre-electoral que ahir va fer públic Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria. Hom és conscient de la importància del resultat independentista per damunt de l’espanyolisme, per això no hi ha justificació per l’abstenció o el vot en blanc per molt certes que siguin les contradiccions i les mancances dels candidats republicans. Allò substancial és el còmput global no la correlació de forces puntual.
La CUP que capitalitzarà només parcialment la indignació per la repressió posterior a la sentència del Tribunal Supremo, ERC es mantindrà, i Junts per Catalunya pagarà en solitari (però no gaire) l’error de mantenir la política col·laboracionista del conseller Buch. El PSC restarà com a principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya, però amb un desgast electoral notable arran de la seva implicació activa en la política repressiva del govern de l’estat i la connivència amb la resta de partits de l’integrisme espanyol. La baixa mobilització de l’espanyolisme al carrer i a les urnes és un efecte del conflicte en què s’han embarcat sense cap proposta política constructiva per a Catalunya que no sigui l’augment de la repressió.
Post Scriptum, 10 de novembre del 2019.
El resultat electoral és una victòria relativa de l’independentisme (que reequilibra la distribució interna entre els tres partits amb representació parlamentària), la segona posició és pel progressisme no independentista i el tercer bloc és per l’espanyolisme anticatalà. Les eleccions no han estat la victòria sobre l’independentisme que el poder espanyol cercava. Els canvis electorals van per darrera de la conflictivitat nacional que polaritzarà la vida social en un context de crisi institucional i econòmica en els anys a venir, sobretot si es confirma la probabilitat d’une entesa PSOE-PP que aplicarà encara més una política repressiva contra Catalunya.
Els sectors populars que han votat contra la catalanitat des del ressentiment per una situació que considern injusta no canviaran de vot a la curta però l’èxit de Vox pot ser tan efímer com el de Ciudadanos. L’aproximació d’un apoderat de Vox a Rufián és impensable envers Torra però il·lustra una intersecció d’espais polítics que només es pot decantar a la llarga a favor d’ERC i, per tant, de Catalunya. Confrontar aqueixos sectors espanyolistes amb la realitat que “Espanya ens roba”, a tots, votem el que votem és un treball que cal fer sense treva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!