Des de la Plana

Avui, que és el segon aniversari del 9N, del nostre 9N, tothom diu que està espantat. I sorprès. I és que Donald Trump ha guanyat les eleccions presidencials als EUA i serà el proper president d’aquell país. És evident que és un personatge, com a mínim, pintoresc. I amb tan poques llums com per, a una entrevista amb alts comandaments militars poc abans de les eleccions (es veu que aquestes trobades es fan per tal que tots dos candidats tinguen un cert coneixement sobre les forces armades del seu país) es va haver de fer repetir un parell de vegades l’explicació segons la qual no es poden llençar míssils nuclears enlloc. Probablement, no haurà entès encara que no es pot sobreviure a una guerra nuclear, encara que sigues el qui més diners tens.

Però el cas és que l’home ha guanyat i es veu que ho ha fet en contra de totes, de quasi totes, les previsions. En especial, dels mitjans de comunicació: televisions, diaris, comunicadors de tota mena, etc.

Però el cas és que es veia vindre. Els mitjans de comunicació, aquells que ara volien vendre Hillary Clinton com la menys dolenta dels candidats, van contribuir a que ho fos. Fa uns mesos, en col·laboració amb el propi aparell del partit demòcrata, van afavorir a la senyora Clinton en detriment de Bernie Sanders, que era, ja es veia aleshores, millor candidat.

I aquestos mateixos mitjans, són els qui no diuen res quan les grans multinacionals, manipulades al capdamunt per molt poques persones, van despullant cada vegada més persones per tal d’enriquir a una minoria més i més minoritària. I quan aquestes multinacionals, per tal que els seus dirigents i els seus accionistes guanyen més i més diners, traslladen les fàbriques al tercer món, o al quart, o al cinquè, callen. I cap d’ells ha defensat als treballadors d’aquell primer món que s’han quedat a l’atur. Els han explicat que calia produir més barat per tot allò de la competència, el lliure mercat i la resta de bajanades habituals. Així, els treballadors de la indústria de l’automòbil de Detroit, per exemple, s’han trobat aturats a una ciutat esgarrifosament empobrida. Han passat, en pocs anys, de ser classe mitjana, a ser deixalles del sistema. És el mateix que passa amb la indústria tèxtil. Que allò que ens venen ací ho fabriquen xiquets esclavitzats a qualsevol país asiàtic, o a Turquia o ves a saber on. Els mateixos que, de tant en tant, veiem dormint al mateix lloc on treballen, per un salari que ni tan sols els permet menjar prou.

I no. Els mitjans de comunicació no en parlen massa, d’aquestes coses. Prefereixen donar llistats d’aquells que són els més rics. Entenent per a més rics els qui més diners tenen. No els més intel·ligents, o els qui saber fer millor alguna cosa de profit (els millors cirurgians, els millors físics o els millors mestres). Mai o quasi mai. Els triomfadors del «sistema» són aquells que més diners aconsegueixen acumular. Independentment de com hagen aconseguit la seua fortuna i quina finalitat donen als seus recursos. Un narcotraficant serà ben mirat si contribueix a engrossir els balanços de qualsevol corporació d’aquelles que es dediquen als diners. O un traficant d’armes. O un de persones. Serà respectat perquè «és molt ric».

Evidentment, aquest comportament va deixant cada vegada més i més persones i col·lectius marginats. Abandonats. Empobrits. I cada vegada més i més desesperats.

Aleshores, apareix algú que els parla, a totes aquestes persones, dels seus problemes. No de les previsions sobre els preus del bons a deu anys japonesos d’ací a sis mesos. Ni del mercat de futurs de Chicago. O de si el banquer Tal, o el xeic Qual han estat de vacances a un lloc paradisíac.

No. Els explica que estan a l’atur. I que les seues esperances de cobrar una jubilació digna després d’haver treballat tota una vida dependrà d’un pla de pensions que organitza un banc que ja ha perdut tots els diners de les pensions dels qui n’havien confiat fins ara. I també els busca un enemic fàcil d’entendre. Els qui tenen la culpa de què estigueu com esteu, són aquells que es deixen esclavitzar més que vosaltres. Els immigrants. O els habitants del tercer món. O els musulmans. O qualsevol col·lectiu que no tinga massa possibilitats de defensar-se.

I la gent el vota. El vota perquè més enllà de la resta, aquest candidat, com a mínim, li dona una explicació de la seua pròpia situació. Allunyada de totes aquelles fantasies segons les quals el mercat de futurs té algun significat.

El problema d’ara consisteix en que el personatge, segurament és un indocumentat. Però un indocumentat amb molt poder. I els qui l’haurien de moderar són els mateixos que han creat les condicions per tal que arribe fins on ha arribat.

Per tal de resoldre el problema, probablement només n’hi ha una solució. Augmentar el nivell de formació de la gent. Però si se’ls ensenya més, aleshores no es creuen totes les mentides sobre el lliure mercat i la globalització amb les quals ens duen bombardejant des de fa anys i panys. Si augmenta el nivell de formació de la gent, els qui ara estan al capdamunt de la societat n’hauran de baixar. I no volen. És fàcil d’entendre. Tan bé com viuen ara, i els han d’acomiadar? Pot ser els eixirà més a compte pactar amb el nouvingut que, molt probablement, també serà un d’ells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!