S’acaba el mes d’agost. No ha sigut un mes fàcil. A Vila-real, va començar tot just l’endemà d’una pedregada històrica, d’aquelles que es recordaran anys. Centenars de vidres, persianes i llunes de vehicles destrossades. Però també ha sigut el més del rècord històric de temperatures (a Castellò 42ºC; al poble només 36,5); amb l’agreujant que va ser a la matinada. Un fenòmen rar, un esclafit d’aire calent que es va desplomar de sobte. I ha acabat amb unes pluges torrencials que han deixat uns quants indrets del país negats, unes quantes platges desaparegudes i uns quants habitatges, comerços, vehicles i locals completament enfonsats en una barreja d’aigua i fang. De passada, a Peníscola s’han ensorrat uns quants habitatges i hi ha hagut dos morts.
De seguida ens han aparegut tot d’alcaldes, presidents de diputacions i altres responsables a demanar que ací o allà es declare zona catastròfica, que es facen inversions per a “recuperar” platges a temps per a finalitzar amb normalitat la temporada turística i també alguna opinió d’aquelles que diuen que “això no havia passat mai”.
El que passa és que la costa valenciana està sovint molt propera a les primeres serralades. De manera que quan el vent bufa en la direcció adequada i hi ha bones condicions (l’aigua de la mar ben calenta després d’un estiu molt càlid) es formen núvols de tempesta que s’aturen davant de la primera serralada. Allà, hi ha molta precipitació en molt poca estona, si les condicions es mantenen. I les construccions de vora mar en pateixen les conseqüències. Especialment si, per aprofitar més els beneficis a curt termini, molts dels barrancs que desguassen aquesta mena d’aiguats (i que estan quasi sempre secs) es taponen per a fer més edificis. Això sense comptar que molts dels aiguamolls naturals que hi ha a la costa, també s’han assecat i pavimentat. Des del Quadre de Santiago entre el Grau de Castelló i Benicàssim fins la marjal d’Orpesa (que ara és, en bona mesura, Marina d’Or; mejor ni lo sueñe). Llavors, el desastre està garantit.
Ja ho cantava el mestre Raimon fa molts anys: “Al meu país no sap ploure; quan no plou és la sequera. Quan plou, és el desastre”.
Què voleu que vos diga? Davant d’una exhibició de força i autoritat de la mare Natura, notícies com que avui s’acaben els peatges de l’AP7 (la P és de pagament caríssim) s’acaben d’ací a pocs minuts, la renúncia de un senyor que no va arribar a estudiar res i que es diu Miquel Iceta a presidir el PSC, que el sots-president del Consell del Botànic deixa el càrrec perquè no s’avé amb una nova dirigent del seu partit, que els del PP van prometent que faran i desfaran quan tornen a manar, que els occidentals hagen eixit d’Afganistan de pressa i deixant enrere a molts col·laboradors, que el CGPJ continue fent i desfent malgrat que ja du mil dies caducat, que el govern més progressista de la història d’Espanya endarrerisca la promesa d’eliminació del delicte de sedició (un delicte del segle XVI que només està a Espanya), em semblen en comparació poca cosa.
Quasi com aquell vodevil entre el propietari del València CF i les autoritats locals per veure si s’acaba un camp de futbol que du molts anys aturat. I que, tal i com van les coses, ara que la lliga espanyola de futbol s’ha venut a un grup inversor, ja serà innecessari.
Pitjor senta l’empat en el minut noranta-cinc de l’Atlético de Madrid davant d’un Vila-real que fins a aquell moment, guanyava a Madrid.
Demà encetem setembre. Esperem que ens done algunes alegries; tot i que comença amb el retorn a la feina. Que també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!