Des de la Plana

Tothom sap que els valencians cultivem les millors taronges del món. Tots ho saben i pocs les tasten. Els llauradors valencians fa molts anys que treballen molt durament per aconseguir un producte de qualitat, però ho tenen tot en contra.

En primer lloc, són propietaris d’explotacions molt menudes i, en molts casos gens mecanitzades. I mai s’han unit entre ells per tal de defensar els interessos comuns.

En segon lloc, estan els auto-anomenats «comerciants». Aquests, són els intermediaris entre els llauradors i les empreses de distribució. També són empreses menudes, en general, però avesades a obtindre beneficis passe el que passe. I que, en molts casos, ja estan dutes per terceres, quartes generacions d’una família. Sempre han primat altres variables per damunt de la qualitat. De manera que si han pogut ser els primers en fer arribar taronges als mercats, ho han fet a despit que aquestes taronges foren o no millors per a menjar. Per això tenim tantes varietats «primerenques» que «venen dues setmanes abans». Tant els fa que aquella gent que compra les primeres taronges que veu (i les paga cares) si no se les pot menjar no en compre més en tota la temporada.

Una altra pràctica que han seguit històricament és que, quan tenen taronja comprada i pagada de bestreta i hi ha algun problema – el clàssic és una gelada- l’envien igual als mercats. Quan passa això, és el desastre de la temporada, perquè la fruita es podreix i el mercat s’enfonsa de seguida. I, finalment, n’hi ha una tercera pràctica que consisteix en enllustrar i encerar la pell per tal que tinga més bon aspecte. El té, el primer dia el té, el millor aspecte. Però en impermeabilitzar la pell, de seguida comença un procés de floridura que dóna a les taronges un regust força desagradable.

Sembla que, per no saber, ni tan sols saben quan es consumeixen les taronges. Per exemple, els «comerciants» sempre insisteixen el la campanya de Nadal. I és curiós, perquè a l’Europa Central hi ha el costum de sopar taronges i cacauets la nit de sant Nicolau (el 6 de desembre). Per al Nadal, el consum ja va de baixada.

Probablement, per això prosperen les empreses molt menudes, familiars. Que venen directament les taronges als consumidors a través d’internet. Tan sols es tracta de prescindir d’un intermediari avar i ineficient.

Però d’uns anys ençà, els valencians ens trobem amb un problema nou. La competència en la producció. Al principi, era Andalusia. Allà s’hi van instal·lar grans finques on es produïen enormes quantitats de taronja que enfonsaven els preus de la taronja valenciana. En realitat, els propietaris d’aquelles finques eren empresaris valencians, sols o associats amb altres empresaris andalusos. I el que pretenien era poder abastir les grans cadenes de distribució europea, que tenien una demanda molt major de la que podien satisfer només amb les seues empreses de manipulació menudes. En bona mesura, aquells “comerciants” estan essent laminats per unes cadenes de distribució molt més grosses que la producció total de cadascun d’ells.

Més endavant, el problema es va estendre al Marroc, al Perú o a Sud-Àfrica. En aquesta ocasió, del que es tractava era, a més a més de disposar de treballadors amb sous més baixos, de tindre també abastits els grans centres comercials al llarg de tot l’any.

Però amb això, a més a més de la resta, ens varem trobar amb un problema afegit. En aquest pelegrinatge de taronges per tot el món, els controls fitosanitaris tampoc eren massa severs. És evident que qualsevol mena de control té l’efecte d’encarir el producte. I així, varem començar a importar malalties noves que no es coneixien al nostre País. La darrera, sembla que és la «taca negra», però ni de bon tros és la primera.

I, finalment, ens trobem amb un problema secular. Gran part dels consumidors de taronges són europeus. I dins de la Unió Europea, cada vegada que cal negociar qualsevol acord, a Espanya quasi sempre li toca el paper de cedir – no té més remei que cedir en moltes coses- però sempre comença per allò que ens afecta a nosaltres i poc o gens als grans latifundistes que viuen de l’ajut comunitari. De manera que ara s’ha ampliat el plaç de temps i la quantitat total de taronges que s’importaran des de Sud-Àfrica. Segurament, amb això enfonsaran més encara el camp valencià. Però no només. Els importadors, veient la situació de les infraestructures de transport de la Península Ibèrica, ja no es molesten en dissimular fent passar les taronges per ací. Els resulta car i lent. I, directament, les desembarquen a Rotterdam o a Hamburg.

Fins ara, els llauradors valencians callen i acoten el cap. Pot ser l’any que ve. Massa anys, les taronges són «de l’any que ve». Un any ha gelat, l’altre ha fet vent, l’altre són massa menudes i el mercat les vol grosses. L’altre, el mercat està fart perquè l’han enviada massa prompte, l’altre… L’any que ve veurem.

Mentre, un producte excel·lent, com la taronja cultivada gairebé de manera artesanal al País Valencià, va llanguint sense remei.

Una solució seria que el producte de qualitat tingués un canal de comercialització diferent d’aquell que només pretén preus baixos i màxims beneficis per al distribuidor. Però em sembla que aquesta possibilitat, mentre formem part d’un país que encara ens manté aïllats per tren de la resta d’Europa voreja la ciència ficció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!