Des de la Plana

Josep Usó

14 d'abril de 2017
0 comentaris

Catorze d’abril.

Avui és catorze d’abril. Tal dia com avui del 1931, d’això ja en fa vuitanta-sis anys, es va proclamar la Segona República Espanyola. Vuit anys més tard, ja feia dues setmanes que el general Franco havia emès aquell ban que anunciava que, “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han conseguido las fuerzas nacionales sus útimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Com tota la resta, era mentida. L’exèrcit “Roig” era l’exèrcit de la República. El legal. Las “fuerzas nacionales” no eren res sense l’ajut massiu del Tercer Reich nazi o de la Italia feixista de Mussolini. I la guerra no havia acabat. El que va començar fou una repressió tan brutal, llarga i fosca que encara avui, l’Estat Espanyol té el trist privilegi de ser el segon classificat, darrere de Cambodja, en morts soterrats en fosses comunes. Més de cent mil, que no és poca cosa.

Oficialment, la dictadura d’aquell general baixet, amb veu atiplada i cor de bronze, va acabar amb la seua mort, després d’una distanàsia d’estat que li va allargar l’agonia fins el vint de novembre, per tal de coincidir amb la mort de José Antonio Primo de Rivera (el Ausente), que fou el fundador de la Falange. Pel camí, més enllà de la por, les morts, el retràs cultural i científic, l’exili de tanta i tanta gent valuosa, només una dada. Des de la “victoria” de l’any 1939 fins el 1956 hi van haver cartilles de racionament. I en la dècada dels seixanta, encara es repartia llet a les escoles (pagada pels americans) perquè molts xiquets no en bevien mai.

De la mort del dictador, aquest novembre farà 42 anys. Però encara no s’ha pogut obrir més que una mínima part d’aquelles fosses comunes per tal que milers de famílies puguen començar a tancar el seu dol. Només a tall d’exemple, sembla ser que al cementiri general de València, encara està la major fossa comuna de tota Europa. Ni tampoc s’ha pogut jutjar cap responsable d’aquella dictadura. Fins i tot hi ha personatges, com l’antic ministre de l’interior Rodolfo Martín Villa (que abans havia segut governador civil i “Jefe provincial del Movimiento”) que són reclamats per la justícia argentina però no són extradits pel Reino de España.

El Règim franquista es va recolzar, per a imposar-se, en la jerarquia catòlica. I, per tant, Espanya era un país confessional, on calia que els mestres anaren a missa els diumenges i que el capellà els vera allà, on Franco entrava sota pal·li a les esglésies i on la Verge del Pilar era “Capitana General” . I per tant estava subordinada al propi Franco que era “Generalísimo” (el top absolut del rang militar sense cap mena de discussió). Mai ningú de l’Esglèsia Catòlica va protestar per aquesta subordinació, que jo sàpiga.

Però tornem al present, que ja va sent hora. Després d’haver passat una sisena part del segle XXI, resulta que es recomana, es veu que des del ministeri de defensa, que les banderes de les casernes onegen a mitja alçada, perquè així es manifesta el dol per la mort de Crist. Al mateix temps, es prohibeix que als ajuntaments, tal dia com avui, onege la bandera republicana. El problema rau en que aquella constitució que tant invoquen quan els convé, diu que Espanya ja no és un país confessional. De fet, a missa no hi va gairebé ningú des que no és obligatori. Però la ministra de defensa no té cap mena de vergonya d’eixir a les processons de la Setmana Santa fent de ministra. En qualsevol cas, la única manera que han trobat per a conservar l’assistència a les professons, es fer un parèntesi a la lliga de futbol. I, pel que fa a la República, encara és l’hora que es faça un referèndum per a decidir si els ciutadans prefereixen una monarquia o una república. En qualsevol cas, em sembla inexplicable que no hi puga haver una bandera republicana un dia determinat a l’ajuntament. Encara que estiga a mitja alçada.

Si les autoritats no tenen res millor que fer, pot ser millor que pleguen.

A la imatge, l’alcalde de Vila-real, Manuel Usó Jarque, proclama la República des del balcó de l’Ajuntament. Gràcies a Antoni Pitarch.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!