Prendre la paraula

Parlar de Fugazi és parlar de quelcom majúscul, gran i determinant en l’educació musical de moltes persones que quan busquem punk, hardcore o sons ràpìds i durs alhora hi associem textos anticapitalistes que s’allunyin dels pamflets i les repeticions de tòpics suats.

Però abans de Fugazi ja hi havia vida i aquesta es deia Minor Threat (bé, tenia molts altres noms però aquest n’era un) i rere aquest nom se situava una aposta total pel punk polític que incloïa la vida personal en la política. Antifeixistes, antiracistes, anticapitalistes però alhora allunyats de les drogodependències i de l’autodestrucció que una part important del punk va utilitzar com a bandera durant massa temps.

A “Straight edge” cantaven que “Sóc una persona igual que tu / Però tinc millors coses que fer  / que quedar-me assegut i fer-me merda / Sortir amb morts vivents / Aspirar merda blanca pel meu nas / Desmaiar-me en els concerts / Ni tan sols penso en l’speed / Això és una cosa que no necessito”. Força i adrenalina en estat pur, com a reflex d’un món violent que es posa màscara de bona persona per dir-nos que aprenguem a acceptar que els amos ens han preparat una vida de merda de la qual els hem d’estar infinitament agraïts.