Prendre la paraula

D’altra
banda, hi ha el bloqueig del Parlament (“recorda, recorda…”),
que ha servit d’excusa a la premsa del règim i als tertulians del
sistema per vomitar fel i foc contra el moviment dels indignats.
Vista la multitud del 19 de juny podem afirmar que de res no els ha
servit i la indignació enlloc de reduir-se, ha crescut. Davant del
Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em ve de gust
parlar. D’una banda, la intenció del moviment era la que explicitava
el propi moviment: aturar l’aprovació dels pressupostos més
antipersona de tota la història de la Generalitat actual. Hi ha
haver violència, és cert, però en bona part provocada per qui
hauria de vetllar perquè passés tot el contrari i en una altra part
a càrrec d’un grup petit i minoritari que va ser magnificat per tal
d’arribar a l’objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i
companyia: deslegitimar un moviment que té com a tret definitori el
seu pacifisme. Ara bé, pacifisme no vol dir mirar-s’ho tot com si no
ens importés; no som gossets dòcils i obedients que mouen la cua
quan tenen os i quan no en tenen callen i dormen. Les retallades
acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del Laporta (quines
amistats que teníeu, companys de SI, sort que va marxar) no es
trobaven en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos
dies abans, com si aquest petit país fos una colònia (que ho és,
però potser no cal arrossegar-se tant, no, líder Sandler?). Per
això, la votació era una pura representació, no s’entorpia la
“democràcia” sinó una simple representació d’aquesta. Davant
d’aquest símbol, un cop més es va optar per posar-hi el cos però
sense violència; i això és el que va fer més del 99% dels milers
de persones que es van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si
cal guerra i no n’hi ha, ja la posarem… Calia acabar amb el
moviment fos com fos, calia fer creure que els violents eren els que
s’oposaven a la violència. Potser hagués servit al segle XX, ara ja
no.

Els polítics que fa poca
anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones havíem
presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van sentir
amenaçats, insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de
la mateixa manera que cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols
els qui havien rebut uns dies enrere a la plaça de Catalunya l’odi
de Mordor. Ara bé, és clar que als polítics se’ls pot dir a la
cara el que són, se’ls pot dir que no ens representen i que la seva
violència (aprovar o participar en la xarlotada legitimadora del
robatori de serveis públics que aquell dia es va veure allí) ens
afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les
persones, cosa que ells no tenen, però amb la contundència que
calgui, posant el cos si cal i rebent tans cops de porra com llits
d’hospitals els encorbatats estan venent-se a ells mateixos quan es
treuen l’americana de conseller i es posen la corbata de corb.

I és que tal com deia V
-i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats-, “el poble
no hauria de témer els seus governants, són els governants qui
hauria de témer el poble”.