Centre_7

Publicat al número 77 de la revista Catalunya

Centre

Al mig no hi ha res, és a dir, hi és tot… el que no és res. Com el blanc, que suma tots els colors i al final no és cap dels que en formen part, el centre polític absorbeix les idees i les converteix en formes de repetició supeditades a la dictadura del present, de l’únic possible, del millor dels pitjors que és sempre el que ja hi ha… Així esdevenim, per obra d’aquest mig on no hi ha ningú, el mateix que els que saben ben bé on són, a les antípodes del nostre pensament, a les antípodes de les nostres accions, a la dreta.

            Ells han moblat el centre de capitalisme, de democràcia burgesa (una paraula que van desfigurar els comunistes autoritaris i ara costa fins i tot d’escriure tot i que és ben aclaridora), de control del pensament en forma de pensament únic, és a dir de no-pensament (repetidors com són, com si fossin lloros), d’allò necessari que fa oblidar els desitjos i els converteix en retocs al que ja hi ha que sovint mai no es fan. I els mobles, gràcies al disseny escaient, ens són plaents als sentits, a la vista, al tacte… i alguns es deleixen per ser-hi, ben repapats en un despatx qualsevol on l’aire condicionat els acaroni el cabell mentre sona pel fil musical l’orquestra de Paul Mauriat triturant en forma de `hit’ comercial un qualssevol dels crits de ràbia de Nirvana (Negu Gorriak dixit, si fa no fot).

            I amb tot aquest equipatge ens han repetit fins a fer-nos maldecap que tots aspirem al centre; i al centre, repeteixo, no hi ha ningú. Com pot ser, doncs, que diguin aquestes barbaritats? És ben clar, perquè tot i que no hi hagi ningú ens l’han fet desitjar i encara que només sigui en trànsit el que sí que hi ha són viatgers, turistes… gent de pas que hi transita a la recerca d’electorats, subvencions o bitllets barats d’avió. És a dir, ningú.

            Ningú que ens interessi, repeteixo. El que sí hi trobarem és la dreta, la que privatitza en nom de la productivitat i es reparteix les noves empreses que gestionen els exserveis públics entre familiars i amics; la dreta que aposta pel creixement -màgica paraula- per continuar esprement el territori i el nostre voltant i treure’n beneficis; la dreta que anomena "benestar social" a la caritat; la dreta que encimbella l’industrialisme dalt de tot i el planteja com a solució de tots els nostres problemes; la dreta que parla de llibertat mentre omple de control la nostra vida del dia a dia; la dreta que impedeix l’accés a la cultura parlant de drets de l’autor i vol dir beneficis de les multinacionals del negoci de la cultura; la dreta que disfressada de centre ens pren el pèl i a més ens vol convèncer que nosaltres siguem ells.

            És tan llarg el camí que va de la justícia, la llibertat i i la igualtat al centre que ens enorgullim de ser dropos de mena i no transitar-lo i de no fer-lo, malgrat sigui per no cansar-nos i per no suar.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *