La Fornícula

A escola vaig cursar un crèdit fascinant sobre genètica (mestre de mestres, Vicenç Sebastià, dels que et fa enamorar d’allò que explica). Probabilitats, genotips, fenotips, gens dominants i recessius, pèls de hàmster, formes de pèsol, dimensions d’ales de papallones o colors dels ulls de nounats.

Ep, entre nosaltres, el major encant dels pèsols arriba quan són al plat. I, d’un fill, el menys important és el color dels ulls. Hi ha qui se’n preocupa i fins qui ho calcula, això del color dels ulls. Ceba per a ells! La gràcia és tenir el fill. I veure’l créixer. I acompanyar-lo… Primer el tens, després hi jugues. L’eduques –com bonament pots- i se’t fa una mica a la teva mida. Igualment, el nostre país*. El nostre país nou, que parirem d’aquí a uns mesos (18, potser). Saber-ne el color dels ulls per decidir si vols o no tenir aquest fill és fer trampa. És un parany. I, és esternudar amb els ulls oberts. No es pot. O el vols o no el vols. El país el farem nosaltres i serà tal com vulguem que sigui. Tal com ho vulgui la majoria. I tindrà les nostres orelles magnífiques. I creuarem els dits perquè no li surtin pèls al nas. Però, renoi, el fenotip serà el que sigui. Serà la nostra herència, la nostra herència social, majoritària i variable a cada moment. Serà els nostres cromosomes 15 i 19, responsables –diuen- del color dels ulls. Vet aquí la gràcia. És una martingala grotesca condicionar la voluntat de fer un país nou a com serà. Serà com voldrem. ¿I si t’agrada més el que vol la majoria d’un altre estat? Doncs, mira, a menjar pastanagues, que diuen que van bé per la vista, justament. No podem decidir com serà i votar després. No té cap sentit. I no podem tenir un país per a cada ideologia, tampoc.

El senyor Ramon Espadaler, secretari general del comitè de govern d’UDC, quan aquest dimecres a El Matí de Catalunya Ràdio era preguntat sobre la seva posició a la proposta del President Mas, insistia a dir que “el model de societat que fem […] no és un tema menor” bo i insinuant que una cosa podria dependre de l’altra. Ai las! D’aquesta mena d’oportunisme, parlo… Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, diu el gran Joan Vinyoli, perquè el secret, així com l’aire que bat als ulls, penetri fins al cor.