La Fornícula

Un nano va assassinar un professor, a Barcelona, ahir. De seguida, tothom se sentia amb ganes d’expressar la seva opinió sobre el cas. I aquest desig demostra que la gent tenim opinió, i la confiança de fer-la pública. Bé. Però a diferència del comentari de passadís, acompanyat  de potsers, ara les paraules queden gravades a la xarxa, i s’hi llegeixen condemnes definitives al noi, a la família, a la comunitat educativa i a la societat en general.  Coses, com ara “comunitat educativa reclama reflexió global sobre permissivitat violència. No canvis legislatius en calent”. No tinc res en contra d’una reflexió global sobre la permissivitat de la violència, ni en general, ni a l’escola. Però no crec que els fets puntuals d’una persona amb una malaltia hagi de generar cap debat en particular. Altres persones culpaven els videojocs, els mòbils o les sèries de televisió. I encara hi ha qui apuntava a la família… Avui he sentit a la ràdio que aquest noi té una germana, que anava repetint que ella és bona nena (i constataven que era molt bona estudiant). Cal anar en compte: hi ha el perill de publicar reaccions una mica injustes, i potser massa planes. En qualsevol cas, si s’ha de fer un debat (ja he dit que em sembla bé i, de fet, em sembla que al nostre entorn ja se’n fan molts, de debats constructius i de tota mena d’àmbits relacionats amb l’educació), que es faci bé, valorant un ventall d’aspectes més complert, que englobin hàbits horaris, quantitat de son, qualitat alimentària, racionalitat en els consums, etc.