Antoni Soy

Avui, 5 de gener de 2006, el diari Avui em publica una entrevista, que ja fa uns quants dies que va ser feta, parlant de les empreses i la política industrial a Catalunya en el nostre temps.

Considero que l’entrevista és una de les formes periodístiques més difícils que hi ha. Sento una gran admiració pels periodistes capaços de fer bones entrevistes i, encara més, pels entrevistats que se’n surten be d’una entrevista. Confeso que particularment em sento més còmode escrivint, un article o en el bloc, que en una entrevista. Tant si és per a un mitjà escrit com per un d’audiovisual. Recordo una entrevista en una televisió que va durar 10 o 15 minuts i desprès va sortir un tall de veu de 25 segons; ja sé que són les regles del joc i no me’n queixo pas. I l’entrevista que surt avui al diari Avui en una pàgina va durar pràcticament una hora; quan la llegeixo penso en totes aquelles coses de les que varem parlar i què, lògicament, no poden sortir recollides a l’entrevista, però que per a mi són molt importants. I voldria que quedi molt clar que no em queixo de res. A la pràctica totalitat de les entrevistes que m’han fet al llarg de la meva vida, si les coses no han sortit millor, des del meu punt de vista lògicament, ha estat única i exclussivament de la meva responsabilitat. Ha esset perquè jo no he estat capaç d’expressar les coses millor, de la forma adequada perquè es recollís el que, des del meu punt de vista, era essencial i el que era més important ressaltar.

En relació a l’entrevista de l’Avui, en primer lloc, jo li hagués posat un títol molt més matisat. De fet, en les respostes està més i millor explicat: “Si en comptes de facilitats els posem condicions (a les empreses que volen invertir a Catalunya), tindrem conseqüències no desitjades. S’ha de valorar fins a on es pot arribar”. De fet, si ho hagués pogut escriure hagués posat “podriem tenir” en lloc de “tindrem”, i això és el que m’hagués agradat -però no en vaig ser prou capaç- expressar exactament. Si haguéssim parlat uns dies més tard, d’altra banda, li hagués pogut parlar amb més coneixement de causa sobre Nissan i el cotxe elèctric i sobre les possibilitats que es pugui produir a Barcelona.

Finalment, el primer paràgraf de l’entrevista, recull fidelment una part del que varem parlar sobre el tema, com és lògic donada l’estona que en varem parlar i l’espai del que ha disposat l’entrevistadora. M’agradaria però insistir en que comparteixo amb els sindicats i amb molts empresaris que durant molts anys no hi va haver política industrial a Catalunya: de fet, aquí també es va repetir allò de que “la millor política industrial era la que no existia”. Ara bé, des del 2004 es comença a fer de nou política industrial i especialment des de principis de 2007, quan jo i el meu equip ens en fem càrrec sota la batuta del Conseller Huguet, hi ha clarament una política industrial, i els sindicats i els empresaris ho saben perquè ens hem encarregat de tenir-los informats puntualment. Tenim molt clar que Catalunya ha estat, és i ha de ser una economia industrial. Una economia basada en la “nova indústria” (“La ‘nova indústria’ és la clau”), que ha d’aspirar a ser el pol de la “nova indústria” del Sud d’Europa i de la Mediterrènia Occidental. I que per a aconseguir-ho hem de tenir una política industrial activa, capaç de crear l’entorn adequat per a un desenvolupament productiu i competitiu de les empreses i de l’economia productiva. El que passa és que la política industrial primer s’ha de definir, i això vol dir temps, i al mateix temps s’ha d’implementar, i els seus resultats són majoritàriament a mig i llarg termini.

ENTREVISTA: Antoni Soy Secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat

“Les empreses volen avantatges, no condicions”

PROBLEMA · “Es pot intentar vincular les ajudes a la voluntat de permanència al territori, però podem tenir conseqüències no desitjades” ANÀLISI · “El govern estudia una trentena d’opcions per entrar en projectes estratègics per a un sector o una comarca”

Laia Bruguera

Antoni Soy, secretari general d’Indústria i Empresa, durant l’entrevista feta al seu despatx de Barcelona
JOSEP LOSADA

El departament d’Indústria centra bona part de les crítiques actuals dels sindicats. Asseguren que a Catalunya no hi ha política industrial. El màxim responsable de la matèria ho matisa. Diu que durant força anys no hi ha hagut una política clara i que ara s’hi està treballant amb força, però el canvi és lent i, en tot cas, els resultats no són immediats.

Ni la crisi pot posar fi als recels a cooperar en el teixit empresarial…

És veritat que les nostres empreses tenen arrelat el valor de l’esforç i l’austeritat, que potser s’havien perdut amb l’economia especulativa, però no el de la cooperació. Per això el govern impulsa la política de clústers.

A l’automoció no ha estat possible.

S’ha intentat, però ha estat massa complicat. Ens hem plantejat fer-ho de manera més modesta, treballant conjuntament per fer una estratègia catalana per a l’automoció. Del total d’afectats per EROs, dos terços són del motor, per això estem a punt de presentar una sèrie de mesures urgents, tot i que tenim clar que caldrà continuar treballant a mitjà i llarg termini. Amb l’automoció ens hi juguem molt, el 8% del PIB.

Quines són les mesures a llarg termini?

El sector de l’automoció és complex. Hi ha els productors, com Nissan, Seat i Iveco; els fabricants de components, com Frape, Ficosa o Doga, i la indústria auxiliar. Tots tres nivells s’han de tractar de manera diferent.

Parlem dels proveïdors?

El 2008 vam fer per a la indústria auxiliar una prova pilot d’actuacions de millora de la productivitat. Aquest any es transformarà en una línia d’ajudes de 3 o 4 milions. Amb les empreses de components estem treballant des d’ACC1Ó en innovació i internacionalització. Les acompanyem a obtenir ajudes a Madrid o Brussel·les, i també a millorar els fons propis, amb la intervenció directa a través d’Avançsa o buscant-los socis.

I amb els fabricants, què es fa?

Aquí sí que encara som al començament, tot just estem treballant per veure quin tipus d’actuacions caldria fer per assegurar que tinguin el clima de complicitat que necessiten per continuar produint a Catalunya.

La reconversió de l’ERO de Nissan significa posposar el problema?

Hem de ser molt prudents, ara com ara no m’atreviria a valorar-ho. Per les converses que tenim, els fabricants volen continuar apostant per Catalunya. Hem de veure com podem aconseguir-ho tots plegats. És important conservar tot l’ecosistema: totes les empreses són vitals i complementàries, si en falla una perilla la resta.

¿Com es pot crear un clima propici perquè Barcelona fabriqui un dels cotxes elèctrics de Nissan?

És un tema complex i tot just se’n comença a parlar, perquè ha d’involucrar molts sectors. Dir ara segons què seria parlar per parlar.

És lícit que les empreses congelin o rebaixin sous per afrontar la crisi?

Les empreses i els sindicats, amb la col·laboració de l’administració si cal, han de dialogar i arribar a acords.

Però si s’hi arriba sota amenaça d’acomiadaments, és més aviat pressió…

No em mourà d’aquí. L’empresa ha de ser productiva i ha de buscar solucions conjuntes que puguin ser relativament satisfactòries per a tothom.

És possible vincular les ajudes a garanties de permanència al territori?

Legalment, les subvencions de R+D es donen a qui presenta un millor projecte. Hi ha unes regles de joc.

Però cada cop que hi ha crisis empresarials, el seu departament assegura que no es tornaran a concedir ajudes a qui no es comprometi amb el territori.

El govern podria tractar de vincular-ho, però les empreses podrien acceptar-ho o no. Parlem del cotxe elèctric: les empreses tenen cua de països i regions que volen fabricar-lo i el que volen és que se’ls donin avantatges per situar-se en un lloc o un altre. Si en comptes de facilitats els posem condicions, tindrem conseqüències no desitjades. S’ha de valorar fins a on es pot arribar.

S’està valorant, en aquests moments?

No em toca a mi decidir si el govern vol posar condicions addicionals a les ajudes, la decisió em sobrepassa.

Sí que està d’acord que el govern participi en empreses estratègiques. Un bon model és l’oferta feta per controlar Spanair?

És un exemple bo. En projectes estratègics de país pot ser positiu que hi hagi una col·laboració entre el sector públic i el privat. De fet, tenim una empresa, Avançsa, que ja té l’objectiu de participar en projectes estratègics per a un sector o una comarca.

Es potenciarà aquest instrument?

L’objectiu és que aquest any tingui més protagonisme. Estem treballant en una trentena de projectes possibles, en uns quants sectors i territoris. S’està a punt d’entrar en un sector, hi ha cinc o sis projectes en fase avançada i més de vint en fases més inicials.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!