El peix, cada cop un bé més escàs, permet una alimentaicó que ens dóna plaer i salut. Realment és car?
I DIUEN QUE EL PEIX ÉS CAR!
“I encara diuen que el peix és car!” es un famós llenç de Joaquim Sorolla que es troba al Museu de Prado i que va ser pintat l´any 1894. Aquest quadre no correspon al corrent estil edulcorat, fins i tot tirant a coent (kitsch) que a vegades tenen les evanescent obres del mestre, tanmateix un indubtable colorista. Aquest quadre, en canvi,és de colors foscos, i té l’ interès supletori de la seva temàtica social. El pescador major, per cert, va cofat amb barretina- no si els “blavero” dirien que esta venut a l´or català-, i en el quadre hi apareix una cassola de terrissa per al suc de peix. En la nostra cultura gastronòmica el peix ha estat i és important: encara avui considerem que un dinar de peix és el millor obsequi que ens podem fer o podem fer. Altres cultures- com l’ espanyola ho especialitzen en el marisc, i d’ altres- com l´Argentina- que són més aviat carnívores. El mateix passa, per exemple a Alemanya i altres països del centre d’ Europa. No s’ hi troben peixateries, i sovint l´únic peix que s’ hi comercialitza és el de riu. També hem de dir que els Països Catalans es beneficien d’ una llarga i generosa costa, que és, potser, la més ben proveïda d ela Mediterrània- no pas en quantitat, però si en varietat i qualitat, amb delicadeses com el rap i el mero, el peix petit i el de ració (“de tall”, com es deia a l´Edat Mitjana) les llagostes i llobregants, les espardenyes i eriçons. Rudolf Grewe, estudiós de al cuina història catalana, ja va escriure que és en els nostres receptaris on hi apareix més abundància de receptes, cosa que és perfectament comprovable. Sense deixar l´Edat Mitjana, tenim un document del Dietari del capellà d’ Alfons el Magnànim, el valencià Melcior Miralles, titulat justament “Del molt peix”, i que diu “En lo dit any de 1459, a 15 de abril e dotze dies aprés, hac (hi ha) tanta e tan gran abundància de peix de mar en València, que la lliure d’ un sorell valia un diner, e los bísols e bonítols a dos diners, a les albacores a tres diners, e la tonyina fresca a cinc diners, e de altres maneres de peix”. I encara diuen que el peix és car!.
Observeu que es distingeix entre la tonyina fresca i, per exclusió, la conservada, que era una menja fonamental (sorra, fassedures, ganyims, ossos, sangatxo).
Altrament, s’ hi distingeixen perfectament diverses classes de peix blau, del sorell—que com avui és el més barat- als túnids: tonyina, bonítol, albacora o bacora, que es mengen en fresc o serveixen per fer conserves (en sal, en oli, al natural).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tanmateix s’han vist peixcadors subsaharians o d’altres nacionalitats amb barretines i no per això he sentit dir a ningú diu que són catalans.
I per supost el que no va fer mai Sorolla és posar-se una barretina catalana per pintar uns peixcadors, i si ho havera fet tampoc havera passat res, ni significat res.
Un altra qüestió que els catalans haveren aprofitat per treure punta d’enganys, llavors si que havera passat res.