Cuina de les dones. Cuina dels homes. Cuina de cassoles.Cuina del foc directe. Cuina tradicional. Cuina d’ autor: temes dels que parlem en aquest article.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:none;
mso-layout-grid-align:none;
text-autospace:none;
font-size:10.0pt;
font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:42.3pt 80.7pt 155.7pt 80.7pt;
mso-header-margin:42.3pt;
mso-footer-margin:155.7pt;
mso-page-numbers:1;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
CUINA I GÈNERE: LES DONES I LA CUINA DE LA TERRA
Fa uns anys, que els
homes cuinessin era més aviat estrany. De fet encara ho és en moltes cultures,
llevat d’ una excepció: la barbacoa o rostit a la brasa. Sempre és practicada
pels homes.
La cuina es relaciona
amb el gènere: les dones han cuinat sempre, i després foren expulsades de al
cuina quan aquesta esdevinggué una activitat intell.lectualment ben vista. Un del savis que ha reflexionat sobre aquest
tema. és Lévi-Straus.El gran antropòleg jueu- nascut a Bèlgica i nacionalitzat francès-
Levi-Strauss, als seus lúcids 90 anys, va ser distingit amb el Premi Catalunya.
Cal aplaudir fortament aquesta tria, ja que és bo reconèìxer, en la seva mort,
una personalitat fonamental de l’ antropologia, però també, més enllà, de la
cultura en general.El govern, anterior, en canvi, no va arribar a premiar
mai com es mereixia un altre
intel.lectual francès- i amic de Catalunya-, l’ historiador Pierre Vilar,
mort no fa molt a París.
Lévi-Straus, l’ autor de
Tristos tòpics, i d’ altres obres fonamentals
de l’ antropologia, ha tingut el mèrit de situar aquesta disciplina més enllà
de l’ àmbit acadèmic, o, dit d’ una altra forma, situant les seves reflexions
en un camp molt més ampli, com el de la cuina. Les seves aportacions en el camp
de al reflexió sobre el cru , el cuit i el podrit, o sobre la cuina i el
gènere, són fonamentals. Distingeix entre l´endocuina, o cuina de les dones- la
cuina veritable, sana, sostenible- i la cuina dels homes o exocuina- la
barbaco, destructiva, poc sana, poc sostenible-.Una divisió que continua
funcionant avui, de la Xina als Estats Units, de Catalunya al Magrib.
Parlem, habitualment, de cuina o d’
alimentació en abstracte. Però la hipòtesi més correcta fóra dir que no hi ha
cuina, ni alimentació: el que hi ha és cuiners o cuineres, és a dir, els agents
de la cuina. La pregunta pertinent és: qui fa la cuina?.I l’ altra: si, durant
mil.lenis, ha estat la dona la que ha estat destinada a l’espai domèstic,-
bàsicament, l’espai de la cuina-, perquè quan aquesta esdevé “art” és
monopolitzada pels homes?.O, dit d’ una forma popular, perquè hi ha “cuina de
les àvies” i no “cuina dels avis”?.
Carme Ruscalleda és la “primera dama” de la cuina d’ Europa- i fins del
món, amb les seves 6estrelles- però, justament, és presentada com una excepció,
en un món dominat pels homes. Sortosament, la Fina Puigdevall, de Les Cols, d’ Olot, ja ha entrat en auest
merescut, rànquing. La cuina, doncs, ha estat una qüestió de gèneres: quan es
trobava dins l’ àmbit domèstic, era poc important, i formava part d’ allò que
la retòrica franquista anomenava “labores propias de su género”; però quan
esdevé un art amb prestigi, una cosa “seriosa”, és reservada als homes. Des de
l’ antiga Grècia, on els xefs tenien tanta fama com els Santi Santamaria o
Ferran Adrià d’ ara, aquests eren homes.Aquest antropòleg, en una proposta ja clàssica (The
Anthropoligist’s Coockbook,1977)
distingeix de forma molt suggestiva entre la cuina del rostit i la del
bullit, en funció d’ una divisió de gènere:
1)Allò que es rosteix és la
tècnica pròpia dels homes. Es fa a l’
aire lliure i adopta la forma convexa. Afebleix els vincles familiars.Es perd
energia; és símbol de mort.Es l’ ast, la barbacoa, el rostit a l’aire lliure,
la costellada i, per tant, utilitza el foc directe.
2) Allò que es bull és una tècnica
pròpia de les dones.Es fa en l’ entorn domèstic i adopta una forma còncava
(olles i cassoles).Reforça els vincles familiars.No es perden substàncies; és
una cuina sana i ecològica; és símbol de vida. A més, el bullit és antisèptic.
Es l’ oposició entre rostits,
brases i carns a l’ ast amb les olles i cassoles, ja present des del Neolític.
Aquesta divisió ens permet diverses reflexions sobre els sacrificis religiosos,
que en totes les cultures- com podem veure
a la Bíblia- adopten la tècnica exterior (“exocuina”) del
rostit i són sempre realitzats per homes. Al Déu-mascle li complau aquesta
cuina, i exigeix les corresponents barbacoes, ni que siguin fetes amb carn
humana, com veiem en l’ episodi d’ Abraham: Jahvè li demana que rosteixi a la
brasa el seu propi fill. Aquest episodi cruel és reivindicat per les tres
religions monoteistes mediterrànies. Els musulmans, encara avui, celebren el
Gran Sacrifici del Xai, que obliga, segons la tradició, tots els mascles adults fidels trenta dies després del Ramadà- fa poc
que, precisament, s’ ha celebrat-. Podem agrair a Abraham els servies prestats,
com a inventor de la barbacoa universal!. Encara que no és recomanable seguir
la preferència divina, que com és sabut, era per la carn humana.
La pràctica ens demostra, a més,
que la cuina que realment agrada és la domèstica, o com deia, Josep Pla, “la nostra vella cuina
familiar. O sigui la cuina de base tradicional, amb els productes de la terra,
que encara podem trobar en molts restaurants. La cuina dels cuiners i,
especialment, l´anomenada cuina d’ avantguarda té, naturalment, la seva raó de
ser, però no omple les espectatives del dia a dia. La cuina de la terra, amb
els productes de la terra, és l’única que val la pena conservar.
He d’ agrair a les dones, tan
pròximes a la terra- en el sentit més positiu del terme- que hagin conservat i
millorat, al llarg de les generacions, la cuina de la terra. L´única cuina que
val la pena conservar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En principi la cuina no es pot dividir en dones i homes. Per que la cuina anglesa, alemanya o nord americana ha estat igualment dolenta, o l’occidental respecte algunes cuines orientals.
Encara que a l’home el fet de tindre una cuinera al seu servei sempre ha representat major possibilitats de qualitat de vida.
La costellada i els rostrit és senyal de festa o caçera fora de la llar i per tant en la festa el goig sovint consisteix en intercaviar papers.
Quin article més interessant! M’ha recordat un fet que es dóna molt sovint a gairebé tots els grups en una costellada (botifarrada, calçotada… ja m’enteneu): els homes insisteixen i es barallen per encarregar-se del foc, encara que cap d’ells tingui la menor idea de com va, i fins i tot si alguna dona s’ofereix per ajudar (al cas que cap d’ells en té la més remota idea, però al grup hi ha dones que en sàpiguen i molt) ells la refusen totalment. Les dones es queden tallant les verdures i fent les amanides mentre que els homes s’encarreguen del foc i només de vegades admeten ajuda per a anar a buscar branquillons. Les salses i les llaminadures, portades de casa a les carmanyoles, també són fetes per les dones, pq a ells ni s’els acudeix ni s’enrecorden fins que no són ja al camp i amb el tros de carn devant.
Oi que també us passa a vosaltres?
En canvi, per anar a fer el sopar cada dia, al fogó de la cuina, no hi ha una atracció tan forta i evident, malauradament. Seria fantàstic!
Found your Article in Bing. Thank you for your information, I’ve been looking for this info for a long time to do my report, This is useful and I will use in my report too.