La nit de Sant Joan és nit d’ alfàbrega, o fàbrega, o aufàbega, la planta méa solorosa de l´estiu.
FÀBREGA
L’ estiu- és temps d’ alfàbrega. L a fàbrega o alfàbrega – que potser molt coneixereu pel nom espanyol d’ "albahaca" o per l’ italià de "basilico"- és una de les herbes més amables, l’alegria perfumada del bon temps.
La podeu comprar en testos en qualsevol mercat o floristeria. Si la poseu a la finestra, i la regueu generosament, us farà marxar els mosquits, mosques i rendells. Com a mínim, se’n sol comprar un test, segons diu la tradició, per Sant Joan, diada i nit per antonomàsia de les plantes aromàtiques i remeieres.
L’ alfàbrega forma part important de les cultures populars de la Mediterrània, del Carib i d’ altres zones. Els rams d’ alfàbrega tenen significacions diverses. Oferir-lo a una noia, a Catalunya, no era bon senyal. A Grècia, en canvi, si us l’ ofereixen, és signe de benvinguda. A la Ligúria, Itàlia, es troba arreu, ja que perfuma molts plats d’ aquella cuina, entre ellls el famós pesto, la picada peritaliana per antonomàsia.
L’ alfabeguera- nom mallorquí i valencià de la planta, l’ ufàbrega, l´enfalga (Catalunya Nord), ufàbrica (l´Alguer) perfuma també els dies i les nits balears, mentre que al País Valencià se li ret també un culte especial, posant-se en uns bonics recipients barrocs, de ceràmica, anomenats justament alfabeguers, cultivant-se en plantes de grans proporcions. A Bétera, el 15 d’ agost té lloc la Festa de les Alfàbegues, unes espectaculars plantes que poden arribar a
2 m. d’ altura.
Al Carib és planta màgica ; a Cuba cal passar-ne un brot per darrera l’ esquena per llençar les influències malèfiques "despojar", en el lèxic de la "santeria"). Es fa servir en la medicina popular que se’ n deriva: a mi, particularment, una dona “babalao” (sacerdotessa afro-cubana) me
la va recomanar. A l´India, igualment, aquesta herba té reconegudes virtuts màgiques i medicinals.
Els nostres pagesos sempre n’ han tingut una mata a l’ hort i a vegades en portaven un brot, com veia jo de petit, a pagès.
Però, naturalment, un dels millors usos de l’ alfàbrega és en cuina. La cuina grega, la provençal i, sobretot, la italiana, treuen un bon profit de la flaire persistent d’ aquesta planta que ens va venir de l’ India, però que fa uns 2.000 anys, segons sembla, que es cultiva a Occident.
Es posa en sopes,
com en el "pistou" (en occità , "piston") provençal, i forma part del "pesto", aquesta salsa per a la pasta, que als restaurants italians us haurà enamorat. Es tracta d’ una picada (que és el que vol dir la paraula "pesto") de pinyons, unes fulles d’ alfàbrega, formatge i oli d’ oliva. Una picada deliciosa, de perfum típicament mediterrani, per fer fàcilment a casa i amanir-hi tallarines,espaguetis, nyoquis i d’altres pastes, així mon mongeta tendra i patata. Un pesto simple po guarnir el Minestrone, la famosa sopa de verdures i mongetes italiana. Aquesta salsa procedeix bàsicament de la Ligúria, regió del Nord d’ Itàlia la capital de la qual és Gènova. Acompanya també el formatge i els tomàquets, especialment en amanida, així com les amanides de pasta o la salsa de tomàquet més perfumada, o bé el peix al forn.De totes maneres, els italians solen emprar una mena d’alfàbrega de fulla grossa, molt perfumada, que no sempre es troba a casa nostra. La de fulla petita és nomé sper perfumar; també hi ha l’ alfàbrega morada (de l´ïndia, Egipte, el Carib), per a usos medicinals i màgico-religiosos.
L’ alfàbrega (Ocinum basilicum) és una labiada anual, que se sol reproduir a partir de les pròpies llavors. Es pot assecar, però sempre és millor utilitzada en fresc. També es pot conservar, un cop tallades i rentades les fulles en glaçons o bé en oli d’ oliva.
A casa la podeu cultivar amb tota facilitat, en un test o torreta situat en una finestra o balcó assolellats. Podeu utilitzar llavors seques: millor si procedeixen de plantes ben oloroses, que hàgiu trobat a Itàlia, a Grècia o, fins i tot, a Egipte o a l’ India. Es convenient, si voleu allargar la planta, que la despunteu, per evitar que floreixi i grani abans d’ hora. Amb aquest mètode, jo n’ he aconseguit de bianuals.
Se’n pot fer també una aigua digestiva;és també antiespamòdica i antisèptica. Pot perfumar algun licor, com la ratafia.
L’ alfàbrega, com he dit, és també anomenada fàbrega, alfàbega (País Valencià), alfabeguera, aufàbrega (Balears),enfalga o alfalga (Catalunya Nord), ufàbrica (l´Alguer) alfabre (així apareix al llibre de cuina Fra Sever d’ Olot, al s. XVIII).Aquest autor posa "sejolia o frigola o alfabre" a diversos plats de bacallà.
Es, com dèiem, el basilico del italians, nom que també es fa servir en francès-basilic-.En espanyol se’ n diu albahaca i en portuguès manjericâo, però també alfavaca. En alemany és Basilikum i en anblès basil. A Grècia és vassilicós, o herba reial(que és el que vol dir també el nom llatí).Es posa a l’aigua , per evitar que es faci malbé, i l’ església ortodoxa la fa servir per beneir l’ aigua durant la missa.El folklore grec i cretenc en parla a través de belles cançons.Aquí la cita també en un poema bellíssim
Maria Angels Anglada, precisament referit a Grècia.Sese oblidar Teodor Llorente, poeta de la Renaixença valenciana: "entre alfàbegues florides/en lo corral baix l ample taronger", tota una suma d’olors delicioses.
Hi ha diverses variants de la planta, com una que he pogut veure a Egipte, als jardins públics, i que es fa aquí- si bé esdevé anual o bianual. A Cuba, Brasil, Miami etc., també procednet de l’ India, hi trobem l’albahaca morada (Ocimum sanctum), que com el nom llatí indica, és planta sagrada i medicinal dels ritus de la santeria i la medicina popular. Es considerada hipoglucèmica, diurètica i carminativa i, sobretot, immunoestimulant. Una planta, per tant, ben escaient per als temps actuals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!