Quines són les claus de l´èxit universal del fast food?.Quines característiques o avantatges ens ofereix?
Deia l’ artista pop Andy Warhol que "l’ únic interessant de qualsevol ciutat del món és trobar-hi un Mcdònald".El fast food o cuina ràpida, com a estil d’ alimentació (i fins de vida), és d’ origen nordamericà.D’ Amèrica a l’ univers: actualment,com voldria Andy Warhol, es poden trobar hamburgueseries o pizzeries de deglució ràpida arreu del món, d’ Istambul a Pequín, de Pattaia a Moscou.Com a forma d’ execució i fins, parcialment, d’ alimentació, la cuina ràpida ha existit sempre:ja en parla Francesc Eiximenis al s. XIV, en referir-se als alemanys i constatar que mengen quan tenen gana- cosa que encara ocorre avui- no pas segons horaris preestablerts, segons un ritual típicament mediterrani. La primera característica, doncs, del fast food és que destrueix el ritual mediterrani o oriental dels horaris regulars i codificats: de fet, això és més important, potser, que el tipus de menges que s’hi serveixen. Hom menja quan té gana, no quan és necessari socialment. Per això a
la la Macdònalds del Parc Disney de París no li varen sortir els comptes:esperava que la gent comencés a desfilar-hi des de les 10 del matí, com als Estats Units, i no tot de cop, a la 1 del migdia, provocant cues inesperades.Com diuen els antropòlegs, la manera nordamericana d’ alimentar-se constitueix una cuina "nòmada": el cotxe és el seu aliat. Es menja i es beu caminant pel carrer, o en el propi cotxe. Fins ara això només ho vèiem a les pel.lícules, però, aquesta imatge més aviat patètica ja comença a ser habitual aquí, protagonitzada tant per turistes com per indígenes. El fast food és un ritu individual:ens enfrontem al petit "sarcòfag" que conté l’ hamburguesa en soledat, malgrat que a la taula hi segui algú més. Oblidem allò fonamental que va escriure Norbert Elias, sobre la funció civilitzadora de al comensalitat compartida.
Amb el model basat en el menjar ràpid, doncs, no compartim, i, en certa manera, desfem l’aspecte social i socialitzador del ritu de menjar tal com s’ ha exercit durant mil.lennis. Ja el citat Francesc Eiximenis deia que "lo menjar deja (Ha de ser) ésser reebut ab gran plaer, pau e alegria, i afegeix que "convidar l’altre e pendre convit d’ altre és senyal d’ amistat". I la pau i l’ amistat, segurament, són difícils de reproduir en una hamburgueseria. I això malgrat que l’ estratègia de les multinacionals del ram- que tenen, fins i tot, les seves universitats- consisteix a ocupar edificis històrics de les velles ciutats i posar-hi, visiblement, el nom de "restaurant". Només algun passarell d’aquí fa servir el nom de "fast food"!.
Les raons de l’ èxit del menjar ràpid són diverses: el preu (cosa relativa, però) l’ estandardització…, però per damunt de tot, la imatge positiva, "juvenil", "moderna" que té els fast food. A Istambul, per exemple, els macdònald de torn és freqüentat pels joves "pijos" i els nous rics carregats de joies i abrics de pell. La claus del seu èxit, altrament, és que , com podem veure en els paísos islàmics, també hi acuden , com podem veure a simple vista, home i dones (mai soles, però) a afectes al radeicalisme, si mé no vestimentari.
I la qualitat del menjar, o la seva adequació a les tradicions?.Importa poc; aquest estil alimentari, en algun cas, pot ser un atemptat a les normes racionals o plaents d’ alimentació de
la Mediterrània. Es "menjar-escombraria", amb salses que ho emmascaren tot perquè el producte, com a tal, és, fins i tot, irrellevant. Es la cultura de l’ arrasador quetxup, de la mostassa inclement o de la desmenjada maionesa:veritables rius de salsa cobreixen coquetes de carn picada, salsitxes, coses que semblen peix i que en realitat són fet de pasta, coses que semblen pollastre i és també un conglomerat greixós i amanides a les quals de l autèntica amanida verda i natural ja els queda ben poca cosa.
I amb tot, el fast food també té algun avantatge : la part aparent dolenta, que trenca els ritus de la comensalitat, en fa un sistema universalment accessible i que ens reconforta infantilment, mols hi troben els gustos falsos amb què han estats educats, el fet que cap caber sense “modos” t’ empipi, la informalitat total i, sobretot una relació dialèctica entre una parent llibertat total- poder escollir allò que ens ve de gust- i, justament, poder-hi oblidar el que E. Fromm en dia “por a la llibertat”, cosa molt còmoda: el menjar d’ aquests establiments és absolutament estàndard, previsible i sense sorpreses. Sempre que anuncien una novetat, és més del mateix. I, amb tot, el macdonaldisme ha de transigir amb els gustos locals- serveixen salsa de paprika a Budapest, airan a Istambul, ous a la Xina, gaspatxo a Espanya, sopes a Portugal…Però no pas pa amb tomàquet a Catalunya, perquè ens consideren espanyols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!