Uns sopa de fideus xinesa excel.lent per a travessar un pont.
Una amiga xinesa em va convidar a sopar i, com que sap que sóc molt aficionat a les sopes- i particularment a les xineses-, em va dir que me’ n faria una de típica de la seva “província”, Hangzhou. La sopa – de fet el que a Catalunya en diríem una escudella barrejada- té fideus (que els xinesos, fins i tot els de la sopa, solen menjar amb bastonets), carn de porc i gambes, és a dir, que és
com un mar i muntanya a la xinesa, i, per tant, m’ agrada doblement: el porc combina molt bé amb el gust particular d’ una bona gamba, mentre que els fideus (que poden ser d’ arròs) fan el paper de donar-hi un fons més neutre, unificant-ho tot. Quasi hagués arribat a xarrupar la sopa i els fideus ben sorollosament, com solen fer els orientals, però em vaig limitar a assaborir el gust alhora delicat i complex de l´escudella- i mai tan ben dit, ja que la paraula escudella vol dir bol, és a dir, bol xinès per a sopes-. Li vaig preguntar si aquell saborós potatge tenia una nom, i em va dir que sí: se’n diu “sopa creuant el pont”, que en xinès) suposo que mandarí, tot i que a Hangzou parlen una altra llengua, el wu- es diu guor kiu mai fun tong (“sopa de fideus de creuar el pont”). El nom no m’ estranya, ja que xinesos- mandarins o putonghua o no- solen posar nomes poètics i evocadors als seu plats. I, com molts d’ ells, tenen una llegenda o una història al darrera. En aquest cas era un estudiant que volia ingressar com a funcionari a la cort imperial i en preparar les oposicions- com diríem avui- volia estar separat de la dona i la família per poder-se concetrar, i per tant, va “travessar el pont”; la muller, amatent, a fi que estigués ben alimentat, li feia portar aquesta sopa. S’ escau que ja marco Polo, que va dir d’ Hangzhou que era “sense discussió la ciutat més noble i bella del món” (no és estrany que els seus conciutadans l´ anomenessin “ il miglione”, per les seves exageracions!), parla dels dotze mil pots de pedra d’a questa ciutat, situats majoritàriament en el que sí és un dels llacs més bells del món, el Xi Hu (estany de l´oest), famós també pel te que s’ hi cull (Longjing Xi fu). És un te verd que no sempre es troba, però a parer meu, és un dels millors que hi ha. Beure`l és evocar aquell estany meravellós, de paisatge inoblidables i innombrables ponts d’Hangzhou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!