és un dels dies que toca decidir. Encara que l’encotillament de la
legislació espanyola no permeti Decidir amb majúscula, avui decidim, i
no un tema del tot menor. Aparentment n’hi ha molt on triar, fins i tot
massa. Però en el fons la tria es fa més simple a mesura que ens acostem
al problema i a les seves possibles solucions. Catalunya, el benestar
dels seus ciutadans i el seu lloc al món. I de solucions… doncs no
sembla que n’apareguin gaires. De fet només dues. Seguir gestionant les
engrunes actuals disfressades d’autogovern o bé fer el pas i marcar el
nostre camí. Com els països normals.
Pel que fa a la primera versió d’aquest país, no calen gaire
comentaris, ja la coneixem perquè ens governa des de fa 35 anys, tant a
la Generalitat com als ajuntaments amb multiplicitat de partits i tot
sembla indicar que ho seguirà fent. El ciutadà amb un mínim d’ambició
col·lectiva a voltes només veu ofertes de covardia, provincianisme,
misèria i incompetència.
La segona visió és de llibertat, emancipadora, il·lusionadora,
valenta. Independentment de quins siguin els resultats d’avui, cal no
oblidar que si la volem construir, s’ha de fer també des de baix, des
dels barris, des de les relacions personals, els comerços, les escoles,
els parcs. Aquí hi ha la vida i aquí és on cal abocar els esforços per
sumar el ciutadà, el veí, al nou projecte alliberador que, potser, hem
decidit iniciar avui amb prou força, o que potser hem postposat per a
més endavant.
Cal escombrar la mediocritat de les àrees de govern més properes al
ciutadà, però no per substituir-les per d’altres amb cognoms diferents i
idèntica estretor de mires. Cal que la paraula “participació” tan
prostituida, torni a tenir significat i sumar ciutadans a la vida
pública enlloc d’expulsar-los.
Si hem decidit, per fí, donar el pas i iniciar el procés per
esdevenir un estat més al món, llavors comença l’hora del ciutadà. I si
encara no… doncs també, i a seguir treballant.