Publicat el dimecres, 12/01/2011
Per anys que passin, crec que no me’n podré acostumar mai. Hi ha una
mirada, uns ulls, que quan hi ensopego a voltes pel carrer m’encongeix
el cor. Són uns ulls ancians, vells. Uns ulls envoltats de pell
arrugada. Ulls cansats i maldestres. I a voltes, tot d’una, es tornen
ulls de por. De pànic. No entenen res.
A vegades és un patí de rodes a tota velocitat, a voltes és una
bicicleta que va fent ziga-zagues, o una moto que intenta trobar lloc on
plantar-se. O algú que camina massa depressa i sense mirar. Potser
creuant un semàfor, un pas de vianants o per la mateixa vorera.
Tenen la visió cansada, els ossos fràgils i els reflexos qui sap on
paren. Però tenen tot el dret, potser més que ningú altre, de caminar
pel carrer, al seu pas, sense pressa i sobretot sense por.
No comprenc que els costi tant d’entendre que el simple fet que
passin a tota velocitat prop de persones tan fràgils les fa entrar en un
estat de por i desconcert que els pot durar, uns segons, uns minuts.
Resten uns instants com estabornits i sense saber cap on mirar, amb uns
ulls que demanen ajuda. Provoquen que els costi molt voler tornar a
sortir al carrer.
Però a ells els és igual, probablement ni se n’han adonat. Ells
“controlen”. Tenen un do diví que els fa saber amb precisió de fòrmula 1
què farem tots plegats amb els nostres moviments. I van driblant
“obstacles”. No són persones dignes de respecte. Només són objectes
col·locats a l’espai públic per molestar a patinadors eternament
adolescents, ciclistes maleducats, conductors insolents i vianants cecs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!