A la tremenda

Avui,
i espero que només avui, explicaré de manera ràpida i curta el
perquè el bloc “A la tremenda”, que va començar com un bloc
personal d’opinió al diari ARA, ha acabat a Vilaweb.
Què
dir del projecte empresarial i de comunicació d’ARA?, doncs que va
comptar amb tot el meu suport des d’abans fins i tot del seu inici,
sent pre-subscriptor, subscriptor i promotor entusiasta a tothom que
em volia escoltar. Vaig assistir convidat a la presentació pública
al Palau de la Música i vaig acceptar portar un bloc d’opinió
desinteressadament però “sense condicionants” ni temàtica fixa.
I així ha estat sent, tot i la periodicitat molt inferior a la
desitjada per un excés d’acumulació de responsabilitats: de les
remunerades, però sobretot de les que no ho són.

I
així ha estat, deia… fins fa uns dies, en concret fins el 14
d’abril d’enguany, en què em vaig fer ressó en el darrer post
publicat a l’ARA d’una pressumpta conducta de censura al mur del
facebook del diari. Sembla ser que l’origen va ser un article
publicat pel promotor i accionista del diari ARA, en Toni Soler,
persona d’una trajectòria professional més que destacable, d’una
formació personal i acadèmica igualment potent i personatge
igualment defensat tothora per mi mateix també en la seva vessant
més mediàtica al capdavant del programa de sàtira política
Polònia, quan en algunes ocasions algú opinava en contra de
l’oportunitat del seu sarcasme punyent. És cert però, que la
contundència de la seva sàtira és en general inversament
proporcional al poder real de la “víctima” de cada moment, però
en fí, fins i tot això és defensable, tot i que criticable,
òbviament.

Bé
doncs, sembla que en Toni Soler va fer un article menystenint a les
persones que van assistir a la concentració davant del Parlament per
donar suport a la tramitació de la Llei de la Independència, que
tot i estar presentada pels diputats de Solidaritat, comptava amb el
suport d’un bon grapat d’entitats. Res a dir, era una opinió. Però
també res a dir, que no a tothom li agradés, especialment als
concentrats i convocants, com també és natural. I així va ser com
algun d’ells va enviar un comentari crític sobre aquest article al
Facebook de l’ARA…, fins que al cap d’una estona va ser esborrat el
seu missatge i expulsat el seu perfil, de la mateixa manera que ho
van ser altra gent que va intentar escriure comentaris en un sentit
similar i que sistemàticament eren esborrats i expulsats. A partir
d’aquí, la pilota es va anar fent més i més grossa i, és clar, es
va escapar de les mans dels pressumptes censuradors. Fins l’extrem de
circular per la xarxa grups com els “Expulsats del diari ARA”, i
similars.

Si
heu llegit el post immediatament anterior haureu vist una mica
l’inici de tot plegat, amb una captura d’imatge del primer censurat i
bandejat i el post que vaig penjar al meu bloc exposant la meva
sorpresa i esperant algun tipus de correcció… que no es va
produir. Al contrari.

En
el meu cas concret vaig rebre una trucada telefònica en què se’m
convidava a considerar la possibilitat d’esborrar el post en qüestió.
Lògicament vaig declinar la invitació i vaig insistir en què creia
que a algú se li havia anat de les mans la qüestió i que el millor
que es podia fer era rectificar i demanar disculpes per haver
esborrat els missatges, o fins i tot dir que hi havia hagut
“problemes tècnics”, i que naturalment tothom podia opinar
lliurement, etc, etc, i tema tancat. Però no, es va continuar igual
i el meu bloc, tot i haver el compromís de que no seria esborrat,
només al cap d’uns minuts ja va “desaparèixer” de la llista de blocs
que per ordre temporal de modificació van apareixent en la pàgina
principal dels “blogs” de l’ARA.

El
bloc “A la tremenda”, que naturalment ja no he tornat a
actualitzar, continua en principi visible (el podeu veure clicant
aquí), però he decidit no acceptar aquesta censura encoberta al
bloc d’un col·laborador i traspassar tot el contingut editat fins el
moment al nou “A la tremenda” de Vilaweb, on continuaré
l’activitat.

Explicat
tot això per ser llegit per qui ho consideri interessant o
aclaridor, mai sabrem si els causants del problema van ser
col·laboradors més papistes que el papa, o el fruit natural d’un
divisme una mica infantil. En qualsevol cas, només reflectir el
comentari que em va recordar un amic en referència a un il·lustre
pallasso francès, que davant la intolerància a la crítica per la
qual n’era conegut, un periodista li’n va preguntar, i ell va
respondre, lacònic i autoritari: “aquí el pallasso sóc jo!”.
Doncs això i per molts anys.