A vegades escric/ A veces escribo/

Podria creure per un minut que hem cregut estimar-nos. Una vaga general. El meu cor està en stop i mishima treu un nou àlbum. Les escenes passen per davant de la meva cara. I jo no trobo a faltar el foc farcit de pastissos desfets. Els gofres se’ls ha emportat l’infant. Una nit un mati una baixada una creuada, infidelitat a la meva pròxima novel.la. No existeix ni el tres ni el quatre. Barcelona està lletja i jo m’apanyo amb el naufragi que em sulfura la pell mentre espero a la mentida següent per dir-te que no, que no t’escric, que no et vull preciosa. Que la llum està fosa i que la pell la tinc seca de tant espera un kit kat. Te’n vas i jo faig fuig fuig del misteri de l’amor, sota pessigolles m’adormo mentre compto ovelles per no tocar-te.
No puc donar més del que hi ha. Amelie no esta per comèdies. Té la tragèdia sobre casa seva i no pot para de buscar-te. Troba el seus secrets i només seràs seu.
La Laura m’estima, entre l’estiu i la primavera em donarà un respir i ja l’hauré oblidat per sempre. Castany clar el seu cabell,  m’abraçarà entre llàgrimes i perdons acceptats amb records infidels tot tornarà al seu lloc. I jo seguiré sola sense protagonistes, sense vida, sense escenes i sense tinta. Jo sola mirall contra mirall. L’esgarrapada vindrà forta i Cleopatrà voldrà un assassinat. Me’l demanarà. I jo voldré una Barcelona nova. La ciutat m’espera per fer-la real i que deixi de ser bruta. Barcelona neta, jo i ella i el meu cor només m’espera i una novel.la monosil·làbica. Una polifonia de veus, la teva esquizofrènia urbana i un cor malalt.