A vegades escric/ A veces escribo/

Podries dir-me que et vas equivocar. Que no em vas perdonar mai. Que el ressó del mar te’l vas endur en aquella platja a cau de sorra. Podries dir-me que ja no em veus preciosa o que els teus ulls s’han feixuc d’estimar massa. Però no em pots dir que em negues el teu amor. Llum de Barcelona s’escau entre nits càlides amb un aire pregèlid. Podria caure en teves mans arriscades i dir-te que no puc, però és que puc. Un vertigen es cola dins de casa. I una paraula es trenca sobre un parquet massa fastiguejat pel pas dels dies. Una cançó trista omple un cor que no és cor. I et pares en aquella cantonada on hi ha una farola que ha vist bombardejar la ciutat, i ara veu a poca soltes invisibles esclaus d’una economia bruta, supèrbia i massa promiscua. Però hi ets i m’esperes i m’agafes i em somrius. Barcelona no té més color que això quan tu em fas sentir aquesta ciutat com fa anys la tenia presonera. I tinc un instant de paciència i sense més dono un espagat , i em torno a posar aquells tacons que tan odiaves , em beses el rastre com si fos una fade sense peter. I un poema de Marta Pessarodona em ve el cap, i només em ve una paraula sublim al cap, rancúnia, rancúnia, rancúnia. I la postmodernitat es queda sobre el terrat. Un país queda arrossegat per una ventisca del teu plaer i del meu. Un per un no és un. A la postmodern tot s’hi val, fins i tot que ens diguem que no ,que no podem. I mentre juguem a estimar-nos o a fer-ho veure tot es posa proba, la gran ironia de la vida, jo el quixot i tu sancho, i que més dona si Robinson Crusoe s’hi va tirar trenta anys al mar i jugava a fer-se el heroi, que més dona si de mentre l’Amelie i la Cleopatra volen per aires transcontinentals. I el que més em dol, el que més, un Miquel abandonat, porta la seva guitarra sense una Laura, us prometo que fa un dimarts el vaig veure, trist, uns ulls amb horitzons buits, i una Laura que no balla, que no la veu, sense cafès davant del Vallès, i ja no hi són, ja no són dos. Aquesta és la tristesa dels carrers de Barcelona, ànimes abandonades, i el que més plaer em va donar va ser veure un personatge meu, enmitg d’un carrer qualsevol per la meva ciutat, i per la teva ciutat. Tots dormim sota el mateix cel.