A vegades escric/ A veces escribo/

Pot esmentar-se una paraula sense sentit sobre els teus llavis. Jo mai vaig estimar-te suficient. Suficient?
Sí, la paraula és suficient.
Una platja fosca que mai he pogut oblidar. Un jo que vaig ser i es va quedar en aquella petxina. Una petxina que dins d’ella vas guardar els teus records amb els meus.
Tot es va acabar. I res s’ha oblidat, o això em creia.
Ja no tinc pecat ni cor. Ja no suporto el Joan ni puc estimar.
Buidesa penetrant.
Buidesa neutral.
Només vull els teus ulls. Les carícies ja no ressonen en el meu melic. Només veig uns marrons. La mort és a prop, i el suïcidi no el contemplo. Barcelona m’eixuga unes llàgrimes desconsolades.
Un mar en oblit, un Ulysses que ja ha estat llegit. Una biblioteca compartida.  Avui, no és un bon dia per seduir. Avui tot s’acaba.
Tanques la porta, i jo em quedo amb quatre llibres i uns escrits absurds per la seva falta d’estil. I em pregunto, si encara hi som a temps.
Ja no.
Fa mesos que ja he voltat, que ja no em refrego , que ja no t’escolto . Bàsicament, que no em pronuncio. Avui, veig una ciutat perduda, un estiu que apareix però, que jo no hi aparec .
No hi soc.
M’he quedat atrapada en aquells llavis,
en aquella habitació, amb ella.