A vegades escric/ A veces escribo/

…

Antígona m’espera al meu llit. Les ulleres sobre la taula i el got s’ha trencat. Mostres d’afecte, poques. No importa. Avui és de dia. Plou i fa sol. La primavera encara no
s’ha trencat. Ulisses camina sobre la taula. I la festa literària ja està
preparada. Potser, et vaig estimar ,ara, no.
La biblioteca plena de llibres, que mai arribaré a llegir, arrugats i plens de pols. La pineda està massa fosca. No tornis, ni et quedis.Em fas por. I m’espanta, el que ha de venir. No vull més cors ni més
punxades. Un poema sense saber com començar.
Una rosa els llavis.
Em vaig deixar les sabates i ara no les tornaré a buscar.
No vull més sopars sobre copes de vins que no van enlloc. No vull més històries que no importen.
La marieta s’ha colat dins del teu pis i somrius, mentre escrius el que ningú vol sentir. L’explosió sobre el tren, tot és un bombardeig i la guerra ja ha estat declarada.
La teva barra de llavis sobre la taula. I fas l’amor sense condicions.
Ella, sola, pel passeig de Gracia, ja no balla com abans. Can Giral està florint i tu no saps amb qui parlar, ni en qui confia. Passeges i vols torna a Barcelona, però la ciutat ja està massa lluny, i tú, massa a prop del nus de la història. Res ja tornarà al seu lloc. Ja tot s’ha fet massa evident i ja és tard. Encara no facis les maletes.